Joan Melià

Joan Melià

Professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears

El TIL a l’atzucac

La suspensió del TIL, amb una consellera acabada de destituir i un secretari autonòmic d’Educació dimitit, incrementa les incerteses als centres

La llengua catalana, després d’un procés lent i incomplet de recuperació de funcions socials i prestigi al llarg dels darrers trenta anys, pateix ara el pitjor període de regressió en l’espai institucional. Aquesta inversió en el procés és resultat de la política lingüística del Govern balear, que segons la legislació té, contràriament, la responsabilitat de normalitzar-la.

Manifestació a Palma en favor de l'escola en català

Els àmbits en què aquesta política regressiva es manifesta són aquells en què el català havia aconseguit avançar més, l’Administració pública, els mitjans de comunicació creats pel Govern i el Consell de Mallorca i, naturalment, l’ensenyament. En el darrer cas, la mostra més evident és el Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears  (“decret TIL”), que amb l’argument d’estendre el coneixement de l’anglès redueix la presència del català en el sistema educatiu. L’aplicació del TIL, però, ha trobat tantes dificultats que ha estat finalment interrompuda. En l’article provarem d’explicar-ne les causes.

Durant aquesta legislatura, els coneixements de català han deixat de ser requisit per a accedir i promocionar a l’Administració pública (Llei 9/2012), no hi ha hagut convocatòries d’ajuts a les publicacions periòdiques en català, la televisió autonòmica ha retornat al model bilingüe inicial (producció pròpia, en català; aliena, en castellà), el Consell de Mallorca tanca la seva ràdio (Ona Mallorca) i la seva televisió (Televisió de Mallorca), que emetien íntegrament en català; s’elimina l’exclusivitat del català en la toponímia oficial (Llei 9/2012), el Govern abandona l’Institut Ramon Llull, suprimeix la Direcció General de Política Lingüística i el Servei d’Ensenyament del Català, dóna ales al gonellisme amb declaracions ambigües sobre la unitat de la llengua catalana i decisions sobre el model de llengua formal d’IB3, aprova una llei de símbols per a impedir l’exhibició de la senyera quadribarrada (en forma de llaçada era el símbol de la resistència a favor de l’ensenyament en català), i una nova Llei de comerç (Llei 11/2014) sense cap referència a l’ús obligat del català per a garantir l’exercici del dret lingüístic dels clients, i el Parlament aprova una declaració de no existència dels Països Catalans i alhora de no pertinença de les Balears a cap “país català”.

Aquesta relació no és exhaustiva, però és prou significativa per a veure quina és, en aquest aspecte, la intenció del Govern en totes les mesures en què en surt afectada la llengua catalana.

Els resultats de les eleccions de 1983, que —amb el suport d’Unió Mallorquina— permeten a la Coalició Popular (AP-PDL-UL, precedent del PP) formar el primer govern autonòmic, són una de les claus que expliquen el comportament d’aquesta força política amb relació a la llengua i la situació sociolingüística actual. En accedir al Govern es troba que l’Estatut d’autonomia (1983) reconeix el català com a llengua pròpia de les Illes Balears i la declara cooficial. Davant aquesta situació, opten —contràriament als populars valencians, en l’oposició— per evitar conflictes en el tema lingüístic (tant pel que fa a identitat com pels canvis que l’oficialitat hauria de suposar) i per mantenir-se en l’ambigüitat: procuren evitar el nom català per a referir-s’hi —i quan ho fan hi afegeixen sempre el “pròpia de les Illes Balears”— van aprovant, amb tot el retard possible, normativa favorable al català, sempre a remolc d’altres governs, d’exigències del soci de govern (UM), de l’oposició i dels sectors més actius de la comunitat escolar i de la societat en general. Un cop aprovades aquestes normes, el govern sol desentendre’s d’aplicar-les, però s’aconsegueix un marc que dóna més possibilitats d’actuació als sectors educatius i socials que tenen voluntat d’avançar.

Som Escola

Si ens limitam a l’ensenyament no universitari, es passa del Reial decret 2193/1979 (el “decret de bilingüisme”), que establia l’obligació de cursar la matèria de llengua catalana, al desplegament de mesures més favorables en el marc de la Llei de normalització lingüística (LNL), de 1986, que permet l’expansió de l’ensenyament en català, a l’Ordre de 12/08/1994 (l’“ordre Rotger”), que estableix que com a mínim s’han d’impartir dues matèries en català, al Decret 92/1997 (el “decret de mínims”), que regula que, com a mínim, el 50% de les matèries s’han d’impartir en català, i al Decret 125/2000, que estableix que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament. Aquestes són les principals fites en la implantació del català a l’escola. Fins en aquest moment, totes les mesures havien pretès ampliar-ne gradualment la presència. Però, amb el retorn del PP al govern (després del parèntesi 1999-2003), les decisions pretendran reduir el suport institucional a la normalització i el pes del català en els pocs àmbits en què ha assolit una presència destacable. Aquestes intencions es posen de manifest en la campanya de les eleccions de 2003, amb Jaume Matas de candidat, poc després d’haver estat ministre de Medi Ambient, quan ja José M. Aznar governa amb majoria absoluta. Aquest canvi d’actitud és més evident si recordam, per exemple, que poc abans s’havia creat l’Institut Ramon Llull (2002) amb el suport unànime dels parlaments de Catalunya i les Illes Balears i del Congrés de Diputats, o que diversos ajuntaments governats pel PP havien donat suport al Pla d’actuacions urgents en normalització lingüística a les Illes Balears (2001), impulsat pel govern i els consells insulars.

Ara bé, en la legislatura 2011-2015, el Govern, en voler aplicar mesures contra la funció del català en el sistema educatiu, tot i presentar-les amb maquillatges atractius (elecció dels pares de la llengua en què els fills han de rebre el primer ensenyament, trilingüisme…), ha trobat forta oposició en la comunitat educativa i en amplis sectors socials.

Des de la incorporació del català a l’escola (1979) fins al 2011, s’havia anat assentant un model que havia demostrat ser adequat per als escolars de les Illes i acceptat socialment. Un model en què la forta presència del català assegura que els infants puguin expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials, encara que si hi ha dèficits personals en alguna aquesta continua essent el català. Aquest model, a hores d’ara, és el millor per a optimitzar-ne l’adquisició i, alhora, no dificulta el domini del castellà. Aquesta informació la proporcionen els estudis elaborats per organismes polítics i acadèmics (i concorda amb el que passa en altres indrets de característiques semblants), però també l’experiència de les persones que hi han tengut contacte estret (com a docents, alumnes o familiars).

Aquestes evidències són part essencial de les causes que expliquen la recent resposta social a les intencions del Govern. Però també hi ha altres factors que hi han contribuït. D’una banda, les deficiències dels projectes del Govern, com la impossibilitat pràctica d’aplicar-los amb els recursos disponibles. D’una altra, l’actitud agressiva i autoritària del Govern davant una comunitat escolar que reclama diàleg i seny, les sancions injustificades a docents que es negaven a incomplir la normativa per a poder satisfer les demandes de la Conselleria, l’assignació de les màximes responsabilitats educatives a ineptes, el menysteniment de decisions judicials i les opinions acadèmiques, les contradiccions, inconsistències i falsedats en les argumentacions, etc. Però també ha estat determinant l’organització de les protestes, l’evident sacrifici personal i professional de molts docents per una escola de qualitat i la voluntat de cooperar amb els pares.

Foto d'Antoni Riera Vives

Abans d’agafar l’estendard del TIL (tractament integrat de llengües), el Govern va imposar que els pares triassin la llengua en què els seus fills havien de rebre el primer ensenyament (en contra dels projectes lingüístics de centre i de la voluntat, expressada en la LNL, de no separar els infants per qüestions lingüístiques), fet que alhora dificultava enormement la gestió dels centres, la formació de grups i el desenvolupament de l’activitat escolar. La reacció del Govern a la tria dels pares per al curs 2012-2013, contundent a favor del català (només un 10% demanen l’ensenyament en castellà), va ser acusar els docents de manipulació i pressions sobre els pares. Per això, el 2013-2014 va fer la mateixa oferta però obligant els pares a triar allunyant dels centres el punt de presa de decisió; la resposta va tornar a ser favorable al català: el 70% va triar català i el 30% castellà. Un cop vist que la tria dels pares no afavoria els interessos del Govern, optaren per desenvolupar el TIL. Cal recordar que l’intent d’imposar tant la tria de la llengua del primer ensenyament com el model trilingüe ja havia fracassat durant la presidència de Matas.

Des que es publica el Decret 15/2013 (20/04/2013), el “decret TIL”, fins que el 23 de setembre passat es fan públiques diverses resolucions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TJSIB) que declaren nul el decret, com ja havia fet amb anterioritat en la resolució 202/2013 (el 24 d’octubre desestima el recurs contra la suspensió de l’ordre de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del 9 de maig de 2014 que desenvolupava determinats aspectes del decret TIL, dictada pel TSJIB el 24/09/2014), s’han produït una gran quantitat de fets a tenir en compte. El conseller Rafel Bosch és destituït; la Conselleria dicta unes instruccions que impedeixen que els centres puguin fer el projecte del TIL basant-se en l’article 20, que permetia minimitzar-ne l’aplicació; el 31/7/2013, la Conselleria fa públic que obre expedient i suspèn de funcions i sou tres directors de Menorca que es neguen a rectificar l’aplicació del TIL aprovada pel Consell Escolar; el Govern, amb la publicació d’un decret el mateix dia que es coneix la sentència (6/9/2013), evita la suspensió cautelar que li demana el TSJIB; s’inicia (16/9/2013) una vaga indefinida dels docents contra les mesures que el Govern imposa en educació, amb el suport de les associacions de pares i bona part de la societat civil; el Parlament ratifica el TIL, mentre al carrer hi ha una concentració important en contra (24/9/2013); més de cent vint mil persones es manifesten contra la política educativa del Govern (29/9/2013); el cap d’Inspecció Educativa dimiteix en rebre l’ordre de fer llistes dels alumnes que no assisteixen a classe durant la vaga (3/10/2013). Finalment, es reprenen les classes amb la intenció de no aplicar el TIL i es deixa la vaga en suspens (7/10/2013). Durant tot el curs 2013-2014 continuen les protestes contra l’aplicació del TIL i constants visualitzacions d’oposició, alhora que continuen dimissions i cessaments de responsables d’Educació i d’equips directius.

José Ramón Bauzá

A final de curs, després que la Conselleria faci valoracions positives sobre l’aplicació i els resultats, que contrasten amb les que fan els centres, obliga els claustres a repetir les votacions sobre els projectes d’aplicació del TIL quan el resultat és contrari i, posteriorment (28/7/2014), publica una resolució perquè els centres apliquin els projectes rebutjats.

La suspensió del TIL, iniciat el curs 2014-2015, amb una consellera acabada de destituir i un secretari autonòmic d’Educació dimitit, incrementa les incerteses als centres. Mentre el Govern cerca estratègies politicojurídiques i demagògiques per a mantenir-ne l’aplicació, els centres retornen a la normativa anterior a la publicació del TIL i recuperen el Decret 92/1997 o, en tot cas, si la reestructuració no és possible, apliquen solucions transitòries per a no trasbalsar gaire el desenvolupament del curs. Fa poc (24/10/2014), el TSJIB ha reiterat la suspensió de l’aplicació del TIL durant el 2014-2015 rebutjant els recursos presentats pel govern, mentre que l’Associació de Directors de Secundària informa que el 79% del centres ja n’han suspès l’aplicació.

Al llarg de tot aquest procés s’ha demostrat que l’interès que els pares puguin triar la llengua del primer ensenyament dels fills o de fer extensiu el coneixement de l’anglès no són més que recursos utilitzats per a reduir la presència del català en el sistema escolar i, per tant, per a dificultar l’extensió del coneixement de la llengua pròpia de les Balears, sobretot entre els infants d’origen no catalanoparlant. No han estat mesures pensades per a afavorir que siguin capaços d’expressar-se en tres llengües —contràriament al que el Govern volia fer creure— sinó per a consolidar el monolingüisme castellà en una part de la població i evitar-ne la bilingüització. No és un objectiu centrat exclusivament en les Illes Balears, sinó que és comú en tots els territoris on governa el PP. Afortunadament, l’experiència acumulada les dues darreres dècades, els resultats obtinguts i els efectes en la socialització dels alumnes, el seny i constància dels docents i la implicació dels pares han contrarestat una part dels efectes que ha provocat l’acció d’un govern autoritari, sectari i irresponsable fins a extrems insòlits en democràcia.

Article publicat al Blog de la Revista de Llengua i Dret el 31 d’octubre de 2014.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació