El temps a la presó

26.11.2017

“Ens sentim senyors del nostre destí”, diu el vers de Pavese que Oriol Junqueras ens ha enviat des d’Estremera. Llegint-lo, t’adones que el temps a la presó i el temps de la nostra vida civil són ben diferents.

Els que no som a la presó vivim en un temps que no dona treva, amb un ritme que ens urgeix a girar full, a activar el compte enrere electoral i accelerar una nova etapa sense haver pogut pair el que ens ha passat. Se’ns commina a creure que tot ha estat un error fruit d’una fantasia col·lectiva i que és hora de rectificar, com si les ferides de l’1 d’octubre es poguessin cauteritzar amb uns nous comicis. Sabem, però, que els nostres somnis no caben en les seves urnes.

El temps viscut a la presó, en canvi, és desconcertant, desprogramat, fins i tot ociós de tant lent que transcorre, però precisament perquè s’acosta a la vivència de l’etern permet veure les coses des d’una perspectiva única. Als que som fora, l’aplicació de l’article 155 ens obliga a respondre sense treva a una nova acceleració electoral, però el temps dels que viuen a la presó (o a l’exili) és també un temps polític.

Els presos participen en la nostra conversa perquè tenen community manager i piulen per persona interposada, però viuen fora del timeline de twitter (ho dic per si algú s’havia cregut que s’han emportat el seu smartphone a la cel·la) i s’estalvien així la gran majoria de bestieses que hem d’aguantar els que tenim acccés a les xarxes. Ells han de suportar una altra mena d’humiliació, la d’estar privats injustament de llibertat, però disposen d’un temps d’auscultació interior que nosaltres no tenim.

Els presos viuen un temps polític que ens pertany a tots. Aquest temps que passem a la presó ens educa la paciència. Ens corregeix la pressa i ens obliga a una treva, que no vol dir renúncia ni abandó. Tenir presos polítics (jo en diria directament ostatges) ens hauria de permetre viure també aquesta dimensió auroral del temps polític que alguns voldrien reduir a un simple compte enrere electoral. El temps del pres polític és un temps d’espera, un temps d’incubació d’un món nou que encara ha d’arribar però que ens ha de portar a la llibertat. No és un temps de rendició sinó de redempció. Us volem a casa, sí, però no hi haurem estat en va, a la presó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Molt cert! El temps passat a la presó és el que és, però en alguns casos ha donat fruits d’enorme transcendència, tot aprofitant aquest parèntesi vital que encertadament ens recorda en Puigtobella. Només cal recordar els casos de Gramsci o de Mandela, amb obres polítiques elaborades allà que han marcat fortament el futur en majúscules. El temps dirà si en aquest cas també el temps que aquests presos polítics estan passant a la presó té conseqüències polítiques remarcables, no només pels efectes que tingui a fora, sinó per la feina que hagin fet a dins.

  2. D’aquesta fraternitat a la qual tantes vegades es refereix Oriol Junqueras, en sentim totes les cel·lules. Per això tots els temps compten, els accelerats i els pausats. Uns il·luminen els altres.

  3. Jo vaig ser “pres polític”, ja fa molts anys. Eren els temps de la “caputxinada”, amb uns companys varem organitzar una trobada musical a la Biblioteca de Rubí convidant amb els que començaven ha organitzar els Setze Jutges – Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Remei Margarit- personalment vaig anar a demanar permís a l’alcalde –Manuel Murillo- d’autèntica camisa blava, em digué que cap problema, endavant.
    Acabat el recital ens esperaven els grisos a la porta, varem dormir al calabós de Via Laietana i desprès 15 dies a La Modelo. Sols volíem escoltar musica en català i els fets em van marcar per sempre fent-me tot el contrari del que es pretenia. Soc express polític, però vet-ho-aquí no se on es la política

  4. En certa manera ve a ser com aquelles antigues conval.lescències causades per la tuberculosi, que tan fructíferes foren literàriament, i que quan esdevenien en l’adolescència marcaven per sempre. Un temps al marge, per a bé i per a mal…

  5. Gramsci va llegir molt i també es va fer un fart d’escriure. Bona part de la seva teoria política, des del compromís històric fins l’hegemonia cultural, va sorgir d’aquells anys de privació de llibertat. Tan de bo els nostres polítics trobin bones hores de reflexió i lucidesa, de lectura positiva i d’escriptura fecunda.