El Teatre Lliure torna a molar

26.06.2019

Juan Carlos Martel sap muntar una bona posada en escena. La presentació del seu projecte per la direcció artística del Lliure, el mes de gener passat, ja va ser tota una declaració de principis: envoltat del seu equip, Martel va asseure’s a la grada de l’Espai Lliure mentre els periodistes ocupaven l’espai escènic. Una manera molt elegant de diferenciar-se del seu predecessor, que ho feia sol a l’escenari de la sala Fabià Puigserver. Ara, a la presentació del primer semestre de la temporada 2019/2020 (de setembre a gener), l’espai triat va ser la sala d’assaig. Martel reivindica aquest espai com un lloc sagrat, on l’escolta és bàsica i on tots plegats ens hem d’enfrontar a les nostres equivocacions. La solució escenogràfica també va ser molt resolutiva: la programació estava escrita en vermell i blanc als miralls de la sala, cosa que permetia a Martel seguir el guió còmodament, i a tots els presents tenir una idea global de la cosa. Bravo per l’equip de comunicació.

Juan Carlos Martel  presentant la nova temporada del Teatre Lliure. Foto: Oriol Puig Taulé.

El símbol “&” és el triat per il·lustrar la temporada vinent. Provinent del llatí i la lligadura tipogràfica d’et (ora et labora, gratis et amore, panem et circenses), aquest símbol vol ser el punt d’unió de sis branques de programació caracteritzades per la conjunció copulativa: &ciutat, &lliure, &int., &khatasis, &espai i &acciódirecta. El millor moment de tota la roda de premsa va ser, sense cap mena de dubte, quan un periodista va preguntar a Martel si era conscient que aquest símbol (present a les samarretes i bosses promocionals) podia recordar a un llaç groc. Aixecaments de cella generals, a totes bandes de la sala. Martel té una cosa clara: els fundadors del Lliure eren molt joves quan van crear el teatre, per tant la seva intenció és que el Lliure dialogui amb la societat del present, i ho faci a partir dels creadors “joves”. Joves que, en la nostra societat precària i que condemna a l’emergència eterna, tenen trenta-molts o quaranta-pocs anys, però ja ens entenem. Lluís Pasqual tenia vint-i-cinc anys quan va fundar el Teatre Lliure, no ho oblidem.

La programació de Martel, feta conjuntament amb Georgina Oliva com adjunta a la direcció artística i la companyia La Ruta 40 a l’Espai Lliure (ara ho expliquem) pretén escoltar i dialogar amb diferents espais i realitats de la societat. També es nota, i molt, la presència dels molts comitès de programació amb què compta el projecte martelià, com per exemple el format per Clàudia Cedó i Isaias Fanlo, encarregats de la transparència, la paritat i la diversitat. Això es tradueix, per exemple, que el Lliure passa d’oferir set funcions accessibles (la temporada passada) a oferir-ne 21 (només al primer semestre), o que els serveis educatius desapareixen com a tal i es converteixen en el programa educatiu, que arriba a quasi tota la programació del teatre.

“Soc conscient del risc de fugida d’espectadors que pot patir aquesta casa”, reconeix Martel després de la seva presentació. I és que el Lliure aposta per la creació, tant local com forana, i no fa concessions de cara a la galeria o al gran públic. Als abonats del Lliure se’ls eriçaran les cabelleres (blanques) en veure la programació, però la idea de Martel és guanyar nous públics. Alerta: per als menors de trenta anys, les entrades per a TOTS els espectacles costaran 9 euros. Sí, sí, com ho senten, nou euros. Donant una ullada a aquesta programació, sembla que el Lliure s’hagi emmirallat en l’Antic Teatre, la Sala Hiroshima i el TNT, parlant d’exemples locals, i en gran part dels teatres públics europeus, si mirem nord enllà. De casa nostra trobarem noms com La Calòrica (que celebrarà el seu desè aniversari amb la reposició del seu primer espectacle), Carla Rovira (dramaturga resident), Marc Villanueva Mir, Mos Maiorum o el col·lectiu d’artistes VVAA. Com dèiem abans, la companyia La Ruta 40 ha sigut l’encarregada de programar l’Espai Lliure durant els primers tres mesos, on podrem veure espectacles d’Azkona & Toloza (Tierras del Sud), Alícia Gorina (In Wonderland) o Atresbandes conjuntament amb el duo Bertrand Lesca & Nasi Voutsas (It don’t worry me). La Ruta 40 recupera el seu espectacle Cúbit, del qual només se’n van fer dotze funcions a l’Espai Lliure, ara fa dues temporades, i estrenarà Reiseführer (títol provisional) amb l’inclassificable creador escènic Ferran Dordal.

La programació internacional també ha canviat. Ja no trobem una majoria de noms alemanys (època Rigola) ni italians (època Pasqual), sinó que els espectacles vindran sobretot de Bèlgica i els Països Baixos, centre neuràlgic actual del teatre contemporani, però també de França o Xile. Noms desconeguts per al gran públic, títols estranys i sinopsis que obren més interrogants que no pas responen a preguntes. Bé, bé. Els neerlandesos Arthemis Theater vindran a Barcelona amb The Story of the Story, Miet Warlop i Irene Wool estrenaran Mystery Magnet i de la directora Susanne Kennedy podrem veure Drei Schwestern (producció de la Münchner Kammerspiele) a Montjuïc. “Almenys hi ha un Txékhov!”, imaginem que exclamaran alguns (l’obra és Les tres germanes). Però alerta: les peces de Kennedy són instal·lacions performatives on els intèrprets actuen rere màscares, amb la mateixa expressivitat que un maniquí.

Martel és conscient que pot espantar una part considerable del públic habitual del Teatre Lliure (a les xarxes ja s’han començat a veure algunes mostres d’estupor), però la seva voluntat és la de guanyar nous públics. Crec que ja ho he dit més d’un cop (em començo a repetir): tinc molts amics que assisteixen de forma regular a concerts, exposicions i festivals de cinema, però que no van MAI al teatre. Sembla que Martel ha ideat aquesta programació pensant en ells, en tots aquests espectadors que les arts vives (encara) no tenen i que podrien guanyar. Gent que va al Sònar i a l’In-Edit, al Primera Persona i als cines Renoir, que no es perd les exposicions del CCCB i que té una opinió formada en el debat MACBA o CAP. Un detall significatiu: a la tradicional foto de família després de la roda de premsa, l’actriu més famosa de tota la colla era Anna Azcona. En edicions anteriors, noms com Emma Vilarasau, Sílvia Bel, Jordi Bosch o Eduard Farelo ocupaven el centre de la foto, al costat de Lluís Pasqual. En aquesta ocasió hi havia l’Azcona, protagonista d’un espectacle de La Ruta 40. Sembla que les coses al Lliure comencen a canviar. I nosaltres que ens n’alegrem.

 

 

Postdata: Suposem que en un intent de no matar (del tot) els abonats, al programa del primer semestre hi ha un avançament del segon. A partir del febrer podrem veure muntatges de Carlota Subirós, Julio Manrique, Lara Díez o Carol López. També de Juan Navarro i Gonzalo Cunill, que ja tenen una edat, però que tenen esperit d’enfant terrible. La política de preus i abonaments també és molt llaminera: trobareu tota la informació aquí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Qui es pensi que es guanyaran espectadors joves oferint versions de Txèkov interpretat per maniquins, monòlegs de Julietes octogenàries, “performances inquietants”, o reflexions d’astrònomes cegues (per posar quatre exemples amb que obre el Lliure aquest any), no entén res. No només foragitarà gran part del públic existent, si no que s’asseguraran que si un espectador jove va a parar a alguna de les funcions escarmenti de valent i li costi molt tornar mai al teatre.

    Tots aquests treballs d’investigació, tallers de creació, móns interiors i reflexions íntimes estan molt bé en sales alternatives. A Barcelona en tenim unes quantes i funcionen molt bé. Però pretendre omplir la sala Puigeserver amb espectacles experimentals només pot acabar en desastre.

  2. Fa uns deu anys que sóc abonat al Lliure i, com a mínim fins ara, ha “molat” sempre. Hi ha hagut anys més bons i anys més dolents, però no ha passat cap temporada sense alguna joia meravellosa. En els darrers anys hem vist el Rei Lear, el Curiós Incident del Gos a Mitjanit, l’Inframon, l’Ànec Salvatge, la Victòria d’Enric V, l’Enemic del Poble,…

    Però com que no estaven fetes per gent “jove” i “guai”, i no es presentaven pintant un mirall colorets, resulta que un suposat entès en teatre diu que “no molaven”.

    Fa bastanta pena.

  3. El Lliure ha molat sempre!!!!
    Va nèixer de la il.lusió i l’entussiasme en que hi havia actors joves i no tant joves, i emprenedors que havien deixat enrera la joventut de “calendari” i sabien pensar tenint en compte al públic potencial, sense discriminar per edat. La intel.ligència, com el talent, la curiositat per descobrir, el desitg de conèixer… no tenen ni edat ni sexe, i ja n’hi ha prou de tòpics per justificar la crítica pretesament erudita, i alimentar idees pretesament innovadores.
    No crec que els abonats del Lliure, ni el públic amant del teatre com a fet cultural i de comunicació desertin del Lliure per la nova programació.
    Les persones que valoren el fet teatral, senten l’estímul d’explorar noves fòrmules, tant vivament com el plaer de revisar els mites eterns que han sigut font de sabiduria, coneixement, anàlisi social, estudi de la història i consolidació cultural.
    Venim de les hisròries que hem viscut i estudiat, assaborim el present amb interès, i anem cap el futur amb el sac ben ple d’experiències que ens obreh camins per descobrir i reforçar coneixements!!!
    El teatre és un art i les arts tenen història, l’expliquen i no tenen edat limitadora.

  4. L’espectacle d’aquest dies a twitter, amb els “entesos” dient-lis tietes als abonats i convidant-los a no tornar, ha estat maco de veure.