El Teatre Lliure entra al segle XXI

14.09.2018

Aquest divendres Ramon Gomis, president del Patronat del Teatre Lliure, ha convocat la premsa per explicar el que ja s’havia avançat la setmana passada. Ras i curt: el Lliure convocarà un concurs públic, d’àmbit europeu, per triar un nou director artístic. A les dotze s’ha reunit el patronat, amb representants de les quatre institucions públiques implicades, i han aprovat el que es va acordar a la junta de govern que va tenir lloc el divendres passat.

Gomis ha començat demanant excuses per no haver comparegut abans, sobretot quan el patronat va decidir renovar el càrrec de Lluís Pasqual. Això va ser el dia anterior a la presentació de la temporada 2018-2019, i no es va creure convenient convocar una altra roda de premsa. “El Lliure és una singularitat”, ha afirmat, recordant que la seva gènesi va ser una cooperativa d’artistes, creada amb recursos propis. En certa manera, és com si el segle XXI hi hagués entrat, com un cavall desbocat: crec que fins ara mai no havíem sentit pronunciades tants cops paraules com “transparència”, “paritat” o “relleu generacional” al Lliure. L’agenda és aquesta: a mitjans d’octubre es definiran les bases del concurs públic i es triarà la composició del jurat, de caràcter independent. Fins llavors, Aurora Rosales ocuparà la direcció artística, i Clara Rodríguez la gerència del teatre. La dimissió de Pasqual ha provocat que el Lliure sigui dirigit per una dona per primera vegada a la història. Justícia poètica.

Un cop obert el concurs públic i rebudes les candidatures, el jurat proposarà un candidat (o varis, si s’escau) que la junta de govern i el patronat hauran de ratificar. A les bases no s’especificarà que el candidat hagi de ser un director escènic: podria ser un actor o un gestor cultural, per exemple. El segon punt important del dia ha sigut que el Lliure aprofitarà aquestes circumstàncies per repensar com ha de ser el teatre en la dècada que vindrà. És aquí on entren la programació paritària o la transparència, amb la proposta d’uns nous estatus. Si tot va bé, al gener ja podríem tenir nou director (o directora) del Teatre Lliure o, com a molt tard, a l’abril.

El més interessant de la roda de premsa ha sigut el torn de preguntes. Els periodistes, com no podia ser d’una altra manera, teníem moltes ganes de preguntar. Recordem que Lluís Pasqual no ha fet declaracions des del passat 29 de juny, dia de la presentació de la temporada que ara comença. I que, després de fer pública la seva dimissió, només ha volgut donar una única entrevista al diari La Vanguardia. Preguntat sobre si el patronat ha fet una mica de reflexió a partir de tot el que ha passat aquest estiu, Gomis reconeix que el Lliure no ha acabat de fer bé les coses. També ha confirmat que l’informe de riscos laborals que va decidir encarregar el comitè d’empresa, reunit en assemblea, segueix el seu ritme, i que d’aquí dos o tres mesos en tindrem els resultats. Dins del patronat, aquest matí mateix, Rosa Maria Sardà és l’única que ha mostrat la seva disconformitat i ha abandonat la reunió abans que s’acabés, a causa del seu fort lligam personal amb Lluís Pasqual. Una altra de les grans incerteses de la situació actual del teatre: la Kompanyia Lliure. El ja exdirector artístic del Lliure va anunciar que renunciava a tots els seus projectes relacionats amb el teatre, com ara El sueño de la vida. La Kompanyia havia de realitzar l’espectacle L’últim salt, el juny del 2019, una sèrie de monòlegs dirigits pel mateix Pasqual, Rosa Maria Sardà, Iván Morales i Sergi Belbel. Segons Rosales, la nova direcció artística decidirà si vol continuar o no amb la Kompanyia Lliure. De moment, no sembla que ni Pasqual ni Sardà vulguin tornar a tenir cap mena de contacte amb el teatre.

Gomis ha explicat que el patronat ha acceptat la dimissió de Pasqual, després d’instar-lo a reflexionar durant el mes d’agost, i que el fet que el director artístic no compleixi alguns dels espectacles als quals s’havia compromès no tindrà conseqüències. Gomis coneix Pasqual des que eren joves i tots dos feien teatre a Reus. “Som un teatre molt especial. Molts de nosaltres som molt amics”. Potser aquesta és, precisament, una de les claus de tot plegat: portar un teatre públic, fortament subvencionat, com si encara es tractés d’un assumpte d’amics és, vistos els darrers esdeveniments, quelcom altament inflamable. Gomis opina que els nous estatuts haurien de revisar el rejoveniment i renovació del patronat. Ell mateix confessa que hi és des dels temps de Fabià Puigserver. Com el mateix Pasqual deia a l’entrevista de La Vanguardia: “No m’interessa el poder, el vaig tenir des de molt jove i sempre m’ha semblat un peatge ingrat que em permetia tirar endavant projectes artístics”. Unes serioses Aurora Rosales i Clara Rodríguez, que van entrar el Lliure amb Pasqual, escoltaven compungides les preguntes dels periodistes i les respostes de Ramon Gomis.

I Lluís Pasqual? No en sabem res. I, segons allò que ens ha arribat, els actors de la Kompanyia Lliure tampoc. Sort que, a la sortida del teatre, unes amables Mercè Cervera (producció) i Noe Alesan (relacions públiques) comentaven la jugada amb un somriure, mentre David Selvas tornava de la pausa del dinar per reprendre els assajos d’Àngels a Amèrica. El Lliure segueix funcionant. Ja des de la seva creació, el teatre ha viscut polèmiques que, amb certa regularitat, han esquitxat la seva programació i la seva gestió. El delicat equilibri entre el que és públic i el que és privat, la fundació i les subvencions, el patronat i les xarxes socials… Aquell projecte que un grup d’amics amb quatre duros va fundar en una cooperativa de Gràcia s’ha convertit en un dels grans teatres públics de Catalunya. Poca broma. Per sort, el vaixell segueix navegant.