El teatre infantil aixeca Catalunya

Aquest dimarts TV3 va emetre la gala Catalunya aixeca el teló (que s’havia celebrat el dia anterior al Liceu), l’esdeveniment anual organitzat per ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) per presentar la temporada dels teatres catalans. Alerta, això era abans, perquè a partir del 2016 es va decidir abandonar el model de gala que s’havia realitzat fins a aquell moment.

És a dir: un espectacle confeccionat amb fragments dels muntatges que es veurien durant la temporada, i que al final resultava un compendi de musicals, escenes teatrals poc assajades i números de varietats (és especialment recordada la intervenció d’un hipnotitzador, el 2015). Podríem dir, citant a Gerard Piqué, que amb l’hipnotitzador va començar tot plegat. També podríem reflexionar sobre quin sentit té muntar una gala televisiva que vol animar a la població a anar al teatre on no es veu ni es cita cap espectacle teatral. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

La gala d’enguany ha estat dirigida per Nico & Sunset (Oriol Vila i Raquel Salvador), i la presentadora ha sigut l’actriu de dotze anys Nonna Cardoner (coneguda per la sèrie de TV3 Benvinguts a la família). “Qui seria capaç de criticar una nena?”, deia Anna Barrachina al primer vídeo de la gala. Ja fa temps que ADETCA explica que Catalunya aixeca el teló és un esdeveniment televisiu, i que s’ha d’entendre com a tal. D’acord. La idea dels directors era fer un espectacle per a tots els públics, on els grans protagonistes fossin les criatures. Per això l’elecció de la presentadora, la presència de molts nens a l’escenari o la inclusió del joveníssim crític teatral Joanet Ordónez o del coach d’actors Cristian Broto, interpretats per dos solvents actors. La gala també va tenir alguns moments estel·lars protagonitzats per adults: Josep Maria Pou amb els ulls embenats trencant una piñata mexicana (moments de perill real a l’escenari), Núria Feliu cantant les ràfegues musicals (mai li agrairem prou tot el que fa aquesta dona pel país) o Imma Colomer demostrant, un cop més, que això de ser estupenda no coneix edat. També es van entregar els Premis Catalunya de Teatre, que van ser pel Tricicle (premi a la trajectòria), La Calòrica (premi al projecte artístic singular) i la Sala Beckett (premi a la sala de teatre). Cal assenyalar que a la retransmissió de TV3 es va tallar el discurs d’agraïment del seu director artístic, Toni Casares, i es va mantenir el de la seva responsable de programació, Aina Tur. Casares reivindicava la literatura dramàtica i una major presència de dramaturgs i dramaturgues a les nostres vides. I li van tallar el discurs. Crec que no cal afegir res més. (el director ha compartit el seu discurs en aquest tuit).

Però anem al tema que ens ocupa. En una gala protagonitzada i pensada pels nens, el tema que ha indignat una part considerable de la professió ha sigut un vídeo molt determinat. Es tracta d’una peça on una sèrie d’infants parlen directament a càmera i, bàsicament, diuen que el teatre per a adults és molt més bo que el teatre per a nens. En aquest vídeo la confusió dels guionistes de la gala arriba a nivells estratosfèrics, perquè es barregen diversos temes: el teatre que fan els nens a l’escola (“Prou paper Pinotxo!”), les classes de teatre que reben els nens (“El profe de teatre no pot ser el profe de gimnàstica, ni el cuiner del cole, ni un pare simpàtic”) i els espectacles que poden veure els nens, a l’escola o al teatre. És aquí on cal fer un punt i a part, perquè els guionistes de la gala patinen més que Oriol Broggi defensant la seva programació no paritària. Menystenint i ignorant la grandíssima tradició i el variadíssim panorama del teatre familiar a Catalunya, es reclama a professionals de renom (és a dir, del teatre “d’adults”) que dirigeixin teatre infantil. Sempre estem igual. En un altre dels vídeos de la gala, a l’actriu Aina Clotet li tocava parodiar el teatre d’objectes. Tenim una notícia, estimats: les companyies catalanes que més viatgen pel món són les que fan teatre infantil. I també les que fan teatre d’objectes.

El cacau mental dels guionistes els va fer confeccionar una peça que volia reivindicar el teatre infantil però que, al mateix temps, el ridiculitzava, col·locant-lo per enèsima vegada en una lliga inferior. En el mateix clip (de poc més de tres minuts) es barrejava la reivindicació (“Fer teatre infantil no és menys important que fer teatre per a adults”) i un atac gratuït als professionals del teatre familiar que es podria aplicar, perfectament, a TOTS els professionals del sector: “Els actors que feu teatre per a nens, si us plau, no sortiu la nit abans de festa”. O bé: “Està molt bé que el teatre ens ajudi a treballar els valors, però que no es noti tant, porfi. No volem sermons, ni lliçons, ni bronques”. A veure. Qui ha dit que els actors que fan una funció amb ressaca són només els del gènere familiar? Des de quan fer sermons dalt d’un escenari és exclusiva del teatre infantil? I per acabar-ho d’adobar, la cirereta del pastís, uns nens angelicals preguntant a càmera: “Diuen que som el futur, no?”. No, reiets meus, no sou el públic del futur: sou el públic del present, quelcom que els guionistes de la gala sembla que no han entès. La TTP (Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics) ha emès un comunicat molt elegant, al qual han donat suport nombrosos professionals i espectadors del teatre de petits i grans. Ara no enumeraré les excel·lents companyies de teatre familiar que tenim a Catalunya: aquí en trobareu cinquanta-set. I si no les trobeu, és que estan voltant per festivals d’arreu del món.

La gala del dilluns va acabar amb un pica-pica al foyer del Liceu a base de fruits secs, patates fregides, formatges i galetes (dieta mediterrània). L’acte social més important de la nit. Si no tenen temps de veure la gala sencera (dura una hora) els recomano fervorosament que vagin directament al minut 38:15. La interpretació que fa Paula Jornet (Pavvla) de Flor de nit va ser, definitivament, el moment més màgic de la nit.