El teatre de Jordi-Pere Cerdà

23.07.2015

A Jordi-Pere Cerdà (1920-2011) se’l coneix, essencialment, per la seva obra poètica, publicada bàsicament durant el segle XX i reeditada (per sort!) el 2013 per Viena Edicions. És, certament, la que més va conrear. Ara bé, no fou l’única branca literària que va grimpar amb decisió i perícia.

Jordi-Pere Cerdà

Jordi-Pere Cerdà

Diuen que el pas del temps ho posa tot al seu lloc. Com a tòpic funciona, i deu tenir una part de veritat. Però sempre hi ha l’excepció que confirma la regla. I en aquest cas, l’obra teatral de l’escriptor de Sallagosa és exactament això, perquè resta injustament oblidada dins el bagul polsegós del temps. Ara que fa vint anys que li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i que en fa trenta cinc que es va publicar a seva obra teatral completa, és un bon moment per fer balanç i analitzar, amb la distància imposada pel pas del temps, la dramatúrgia d’aquest escriptor.

Com recordava Àlex Susana l’any 2004 al diari Avui, «Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920) és un primera espasa de la nostra literatura, editat i premiat a bastament, sí, però en el fons encara insuficientment conegut i valorat pels crítics i lectors del nostre país. Pocs deuen ser els escriptors que han guanyat dos cops el Premi Nacional de literatura –el 1989, ex aequo amb Pere Gimferrer, per la seva Poesia Completa, i el 1999 per la novel·la Passos estrets per terres altes–, ultra el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995, però tot i això encara som pocs a valorar-lo com el que realment és: una de les figures més complexes i apassionants de la literatura catalana contemporània i, més en concret, un extraordinari poeta, narrador memorialista i dramaturg.»[1]

Una lectura atenta de la seva producció dramàtica, aplegada dins del volum Obra teatral, editat per l’Editorial Barcino l’any 1980, ens en proporciona proves evidents. La dramatúrgia de Cerdà és tràgica, amb uns personatges ben perfilats i sovint cantelluts, condicionats pel context rural on viuen i es relacionen. La seva és una llengua a vegades complexa, pel que té de dialectal, però absolutament assequible, amb un ritme molt determinat i una imatgeria poètica molt bonica. A partir d’històries molt particulars, circumscrites en un context molt concret, Cerdà aconsegueix de parlar dels problemes universals de la condició humana. Les ànsies de llibertat, el pes asfixiant de la tradició, la incapacitat de mostrar els propis sentiments, les rancúnies enquistades pel temps, la confrontació generacional, les temences i volences amoroses… tot això són alguns dels temes que Jordi Pere Cerdà aborda amb la cruesa pròpia del naturalisme decimonònic i amb la bellesa simbòlica dels seus millors poemes. Una dramatúrgia intensa, emotiva i tràgica. Com ho són els protagonistes dels seus textos, gairebé tots ells femenins. Personatges marcats amb el ferro roent de la duresa de la vida, de la tragèdia compartida, de l’estoïcisme forçat. Un breu repàs als seus textos servirà per evidenciar tot això que diem.

A l’obra Angeleta (estrenada el 1952) se’ns parla de les ànsies de llibertat a partir de la història de la jove Angeleta, casada per la seva mare amb Vicenç, vint anys més gran que ella, malgrat que la noia estima Jaume, un mosso de la seva edat amb qui havia festejat i de qui està embarassada. El drama, força breu, permet veure l’evolució psicològica de la noia, que recorda molt lleugerament altres textos de passions amoroses rurals, com Cavalleria rusticana de Verga o Terra baixa de Guimerà.

A El sol de les ginestes (1956) passa quelcom semblant: la intenció de fer un matrimoni de conveniència per poder cobrar l’herència del Marquès de Campllong destarota tota una família de propietaris rurals i provoca un seguit de disputes entre els fills, les quals propicien que les ànsies de llibertat de Constància, obligada a fer-se monja novícia, i d’Isabel, que estima el mateix home que la seva mare, ho capgirin tot de forma inesperada. En aquest cas, una vegada més opera la voluntat de llibertat i de revolta associades a la joventut: tant Isabel com Constància no estan disposades a acceptar el futur que els ha estat imposat i opten per agafar les regnes de la seva vida.

La tragèdia La set de la terra (1956) també ens presenta un conjunt de personatges, reclosos dins d’un petit poble cerdà, on el pes de la tradició impossibilita qualsevol canvi, de manera que quan arriba Miquel, el fill de Ció, que torna de fer de soldat, i anuncia a tothom que vol esdevenir carter i fugir de la misèria del poble, altera aquell oasi de calma estantissa que havia estat el poble. El conflicte amb Garrotxí, el batlle i propietari de bona part de les terres, per poder regar un dels camps és el pretext perquè en aquell ecosistema d’interessos creuats salti la guspira que encén les passions ocultes de tots els personatges i que acaba desembocant, per una banda, al final tràgic, i de l’altra, a l’establiment d’un nou ordre social. És un text molt potent, amb uns personatges molt ben presentats.

La temàtica bèl·lica apareix esbossada a La set de la terra amb el personatge del soldat que torna a casa, però esdevé protagonista de la història a El dia neix per a tothom (mai no estrenada, segons l’edició de 1980) en què un refugiat espanyol, reconvertit en vaquer, s’amaga, juntament amb els seus dos fills, dels alemanys que ronden les muntanyes a la recerca de maquis i d’altres dissidents i refugiats. El text permet de veure, una vegada més, el xoc de pensament entre el pare i els fills: els segons estan a favor d’ajudar als refugiats mentre que el pare prefereix una vida prudent i entotsolada.

De fet, aquest conflicte generacional també és present a Quatre dones i el sol (1964), tal vegada la millor de les obres aplegades dins del volum. L’arribada d’un jove jornaler per treballar al camp durant l’estiu servirà de pretext perquè les dones d’una família pagesa aposentada despertin de l’hivernació a què estaven immerses. Per una banda, Margarida, de cinquanta anys i d’esperit ferreny i antipàtic, i Vicenta, la cunyada, de cinquanta-dos anys, amargada per la vida, encetaran un joc de retrets punyents sobre el passat gris i tràgic que comparteixen; de l’altra, Adriana, la filla de Margarida, i Bepa, la nora, es revelaran vers l’autoritat materna mentre que, alhora, cultivaran les ànsies de llibertat i d’amor que els ha despertat l’arribada del mosso. Diu Adriana a la seva tia Vicenta: «jo no acceptaré mai de passar la vida a tenir recança del que no he fet, a queixar-me al llarg de l’hora: aquí la neu, allà el sol; aquí la broma, allà el cel blau; aquí un llarg dia buit, allà la vida. Si un dia decidís de marxar, ho faré, tot serà dit; ningú em detindrà» (p. 202). El final és corprenedor, dur, tràgic.

Una lectura atenta dels textos permet de veure no només la qualitat inherent que reivindiquem, sinó també tot el potencial dramàtic que tenen. Si fóssim un país amb una relació sana amb la nostra tradició teatral i tinguéssim menys complexos i manies, sens dubte les obres de Jordi Pere Cerdà serien no només reeditades en edicions ben fetes, anotades i prologades, sinó també la seva literatura dramàtica seria duta als escenaris dels teatres públics del país. Perquè, malgrat el pas del temps, les obres de l’escriptor de Sallagosa segueixen tocant-nos la fibra, sense deixar-nos indiferents, posant-nos davant dels nassos les misèries i les passions humanes. I això és una qualitat indiscutible de la bona literatura.

[1] SUSANA, Àlex. “A les envistes de Jordi Pere Cerdà”, Avui (Barcelona), dijous, 23 de setembre del 2004, p. 19

Etiquetes: