El sord

1.08.2015

—Mos duen a matar!—, una veu plorosa sortia de dins un camió i escarrufava els maresos i els escopidors del carrer de la Comtessa. El sol lluitava per sortir amb la vessa d’haver trobat aquella nit massa curta. Qualque persiana es badava dos dits i es tornava a tancar, malaltissament discreta. Dins el remolc, quatre homes armats, i quatre presos amb les ànimes desarmades.

—Calla, puta, ca! —en Joan Ponç pegà culatada amb el fusell i en Biel Revescós caigué dins el remolc del camió amb un llavi xapat i s’hi dugué de seguida la mà per comprovar l’encetada. Els dits s’ompliren de sang. Adolorit, va mirar d’estroncar-se la ferida amb la camisa.

En Ponç i en Revescós eren veïnats de carrer de tota la vida. Més enllà d’haver pretès la mateixa fadrina quan eren jovenells i de tenir-se una enveja mútua continguda i un respecte preventiu, compartien poques coses més.

Arribaren a Son Coletes. Feia setmanes que havien decidit canviar l’indret dels afusellaments. Els tirs de matinada i l’olor de carn cremada se sentien cada dia al poble. Passaren del cementeri vell al de Son Coletes, un lloc que antigament també havia estat utilitzat per fer-hi enterraments, i des del qual podrien operar amb més discreció.

El motor s’aturà. Dos dels homes armats obriren la tanqueta i davallaren. Després, els quatre presos. Finalment, els dos falangistes que quedaven dins el remolc amb un bot lleuger davallaren també. Havien après a matar. Com que més d’un afusellat malferit els havia fuit pedrera avall, ara els fermaven de dos en dos pels peus, molt sovint amb fil de ferro. Seguiren el ritual de cada dia. Amb els peus fermats, els digueren, *caminau!, mentre els empenyien amb la punta dels fusells. Un sebel·lí desvetlat giscava dins la matinada i el seu cant esglaiat s’entremesclava amb els sanglots d’aquells homes joves que duien la mort escrita a les mans. En Biel Revescós sentia glatir el cor desfermat dins el pit sense poder-se’n avenir, sense poder comprendre què hi feia davant aquella paret de Son Coletes. Sentia un ofec, una ànsia per no morir, per no morir mai. I tanmateix sabia que la seva fi era inevitable. Quina planeta!, pensava, mentre veia passar dins la seva imaginació son paret i sa mareta, i aquell filló seu, àngel ingenu, innocència frustrada, fill de roig, i la seva doneta, la seva donassa, el seu amor. S’asserenà. En Joan Ponç caminà fins als presos per embenar-los els ulls.

—Joan, acosta’t —li digué—, que vull comanar-te una darrera voluntat per a la meva dona.

En Ponç, fanfarró, vanitós, carregat de malícia, però sobretot de curiositat morbosa per saber què punyetes devia voler dir aquell roig a la seva dona com a darrera voluntat, posà l’orella arran del llavi crostaparat de sang presa del seu veïnat.

En Revescós prengué alè, i dins aquell alè, tota la ràbia. La ràbia dels anys. La ràbia dels morts. I la dels vius. La ràbia de les escoles sense acabar. De les purgues d’oli de ricí. La ràbia dels senyors. I la dels pagesos. La ràbia dels treballadors. La dels pobres contra els rics. I la dels rics contra els pobres. La ràbia de la incultura. I la de la saviesa mil·lenària. La ràbia de tota la història dins la boca d’en Revescós. Badà el barram i el tancà amb l’orella d’en Ponç entre les dents. Estrengué amb una ràbia de segles i es deixà caure com un pes mort que pesa el doble del que pesa. Escopí l’orella i en terra esperà la mort.

En Joan Ponç no pogué matar ningú aquell dia. I d’aleshores ençà, s’aguantava les ulleres amb una goma que li anava part darrere el clatell. Sense orella, li canviaren el malnom. Hi sentia, però tothom li deia el Sord.

*Els noms d’aquesta història són ficticis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quina història! Si els noms són ficticis… cal suposar que els fets són reals, no? I quina venjança més bona… Enhorabona, Toni!