El salt

24.08.2014

L’estadi brama i la Sveta mira de concentrar-se per al darrer salt. La multitud emet onades sòniques que embesteixen sense treva i un aire humit i enjogassat li ressegueix els braços. Llambrega amb discreció a peu de pista fins que li apareix en Vitaly vocalitzant un vinga, amunt fervorós quan les dues mirades es detecten i s’acomboien. Al seu costat,  la Irina, petita flor, contempla el cel. Vés a saber què pensa la meva dolça…

​La​ Sveta necessita volar ben amunt per enfilar-se als cinc amb set i fer-se amb la medalla d’or. Fita el llistó i el percep com el mur infranquejable d’un castell medieval. Desvia la mirada. Esmerça tres segons a encarar un altre cop en Vitaly, que tanca els punys i vocalitza va, va, va. Té la perxa a les mans, recolzada a la pista. En quinze segons que estiregassa al màxim, prova de visualitzar el salt. Torna a espiar uns segons el llistó i li sembla encara més alt. Esbufega i es grata el naixement dels cabells; el cronòmetre s’acosta amb perill, com una bala, als dos minuts. Espira i malda per reviure de nou el salt quan, de cop, irromp la imatge de la Kàtia.

Sempre li va evocar una bellesa de les que ho omplen tot, la Kàtia. Espigada, cames i braços sense final conegut, cabells d’or i somriure de petits estels, tots iguals. Recorda aquella nit, quatre anys enrere: van sopar i van parlar i van riure. A l’habitació de la Kàtia (hi havien anat perquè se sentien bé, sense cabòries, deixant-se anar) la noia li va dir que l’estimava: et desitjo… Ho va xiuxiuejar mentre congelava una mirada ferma, elèctrica, que reclamava una resposta. Li va oferir una mà ardent i la Sveta no va saber què fer. De primeres es va ofendre. A ella, una dona…? Segons després, les dues en silenci negociant amb els ulls, va topar amb alguna cosa semblant a la vida. Allà hi era tot. Tot. Sense pensar-ho gaire, va besar-la i van estimar-se tota la nit, les hores ganses.

L’endemà van expulsar la Kàtia. Entre llàgrimes i espasmes més fingits que reals, la Sveta va denunciar al delegat de l’equip una baralla inexistent entre totes dues. Mai no ha oblidat l’expressió de la Kàtia abandonant la vila olímpica per volar cap a Moscou: enfonsada, els ulls sense espurna, pintada la pell d’un gris marronós molt lleuger, ni rastre del somriure d’estels, vençuda… Fins i tot les seves cames semblaven més curtes, com si algú les hagués escapçat. Fent el cor fort rere la cortina de l’habitació, la Sveta s’ho mirava. Els llavis li tremolaven com els d’una nena a qui atrapen en una malifeta.

A les portes del darrer intent per aconseguir l’or olímpic, la Kàtia no li marxa del cap. I ha de saltar perquè no disposa de més temps. Amb llàgrimes als ulls i el cor a mil, la Sveta enfila una cursa boja cap al fossat.

Activa tres passes curtes d’acceleració, germàniques, obre els colzes per córrer amb la perxa i augmenta la velocitat. A la quinzena passa clava la perxa i salta cap endavant doblegant-la. Estén el cos cap amunt amb l’impuls dels braços i els músculs de l’esquena s’estiren al màxim, cruixen, per guanyar alçada amb les cames. Executa la torsió final per evitar la barra i franquejar-la. Des de dalt veu en Vitaly dempeus, alçat com un autòmat. També la Irina, que l’assenyala… adéu amor… Crits, mans al cap i boques obertes. On és la vida, Kàtia meva? On és?

Supera els cinc amb set i es propulsa més amunt. Solta la perxa, que s’abat, òrfena, damunt l’inflable. Envoltada d’un silenci de plom, la Sveta albira la gent, cada cop més llunyana i petita, com formigues, i comença a planar en cercles per deixar enrere l’estadi i assaltar el cel.

Respon a mercè carandell robusté Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Qui tingués una perxa per deixar enrere alguns mal de caps i ens propulsés als nostres somnis, eh?
    Molt bon relat, Dani. Felicitats!

  2. Està molt ben ambientat, ens trasllades molt bé a l’estadi i al moment d’aquest salt inesperat, enhorabona Dani!

  3. En algun moment tots necessitaríem un d’aquests salts per fugir d’algun episodi de la nostra vida. Però no sempre som prou valents,oi?
    Una bonica història que juga bé amb una llengua tan rica i expressiva com la nostra.
    Bona feina!

  4. Molt bonic. Descrius l’amor molt delicadament i té un final inesperat i resplendent.

  5. Enhorabona Dani !

    Tota una història en un text tan breu!
    Molt inspiradora la imatge del salt final. Cap a on volarà l’Sveta?

    Gràcies per aquesta llepolia literària.

  6. Molt bonic, Dani. Em fa pensar aquesta Sveta… Fuig? S’allibera? És valenta o covarda per aquest salt? M’agrada que tingui diverses lectures aquest final. Sort!