El sabater, el més mal calçat

4.04.2015

Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb, ha publicat un article sobre paremiologia catalana a Vilaweb, certament un dels àmbits de la llengua més castigats per la influència del castellà.

Un dels àmbits de la llengua més castigats per la influència de l’espanyol és la paremiologia, és a dir, les frases fetes, refranys i locucions. Un refrany (o proverbi, o sentència, o dita, o màxima) és una frase sencera que s’expressa d’una manera breu i que pretén fer reflexionar. Els refranys són, en principi, veritats, tot i que quan te’n trobes dos de contradictoris no saps ben bé quin t’enganya…

El cas és que molts refranys que sentim són en espanyol. És dramàtic, però és així: en pocs decennis hem deixat de recórrer a un bona part del nostre gran tresor popular, una quantitat enorme de dites que ara ignorem i que suplantem per les corresponents castellanes. Ací en teniu set exemples.

—‘En casa del herrero, cuchillo de palo’. El sabater és el més mal calçat. Vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Ho podem dir de més maneres: A cal sabater, sabates de paper o Els fills del sabater van descalços.

—‘No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’. Feina feta no té destorb. De primer, pot semblar que no és igual, però per poc que hi pensem veurem que significa això: quan ja has fet una feina no hi has de pensar més. El nostre tresor paremiològic ens forneix moltes alternatives, algunes de prou imaginatives: En Ja-ho-veurem sempre plega tard, El que s’ha de fer, que es faci, Qui té el pa al forn, no li pren son, No esperis a fer demà el que avui pots acabar

—‘Del dicho al hecho hay un buen trecho’. Una cosa és dir i una altra és fer. S’aplica a aquelles avinenteses en què les paraules són allunyades dels fets. També ho podem expressar així: Del prometre al complir hi ha molt tros per penedir, Una cosa és predicar i una altra donar blat.

—‘La avaricia rompe el saco’. Qui tot ho vol, tot ho perd. És la frase feta que escau als cobejosos, als qui volen acumular riqueses peti qui peti; o també als qui planegen sense pensar gens en les limitacions pròpies. Més maneres de dir-ho: Tants en voldràs que cap no n’hauràs, Beure i bufar no pot ser, Qui molt abraça, poc estreny (o Qui molt abraça i poc estreny, és senyal de molt poc seny). Amb un sentit semblant, hi ha encara El llegir fa perdre l’escriure.

—‘Mucho ruido y pocas nueces’. Molt soroll per a no res. Es fa servir quan algú dóna més importància que no té a alguna cosa. Ho podem dir de més maneres. A mi m’agrada particularment Molta fressa i poca endreça, però també trobo bonic Molts boixets i poques puntes.

—‘Perro ladrador, poco mordedor’. Gos que lladra no mossega o Ca que lladra no mossega. Un refrany transparent com pocs: s’aplica a aquells que volen acovardir els altres de paraula però que no converteixen les amenaces en fets. Sense deixar l’animal, n’hi ha una variant una mica més insistent: Com més por té el ca, més lladra.

—‘A quien madruga, Diós le ayuda’. Qui matina fa farina. Vol dir que no hem de confiar només en la sort, sinó que hem d’esforçar-nos si volem que les coses ens surtin bé. També ens serviran aquestes altres dites: Ajuda’t i t’ajudaré, A més de pregar cal treballar o Si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit. És curiós que, de les dites catalanes, no n’hi hagi cap que parli de l’ajut gratuït de la providència. Com es nota que ací hem hagut de sirgar, sense refiar-nos que ens regalin res…

Respon a Teresa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies per l’article! No sabia que es deia “paremiologia” tot aquest món. Jo conec aquella: “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”, referint-se a que més val portar-se bé amb les dones, que en el fons són les que ho maneguen tot. He he.