El running i els arxius

El running és una paraula anglesa que es refereix a l’activitat de córrer, i es pot vincular a un nivell competitiu o a un nivell de pràctica amateur. D’ençà uns anys, aquesta activitat ha patit un canvi d’imatge publicitària i un èxit exponencial. Alguna de les causes d’aquest èxit ha sigut el suport de grans campanyes de màrqueting amb una base fonamentada en la dedicació al cos. Aquest fet ha provocat una difusió massiva d’aquesta activitat entre gran part de la població. Així doncs, actualment podem afirmar que el running es troba en el zènit de la seva popularitat. Ara bé, se’ns planteja una contradicció sobre el concepte actual referent al running específicament amateur.

D’una banda, tot i no estar en contra de la pràctica d’aquesta modalitat de running, el nostre parer és que l’increment de forma descontrolada d’aquesta activitat ha suposat una diferenciació abismal d’aspectes qualitatius entre les pràctiques que fan els professionals de l’atletisme i aquelles que realitzen alguns iniciats d’aquesta activitat. En aquest sentit, i en diverses ocasions, ens hem trobat amb exemples de gent no versada que practica el running sense un mínim coneixement previ sobre la matèria. Fins i tot, hi ha qui es veu a si mateix totalment preparat per córrer grans distàncies tan sols per haver comprat o adquirit tots els complements que envolten aquesta activitat. Òbviament, l’hàbit no fa al monjo i, sobretot, cal tenir en compte altres aspectes de contingut que siguin més importants per a la salut, com per exemple iniciar i finalitzar el running amb estiraments adequats, saber si una persona excessivament grassa pot començar a exercitar-se en carrera o ho ha de fer caminant, o escollir un espai de pràctica en un entorn proper a la natura i sense una excessiva contaminació urbana. Hom sap que és bo i saludable realitzar esport, però fins i tot a aquest nivell no professional, si no es desenvolupa de forma correcta i tècnica, es poden presentar problemes futurs de salut.

En un altre àmbit, i avançant que volem salvar les distàncies entre el running i el nostre sector, és a dir, l’arxivística i la gestió documental, podem afirmar que hi trobem paral·lelismes. D’una banda, estem totalment d’acord en donar a conèixer els arxius i la gestió documental a la ciutadania i als sectors no relacionats amb l’arxivística: és el concepte open archives. Amb tot, hem de saber explicar de forma detallada i concreta que no s’ha de confondre l’accés obert als arxius, amb la voluntat de practicar arxivística sense coneixements previs. No volem que aquesta afirmació expressi una connotació marcadament elitista, però així com molta gent pràctica running sense haver fet mai esport, observem que usuaris i personal d’altres sectors no especialitzats en arxivística o en gestió documental, realitzen funcions pròpies del nostre sector sense consulta professional prèvia.

En aquest sentit, una presa de decisions sense la preparació adequada pot produir futurs errors o marcades oscil·lacions envers la planificació estratègica sobre la gestió documental, així com greus deficiències en els passos a seguir durant l’acció dels diferents processos documentals que recorren els documents durant el cicle de vida dels mateixos. En diverses ocasions, aquest personal no especialitzat, d’una banda intenta realitzar massa funcions arxivístiques alhora (ja seguint ordres de caps i directius o de motu propio), i d’altra banda, intenta executar activitats no incloses dins l’àmbit de la seva preparació professional o acadèmica. Aquest fet té com a conseqüència directa la deixadesa de tasques no resoltes, o finalitzades però d’una forma completament errònia. Així doncs, denunciem l’intrusisme professional, la mala praxi i la falta de rigor i tecnicisme d’agents no especialitzats.

Per aquells que puguin argumentar que els arxivers som massa puristes, els hi hem de dir que mai hem estat en contra de la col·laboració. Sense cap mena de dubte, ja que a diferència del que es pugui pensar, la nostra professió té una gran història de cooperació i col·laboracionisme. D’aquesta manera, els arxius es relacionen amb sectors tan diversos com el dret, les tecnologies de la informació, o inclús podríem dir que el periodisme, entre d’altres. Tan sols estem en contra del concepte de l’arxivística com a moda popularitzada que no segueixi unes línies d’actuació homologades i anteriorment analitzades, planificades i concretades per individus, institucions, organismes o col·lectius amb una àmplia preparació en arxius. Estem en contra d’una imatge distorsionada, o d’una popularitat caduca i efímera de l’arxivística i la gestió documental, tal com es podria donar en un temps futur amb el running amateur, si aquesta pràctica no té un recolzament i una mínima formació tècnica de l’atletisme professional, o de camps com la fisioteràpia o la dietètica, entre d’altres. L’arxivística no és una moda popular; per a molts professionals del sector és una ciència.

Per tant, reivindiquem la importància que els arxivers i els gestors documentals fem arribar a la ciutadania i als diferents sectors professionals què és allò que fem i quins són els nostres valors, és a dir, que ens coneguin i ens entenguin en profunditat amb un llenguatge senzill i entenedor. Una arxivística a peu de carrer perquè les organitzacions, però també els particulars, puguin saber quines són les diferències entre contractar serveis qualificats i serveis no qualificats. En definitiva, difondre al conjunt de la societat una afirmació ben clara i nítida: no som pas running amateur mal executat, sinó un atletisme professional proper a la gent.