El ram i cacatues

Sebastià Perelló llegeix 'Ungles perfectes' d'Antònia Vicens, premio Nacional de Poesia 2018

L’escriptora mallorquina Antònia Vicens ha estat guardonada amb el Premio Nacional de Poesía 2018. Aquest mateix any, i onze anys després de la seva publicació, una de les seves obres més conegudes Ungles perfectes ha sigut reeditada. Publiquem aquest text de Sebastià Perelló recollit dins Davant el fulgor (Lleonard Muntaner), volum d’estudis crítics sobre l’obra d’Antònia Vicens.

No heu demanat hora perquè vos facin les ungles. Aquí no hem estat convocats per a una manicura literària. No som aquí davant les ungles pures (ses purs ongles) d’homofonia (c’est pur son: sonoritat pura) de Mallarmé que ençaten el seu Sonnet en ‘-yx’. Les Ungles perfectes de n’Antònia Vicens no són la música extrema que cercava el poeta. En un comentari amb bromera masclista i que defuig la política correcta, Dave Barry, el columnista d’humor nord-americà, no s’explica per què les dones dediquen tant de temps a la manicura si tanmateix no coneix cap home que s’extasiï davant aquestes estructures còrnies. Al cap i a la fi són calls, cèl·lules mortes que s’han endurit i que contenen queratina, podríeu pensar. Però sospitam que darrere la bajanada hi ha una afirmació que ens pot ésser útil: vist així, fer-se les ungles s’institueix com un gest simbòlic de contracultura femenina. D’altra banda solen figurar entre les obsessions fetitxistes de l’erotisme. Fins i tot alguns assenyalen que són la gran metonímia de la feminitat. L’ungla, emperò, també és el lloc de la tortura. I tot plegat diu ben poca cosa. Però per ventura és cert que en les ungles es concentra una imatge simbòlica d’aquella idea de cambra pròpia que reclamava Virginia Woolf. La manicura és per a mi, només per a mi. I és en una escena íntima de manicura que ens obre la porta a la història de les dues dones que protagonitzen la novel·la.

L’ungla, a més, és un dels meus extrems, els confins de les emocions tàctils. Que em permet tocar i arrapar-me a la vida. Sí, refinament i feminitat. Segons el mite, Cupidell talla les ungles a Venus amb una fletxa mentre ella dorm. Deixa els retalls dispersos a la sorra i es converteixen en pedra, ònix, perquè cap part de la deessa pugui morir. L’ungla que s’associa al negre i a l’eternitat. Sembla paradoxal, si penses que el negre no deixa d’ésser una excepció gòtica o una mostela, i l’eternitat acaba en escapçadures o residus de llima. La terminal del tacte. «Formació epidèrmica de natura còrnia que protegeix l’extrem dels dits», diu el diccionari, com ja havíem insinuat més amunt. Queden definitivament associades a la fragilitat (es rompen fàcilment) i són la imatge de la delicadesa, però també de la futilitat dels accidents domèstics, i d’altra banda, van lligades a l’agressivitat i a la violència. Són també el lloc de la rapinya. Les coincidències són enigmàtiques. Si mirau la segona accepció del DCVB diu que rapinyar és «Ferir amb les ungles (Mall.); cast. arañar. “No és al­tra cosa | sinó just lo que fan | amb s’homo ses donetes renoue­res: | fer crits y rapinyar”, Ignor. 27». L’ungla, l’arma que tem el mascle poruc. Rapinyar sempre ha estat cosa de nines. Max Aub deia en un dels seus contes fets amb un alè: «También es cuerno la uña». I una ungla que creix d’un cadàver surt de la tomba fins a consumar la seva venjança. Brossa, sempre Brossa, riu davant el mite i posa ungles a un guant. I ens descobreix que tot és postís. I riu, perquè per ventura és veritat que les ungles més perfectes són les postisses. I de porcellana.

N’Antònia Vicens en aquest llibre ha tret les ungles i alça la crosta. No deixa cloure la nafra perquè sap que en les cicatrius s’hi enterren sobretot les pèrdues. La ferida fresca, a la vista de les vides mesquines al femer d’Europa. Són paraules seves. La literatura també és una forma de desemmascarar. I per això arriba esmolada, el mot que ungleja, amb tota la seva causticitat, una escriptura d’escalpel o d’escarpra. L’obra vicensina —i l’autora d’Ungles perfectes— té doble bisell (una llengua esmoladíssima i una capacitat de fabulació incisiva) i cabota (és caparruda i te­naç) com aquesta mena de barra de ferro. Això la capacita per fer forat a les pedres, si cal. I a la vegada, té la sensibilitat de les plaques fotogràfiques per dir el món i la delicadesa de deixar sentir alenar els seus personatges. Mai no hi ha ni una paraula de més sobre les seves protagonistes. És com si deixàs la seva llengua als personatges. Només la llengua. Ells tenen veu pròpia. O la cerquen. A vegades desesperadament. Haureu de llegir la no­vel·la i en acabar tanmateix haureu de decidir vosaltres mateixos. Perquè l’escriptora sap deixar els seus personatges a lloure. Fan i desfan i van a la seva. Que ningú no em jutgi, diu sempre na Carmen, una de les protagonistes. Qui narra en aquest llibre ni mota i es comporta amb la perícia d’una càmera. Per això des d’un bon principi insisteix: mirau-los. Artaud deia que el cinema es fa primer de tot amb la pell humana de les coses, la dermis de la realitat. Jo diria que podríem aplicar la definició a l’ull que presenta els personatges i conta la història d’aquest llibre. I és una pell que s’ha irritat, desficiosa.

I una literatura destrempada. Hi ha una immoderació en aquesta obra, una estridència amarga que s’escriu en una mena de comèdia postissa, en el sentit que descobreix rere el maquillatge, ben soterrada, una tragèdia. L’obra que s’escriu des d’un femer, en definitiva. I que no defuig la pudor que fa la merdera. Des de bon principi qui narra exhibeix els seus personatges. Mirau-los, diu. Cerca emfasitzar l’espectacle, en recalca el sensacionalisme que ha acabat per treure’ns el perfil i a través del qual compareixem davant el món. Com si assumís la denúncia situacionista de l’embalum espectacular que proposava Guy Débord per definir la societat contemporània . El mundo inmundo que ja mostrava Gracián, per altra banda. A les illes, aquest espectacle pren la forma d’un decorat i d’una cosmètica: allò que s’adiu amb el terrain vague, el trast disponible per a la predació immobiliària i turística i el desert cultural que permet incorporar-nos, segons la banalitat política (genocida, aquest és el mal, aquest és el reality) que vivim, a l’extrema actualitat del món i la bolla. I si la primera escena és de cambra i mostra una dona que es fa les ungles, en el segon capítol ens trobam al cementiri.

La intimitat convertida en una gàbia i l’illa, en un miratge, un succedani. Aquella presència permanent en l’aire d’una amenaça, una condemna. Entre el dany i l’engany hi ha influxos que van més enllà de l’homofonia. Aquesta novel·la els grata. Per això mostra les ungles. El llibre agafa maneres fragmentàries que s’adiuen amb l’escenari en mans dels depredadors per tal de mostrar aquest decorat de cartró i ciment: passadissos i ràfegues, estrèpit, maneres de la publicitat i la llampada dels spots reclamen la nostra atenció que ja només és ànsia, en un lloc on l’aire més respirable és el celistre que passa entre la sofisticació i la indigència. I en aquest escenari malmès on furetegen els personatges, que es mouen entre vigilàncies i retrets, el telèfon es converteix en un termòmetre de la solitud, que és com un nínxol. Tot sembla malmenat en aquest llibre, l’illa, el paisatge, la ciutat. Coses i gent que han perdut el seu lloc, que tot i ésser aquí no l’han trobat. I més gent, gent que passa. I és en aquesta novel·la on he trobat una de les millors definicions de l’illa des de Bearn. Cacatues i una fira d’atraccions. I al fons, un cementiri. És des del fossar que envesteix la novel·la, no cal oblidar-ho. També planeja sobre el llibre la sensació de quan t’han deixat escurat. Terres escurades. Entre un món perdut del qual volies fugir i la impressió que amb el canvi no ha quedat res. I a les portes compareix un cadàver. Algú que podria ser la teva filla, els que vénen després. La selva ja és el disseny d’uns pantis. Personatges que cerquen sobreviure entre els retrets fantasmes i la noció vaga que els persegueix una acusació en una mena de judici permanent. Que es troben davant un ull faroner acusador. Que ningú no em jut­gi, repeteix na Carmen. I qui narra insisteix: l’hauríeu de veure, en un joc ambigu amb la ceguesa del lector. Cerca la visibilitat dels seus personatges i alhora els exhibeix a la defensiva sempre davant alguna forma de perill imminent: l’aquàrium que es trenca, el paisatge amb l’aparença d’una catàstrofe, ones que agafen la forma d’excavadores o serralades o una gran pasterada de carbonissa, fins i tot el blanc del cel és tarat, el sol és una clovella i la fosca que ho esborra tot. No és des del triomf de l’illa com a no-lloc adient al turisme brutal, ni del miratge de l’aquàrium de llums d’una turistització que ens converteix en residuals, sinó des de la perspectiva d’una piscina sense aigua, un clot i fulles seques, des d’aquesta peremptorietat permanent del desastre, des de la gota que fa vessar el tassó. És un text que s’escriu des de la pruïja d’una situació insostenible, on els personatges (el pòdium de la discoteca és el passat i el caló d’aigües transparents una zona protegida en perill d’extinció a causa de la construcció il·legal) sobreviuen entre la indefensió, la intempèrie i la fallida, i veuen venir els esdeveniments. Sembla que només els salva la seva in­tuï­ció en una selva on cal anar vius. Entre el sentiment de por que han heretat i l’ànima engrunada o com un frigorífic. Com sempre, podem establir el paral·lelisme del que ha passat a una de les protagonistes i el que ha passat a l’illa. Una violació que provoca un esclat fort de guspires, i aquesta manera d’aparentar que no ha passat res que reclama tothom, de fer veure que t’has desmaiat. I la culpa. Entre la insignificança i els cosmètics. I la ràbia. La ràbia i la intel·ligència de sobreviure de dones soles, en­cara que sigui des del desig de convertir el que et toca en sort en una vida de cine. Quan és la vida que imita el que passa a la sala a les fosques. I el llibre s’omple de citacions cinematogràfiques i els personatges cerquen comportar-se com han vist que fan les do­­nes valentes a la pantalla. Enmig d’una gent sense cap compromís en la memòria. Res enregistrat als gens en aquest espai cultural sense peripècia en què s’ha convertit l’illa, espai llis, amnèsia territorial, trast requalificable que ens ha fragilitzat i ens ha fet trencadissos i difusos. Un malson, diu, un tros de roca que sura enmig de l’oceà una mica a la deriva. I una ciutat feta d’espires i bellumes, de figures aïllades —soledat glacial—, on tot pot ser tan prescindible, en aquest parany entre la resignació mansa i l’esgarip, quan la rebel·lió sembla que ja només és la resposta suada i impotent al poder gallet i grotesc dels miserables.

I enmig de tot això, dones soles que parlen amb el mirall —és en aquest cercle de solitud on les coses xerren— o amb els morts i els espectres i bona part de l’obra no és altra cosa que un seguit de monòlegs acarats en un laberint de desencontres i converses de telèfon. Veus humanes que s’amunteguen en aquesta efervescència eventual. El vertigen és el tempo de la novel·la, aquesta manera de conformar-se a l’atropellada de la prosa, i no cal dir que en cap cas s’ha d’entendre que són presses d’escriptor en una de les grans estilistes de la literatura contemporània, sinó una voluntat de dir el món amb les eines més adients. Aquest aire de pura successió, de vides que perden trama, històries que es conformen en sacsejades i capgirells. Com veure passar aus migratòries. La vida, un estol de fets que també passen. I no queden. Però és aquest fugacitat que ens constitueix i és l’únic bastiment que sosté el present de les protagonistes, i tanmateix és la memòria que els inventa la supervivència. Dones que s’arrapen als dies amb les ungles. Aquesta precipitació és un catalitzador que escau com un guant unglat al món que aixeca el llibre on qui narra caça la distracció egoista d’uns éssers que s’esmicolen en aquesta urgència. I és així, fragments apedaçats, que mostren la seva ca­pacitat de surar. Sencers s’esfondrarien. Suren en el retall, en l’escapçadura, entre la fulminació del present i els flaixos del passat que revé com a memòria i mala digestió. El passat que els puja. Quan no agafa la forma de quatre pelleringos de la desmemòria. I qui conta o quan el narrador calla i cedeix la veu a les protagonistes, per tal de dir aquesta despulla podrida —el femer insular— s’arramba a la caricatura, sense perdre la figura, i les carotes i papades d’un quilo, les panxes fins als genolls cerquen l’amplificació distorsionada del sentit grotesc quan és el món, la realitat, la que té les maneres contrafetes d’un pastitx. Aquesta és la seva recerca de la perfecció: mostrar les urpes que ens permeten rapinyar el present. I he de repetir que som lluny de la sonoritat exquisida. La música d’aquesta novel·la és concreta. Rapinyau un vidre i en tendreu la banda sonora. Aquesta és la música detonant i estrident de la novel·la de n’Antònia Vicens. Esmussa en la seva transparència. I si no sentiu res és que vos trobau al bell mig d’un fibló, d’una espiral xucladora que gira al voltant d’un sentiment d’impotència, una carència de poder, i la protesta i el ressentiment que genera: el silenci espès d’una illa remoguda, d’uns éssers malmesos. La millor manera de dir-ho és una no­vel·la negra, de lladres i serenos, però sense detectiu, o amb el protagonista que investiga a l’ombra, marginal. Una història abandonada a la intempèrie, on ningú no trama les vides de les persones d’aquest llibre. Només una mirada, mitges llunes que inspeccionen i callen i que planen sigil·losament sobre la trama. Els personatges com a larves atrapades en una teranyina d’esquerdes, una imatge que compareix al llibre i que per ventura defineix a la perfecció com es comporten les criatures d’Ungles perfectes. I la seva manera frenètica d’anar i venir, la mobilitat de figures sense ambient que fan d’aquest llibre una novel·la d’hora punta. Per això semblen obsedits per la possibilitat d’orientar-se en un espai amorf on fins i tot els santcristos s’han desplomat i la capella més real és l’aeroport. L’illa com a espai indiferent on tot és possible, retornat a la potència del territori desert i vacant, convertit en lloc de trànsit, sempre ocasional, on l’experiència més avinent és allò que els francesos anomenen dépaysement, desarrelament, desorientació. En un espai sense densitat de les trames viscudes que fan i refan el territori no queda altre remei que viure en una desconfiança permanent, quan no et pots fiar de ningú, tot sembla remogut, embolicat, una tramoia, i per aquest motiu els personatges o bé sobreactuen a la recerca d’una vida de cine o fugen amb l’ànsia de refer el món: una àvia amb el seu nét cap al port. Som als antípodes de les eneides: al principi no hi ha un fill que carrega el pare, hi ha una àvia, la que constitueix el passat, malmès però memòria al cap i a la fi, i el nét, una figura desemparada, amb tots els mons possibles als braços d’una dona decidida a crear una nova geografia. Són les darreres paraules de la novel·la i no ho són debades. Una nova geografia. Un nou espai, una proposta que podem qualificar de geopoètica, una no­va manera de refer el món, de dir l’espai. Cal que reinventem la manera d’experimentar el lloc, de reescriure el territori. Una topografia. Potser que aquesta sigui el punt de partida que ens proposa el llibre. I un fantasma augural, ja que és precisament això el final d’aquesta novel·la, un punt de partida: una dona que agafa els tapins, el nét i se’n va cap al port. I és el lector qui haurà de decidir si es tracta d’una manera de veure el cel obert o és una premonició emboirada. Una padrina i les traces d’un món que s’esbuca. Un nét. Com si entre una generació i l’altra hi hagués un buit, la memòria que s’empioca, una filla descartada, desorientada, sense arrels i que ha crescut en aquest espai amorf del desarrelament, el sentit de localitat fet malbé, desbruixolada. Una generació sense casa. John Berger ja deia que sense casa, tot és fragment. Peladures. Per això la trama d’aquest llibre ens compareix com a deixalla d’històries, retalls, espigoladures en la me­mòria malparada, combinació de fragments, intervals, en un joc que constitueix tot un art del muntatge, en una formulació entre ruptura i continuïtat que diu, i al mateix temps replica, la intermitència i el desgavell que pinta. Una proposta carnavalesca i dialògica a partir de la mobilitat extrema de les veus que compareixen a la novel·la, sobreimpressió de perspectives on l’univers possible del text es presenta com a susceptible de representacions múltiples. I des del fragment, des de la incompletesa, des de l’adició de textos, alçar una recomposició pulcra d’esquerdes escrites que mostren una figura, una imatge amb els pegats i les llacu­nes a la vista. És amb aquesta saviesa arqueològica (prospeccions, sondatges, vestigis de l’actualitat) que se’ns mostra el present de l’illa, més que mai una imatge del món contemporani. Aquell que provoca un cactus enmig del pit. I a través de mirades múltiples i una col·lecció d’ulls. Ja n’hem parlat, una novel·la de cine, la novel·la dels ulls, de la mirada: dues mitges llunes, ulls com blancs d’ou, ulls escaldats, nines com dos disquets de llautó, nines grogues de gata tigrada, mirades d’acer inoxidable, mestallada d’aglans, ulls que radiografien, de serp corall, plens de foc, gotes d’òxid en lloc d’ulls.

La localitat és la forma de possessió d’un lloc per part dels seus habitants i viceversa. Altrament podríem parlar de pertinença. En una illa impostada convertida en qualsevol lloc, mer simulacre on quasi tot té aquell aire ocasional i ja és qualsevol banda o vestigi i fragment arqueològic, el territori es tracta com espai sense identitat, pura retícula, mapa mut, terra que no mota i que sura en la superfluïtat. On els polítics i els constructors, les decisions urbanístiques dels darrers cinquanta anys (descomptau-ne un alè de fa quatre dies) i les il·legalitats urbanístiques i depredadores que han gallejat la terra, malpensats que sou, només amaguen maneres sensibles del feng-shui, dues dones proven de sobreviure. I tenen precisament aquest perfil: són supervivents en la seva fragilitat, la seva força. L’apertura, la crisi que cercaves en el viatge, en l’experiència que et proposava la desorientació dels qui van i vénen, pe­rò que depenia d’un sentit potent de localitat que ja era vigent en la primera novel·la de n’Antònia Vicens. De sobte, l’estranyesa és una experiència que sents a casa, en relació al passat i a la identitat. Sense casa tot és fragment. I el viatge, convertit en turistització, en simple trànsit ocasional es converteix en norma, i la manera d’ajustar-se al territori, que es fonamenta en un sentit local de pertinença, també es descobreix com a simple bastida provisional, que pren la forma d’un escenari, d’un estudi de cine on s’alcen els decorats que ja són pur localisme. Això ens aboca, com a les protagonistes d’Ungles perfectes, a la soledat del ciutadà global. Aquesta és la nostra manera d’entaforar-nos en la vida a principis dels segle xxi. Cacatues i una fira d’atraccions.

Com vivim els llocs pot explicar la resta, diu La Cecla. I afegeix que som fets de carn i geografia. És davant aquest fet que s’obre un món possible: una nova manera d’escriure el territori, de dir el món, atenta a la saviesa dels llocs. I anar amb compte amb tots aquells que mostren ungles de gat i ja ni fan cara de beat. En aquesta situació cal tenir les ungles perfectes, abandonau qualsevol pràctica onicofàgica. Menjar-se les ungles, diuen els ex­perts, és un acte compulsiu automutilador que amaga pulsions orals sàdiques. Ens convé, si cal, poder treure-les. He de corregir la primera frase d’aquestes notes. Per ventura sí, per ventura heu vengut a fer-vos les ungles. Llegir aquest text pot ser un exercici de manicura, polir-se les ungles per tal d’arrapar-se als dies i, si cal, recordar amb Max Aub que també són banya. I en aquest sentit, n’Antònia Vicens ens proposa aquí un manual de la persistència, del banyota, una conjuració. Un tractat de la tossuderia davant el femer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació