El professor de l’“ideal”

18.03.2015

Durant la carrera, a la UB, vaig tenir Joaquim Molas com a professor. Arribava a classe amb una cartera de mà molt prima, treia uns sobres de paper on guardava les quartilles dels apunts, encenia el seu “ideal”, es col·locava bé les ulleres i es posava a parlar. Amania les seves lliçons, plenes d’erudició, d’anècdotes i de símils amb l’actualitat, especialment amb el futbol. Era molt del Barça. En sabia molt, d’història de la literatura. Era capaç de fer grans panoràmiques i síntesis en uns quants minuts. Recordo, no sé ben bé per què, la dissertació que va fer-nos sobre el focus d’intel·lectuals il·lustrats de la Universitat de Cervera, Bellpuig de les Avellanes i l’Acadèmia de les Bones Lletres. Ens deixava a tots embadalits.

Joaquim Molas a la festa de L'Avenç, l'abril del 2014 | Foto Montse Campins

Joaquim Molas a la festa de L’Avenç, l’abril del 2014 | Foto Montse Campins

 

Un dia, a classe, mentre me’l mirava amb l’admiració del qui descobreix el mediterrani i, al mateix temps, esguardava amb atenció com una burilla del seu “ideal” li cremava lentament la camisa, em va engaltar: “I vostè, per què em mira amb aquesta cara?” Em vaig quedar ben parat i no li vaig saber respondre res d’intel·ligible. Com que, quan anàvem a veure’l al despatx per parlar del treball de curs, sempre anava acompanyat de la meva amiga Teresa, valenciana, molt xerraire i extrovertida, no em calia dir gran cosa. En Molas li feia recitar les dites, frases i poemets populars del País Valencià que la meva amiga tenia gràcia d’etzibar-li. Són els millors records que guardo del meu pas per la UB als primers anys noranta del segle vint.

De més gran, vaig fer-li una entrevista per a El Contemporani a casa seva, al pis que tenia a l’Eixample, a tocar de la pastisseria Mauri. Ple de llibres per tot arreu. Ja no fumava, per prescripció mèdica. Però continuava tenint una ment lúcida i incisiva. Recordo que vaig dur dues gravadores portàtils, perquè tenia por que em passés res. L’entrevista va anar molt bé. Quan vaig tornar a casa, vaig adonar-me que una gravadora no havia recollit res i l’altra, d’una manera intermitent i dificultosa. Vaig transcriure el que vaig poder i vaig reconstruir de seguida tot el que recordava de la conversa. Li vaig portar a casa, impresa en paper, al cap d’uns dies. Hi va fer diverses esmenes, petits detalls, que indicava amb una lletra minúscula. Va insistir, per exemple, que calia posar-hi “enterar-se”, en lloc d’“adonar-se”. Fins a dues vegades més, vam repetir el ritual. En Molas era molt perfeccionista i exigent.

Més tard, el vaig saludar el dia que va venir a inaugurar el curs acadèmic a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB el 2011. S’havia fet gran, però encara mantenia la vivor. Va llegir el text que la Facultat va fer editar i va repartir entre tots els assistents. No va improvisar gaire. Vam esperar endebades que fes un dels seus comentaris al marge, irònic i simpàtic. El veia i recordava les seves classes denses i amenes, amb l’“ideal” a la punta dels llavis. La seva anàlisi de la literatura i la història, com sempre, era molt cenyida, molt cartesiana, molt de grans mirades. Allò que li he llegit sempre m’ha semblat que no feia prou justícia a tot el que sabia en Molas. Perquè tenia una prosa molt condensada, tallant, seca, poc oxigenada. No era un Joan Fuster, ni tan sols un Antoni Comas. Era, sigui com vulgui, un savi.

La darrera vegada que vaig coincidir amb en Molas va ser amb motiu de la inauguració de la primera edició de la Conferència Molas, a Vilanova i la Geltrú, el 2013. El professor Molas estava ja molt malalt, però continuava tenint el cap molt clar. Va fer una panoràmica esplèndida de les diverses tradicions de la catalanística, els grans noms de la filologia, els investigadors de la literatura, els historiadors, els estudiosos de l’art o de l’arquitectura, etcètera, i les iniciatives catalanes més remarcables per projectar internacionalment la llengua i la cultura indígenes.

Va parlar també de futur. Amb el mateix rigor, claredat i mètode. Al seu entendre, en el marc del declivi de les humanitats, i també de la tendència cap a un món globalitzat, la cultura catalana en marxa, amb voluntat de futur, tenia moltes dificultats per trobar un espai per atènyer la internacionalització. A més a més, va apuntar, en un moment de grans transformacions, era necessari almenys que, d’una banda, els estudis de llengua i literatura catalanes o de cultura en general s’incloguessin en els plans d’estudis de cada país i que, de l’altra, la literatura catalana pogués accedir als grans públics de les cultures més importants, a través de la traducció a l’anglès i, més secundàriament, al francès.

Joaquim Molas | Foto Pere Formiguera

Joaquim Molas | Foto Pere Formiguera

En Molas era un crític militant, un ideòleg i un activista de la literatura, un professor savi, un mestre per als seus deixebles. Va deixar molta feina feta. Venia de la UAB i va ser catedràtic a la UB. A la UB, hi vaig passar els millors anys de la meva joventut. A la UAB, hi vaig fer el doctorat i, després, vaig quedar-m’hi com a professor. No me’n considero deixeble, d’en Molas, ni d’ell ni de ningú, però en tinc un molt bon record. Per a la seva assignatura, vaig fer un treball sobre l’assaig d’història del teatre del crític Josep Yxart, un dels millors del dinou, on qualificava el teatre de “mirall de l’ànima, càtedra de les passions, obra mestra dels segles”.

En uns moments com els d’ara, en què tornen a bufar temps de canvis de plans d’estudis i en què estem a les portes d’aconseguir la independència política, potser cal unir esforços i plantejar horitzons ambiciosos. En comptes de reduir la carrera de Filologia Catalana a tres anys i desnaturalitzar-la encara més, caldria ampliar-la a quatre o a cinc, dotar-la d’un pla d’estudis potent, limitar-la als estudiants amb més bona nota del batxillerat, donar-li un suport institucional i polític ben sòlid (avui inexistent, tot i el color polític del govern català), prestigiar-la al màxim en tots els àmbits, considerar-la una excepció cultural prioritària i blindar-la perquè els titulats del futur no únicament puguin competir amb els filòlegs d’arreu, sinó també estiguin molt ben preparats per a fer d’investigadors, professors, editors, gestors culturals, crítics, polítics, etcètera del nou Estat. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú per nosaltres.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris