El professor Bernhardi, un diàleg amb el seu temps

15.02.2016

Hi ha obres que dialoguen amb nosaltres i d’altres que dialoguen amb el seu temps. Des de la meva opinió, plena d’incapacitats i mancances, diria que El professor Bernhardi dialoga bàsicament amb el seu temps.

Lluís Homar, interpretant el professor Bernhardi al Teatre Nacional | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Lluís Homar, interpretant el professor Bernhardi al Teatre Nacional | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Té interès veure una Viena d’inicis de segle amb una obra que podria ser una Apologia de Sòcrates en l’entorn d’una nova modernitat. Bernhardi es incorruptiblement bo, d’un messianisme una mica exasperant per a la nostra contemporaneïtat, en una societat en què altres poders conviuen amb els anteriors: la política irromp en el poder dels prínceps i arriba el quart poder, el periodisme, i com influeix en l’opinió pública.

El fet que desencadena tota l’obra és que el director jueu d’un centre sanitari, el professor Bernhardi, impedeix l’extremunció a una jove, que morirà d’un avortament mal practicat. La jove està vivint amb benestar les seves darreres hores perquè no és conscient de la gravetat de la seva situació i la presència del mossèn la faria conscient de la seva mort imminent. El metge ha de procurar el benestar del pacient i el mossèn salvar-li l’ànima. Tot això en un entorn d’Estat catòlic i dins d’una creixent oposició jueva.

I aquí ja apareix el debat clàssic: la il·lustració versus l’obscurantisme; l’home de ciència contra la ignorància; el sentit del deure, la responsabilitat personal contra les veritats no qüestionades de grups ja siguin religiosos o polítics; el sentit de la justícia contra l’oportunisme pragmàtic: Sòcrates contra Maquiavel.

El problema és que tot això es viu en una obra de gairebé tres hores, sense gaire tensió dramàtica, sense clímax, sense desenvolupaments clars, sense cap cop d’efecte. Sense artificis, però també una mica confusa. No tinc cap problema a escoltar un bon text de tres hores, però per mi hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar.

I crec que el problema és que l’obra de Schnitzler dialoga amb el seu temps, no amb el nostre, la controvèrsia que viu Viena a principis de segle, tot i ser un tema clàssic, ja no afecta igual la nostra contemporaneïtat, no després de pensaments com els de Beatriz Preciado amb les qüestions de producció de la veritat. La imatge d’un home científic que representa la veritat, l’objectivitat sense prejudicis tampoc funciona després de Foucault, la medicina amb el seu discurs científic ha contribuït activament als processos de normalització creades de la mateixa manera que la religió. Les tecnologies d’inscripció, les ficcions del discurs mèdic i jurídic de creació de la veritat basat en el discurs científic ja ha estat desarmat, ja hem despertat d’aquest somni dogmàtic.

A la idea de l’heroi just lluitant contra un entorn hostil, al “solo ante el peligro”, li falta èpica… ja ho té això del sentit de la responsabilitat individual amb tants elements de relativisme, pragmatisme i nihilisme, costa més desenfundar i tot queda mig empassat per allò que en diuen el plus d’opacitat del present.

Dins d’aquesta obra tan coral, no hi ha tampoc unes interpretacions especialment destacables, tot queda força diluït. Lluís Homar, després de veure’l a Terra Baixa, aquí fa un paper en el qual no hi ha riscos ni zones d’incomoditat. Efectivitat, bona feina, bé, res més a dir.

L’escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa transmet un ambient asèptic, d’hospital, tot i que hi ha elements que no sé interpretar en la segona part, com un piano entre boirina. Tant és també la modernitat de l’escenografia, dels vestits, dels telèfons mòbils i dels portàtils, segueix sent una història que té més tractes, per a mi, amb el passat que amb el present.

Suspès en visió de gènere

Una obra que resulta força ofensiva pel que fa a la igualtat de gèneres, ja no només perquè hi ha una sola actriu —amb una intervenció reduïda al mínim— entre 13 homes, sinó perquè totes les referències que es fan a les dones són negatives. La primera a posar llenya al foc és una princesa que es nega a rebre a una persona relacionada amb l’escàndol i el professor la titlla d’oca —en canvi, és un príncep el que reclama els serveis del metge perquè està immune a les xafarderies— , i la infermera, una actriu amb un paper molt secundari, es desdiu de la seva paraula i és qualificada com histèrica pel mateix metge. Les dones, doncs, confinades pel progrés a les oques histèriques. Ja poden citar Hannah Arendt al programa de mà que res ho compensa.