El problema d’Europa (amb Catalunya)

7.10.2013

El títol d’aquest article no és del tot acurat, ja que Europa en té més d’un, de problema amb Catalunya, i per tant, el títol hauria de ser en plural. Ara bé, m’interessa destacar només un problema, un de força filosòfic, tot i ser conscient no només que n’hi ha més d’un, sinó que són d’índole diversa ––econòmica, social, nacional, etc.

Europa, si s’ha caracteritzat per alguna cosa al llarg de la seva història ha estat, precisament, per la confiança que ha demostrat tenir envers la pròpia història. Tot i les guerres, Europa sempre ha sabut aprendre dels errors i tirar endavant. Ha estat una història de temptejos, de provatures, no exempta de barbaritats, morts i degollines, des de les guerres de religió tan arrelades en el procés de la modernitat fins a l’hecatombe de la segona guerra mundial.

De mica en mica, Europa va anar trobant ––ha anat trobant–– el seu lloc en el món, és a dir, un discurs propi basat en el respecte, la tolerància ––recordi’s la cèlebre Carta sobre la tolerància de Locke–– i la diversitat. En definitiva, una proposta ètica quintaessenciada en els valors dels Drets Humans, nascuts en el si d’una cultura de tres potes: Grècia-Roma, el Cristianisme i la Revolució Industrial.

Així doncs, Europa sempre ha mirat enrere, és a dir, a la seva pròpia història, a l’hora de construir un projecte de futur compartit, en què tothom es pogués sentir còmode ––que no vol dir el mateix que sentir-s’hi identificat. En aquest sentit, la cultura europea sempre ha estat una cultura historicista, amb memòria, potser massa i tot. Fins i tot els trencaments amb la tradició han estat actituds contra el passat, nascuts en el si de la tradició o tradicions, i no pas assajos sorgits del no-res. Europa, doncs, és bàsicament la seva història. No per casualitat una de les crítiques que sempre s’ha fet als Drets Humans, sorgits en si de la cultura europea-occidental, ha estat que tals Drets no són laics i universals, sinó occidentals i cristians.

No pretenc, però, entrar en el debat de la fonamentació ontòlogicojurídica dels Drets Humans. Senzillament ho esmento com a exemple de la historicitat intrínseca de la cultura europea, que sovint se sol identificar ––i amb raó–– amb el procés de la modernitat. Precisament, el problema actual d’Europa amb Catalunya, a saber el no reconeixement de Catalunya com a Estat-Nació amb ple dret de pertànyer a la Unió Europea, té molt a veure amb la modernitat i el caràcter intrínsecament historicista de la cultura europea.

M’explico: d’una banda, el procés de la modernitat ha estat el procés d’emergència, eclosió i consolidació dels diversos Estats-Nació en la geografia europea: França, Itàlia, Alemanya, Espanya, Grècia, Gran Bretanya, etc. De l’altra, la modernitat ha estat un fenomen que els últims quaranta anys ha entrat en crisi, de tal manera que ja a finals dels seixanta principis dels setanta es començava a parlar de «postmodernitat».

I aquí rau el quid de la qüestió, perquè amb l’entrada en escena de la postmodernitat, Europa va perdre la fe en la seva història, per bé que no va perdre les velles estructures dels Estats-Nació. Ans al contrari: com que la història ja no servia per projectar-se cap al futur (mentre uns negaven que existís tal cosa com la història, els altres firmaven la Fi de la Història), els Estats-Nació es van encarcarar, es van anar fent cada cop menys flexibles, menys capaços d’afrontar els nous reptes del present i impotents a l’hora de repensar-se.

(Val a dir, d’una banda, que l’encarcarament el van patir els estats més vells, com ara Alemanya, França, Itàlia o la nostrada Espanya, per posar només uns quants exemples. Contràriament a aquests, els estats més joves, apareguts després de la desintegració de la URSS, avui dia encara els queda camp per córrer, i per tant, és molt probable que siguin els més favorables a un reconeixement de Catalunya fora de l’estat espanyol. I d’altra banda, cal guardar capítol a part per a la Gran Bretanya: a diferència dels altres estats europeus, Gran Bretanya no va “experimentar” la revolució francesa, i per tant, la seva tradició no és jacobina ni revolucionària, sinó pactista i empírica. La seva història n’és el perfecte testimoni).

A partir d’aquesta pèrdua de confiança amb la pròpia història (que en el cas d’Europa és tant com perdre la confiança amb si mateixa), els Estats-Nació  europeus de tota la vida han anat perdent, de portes enfora, potencial i influència internacionals, i de portes endintre, s’han tornat cada cop més controladors, burocràtics i hipertrofiats. I aquest és precisament el problema d’Europa amb Catalunya: la pèrdua de confiança amb la pròpia història li impedeix de repensar-se ella mateixa. En conseqüència, l’status quo és inamovible.