El Premi Cerverí, cap prestigi

18.11.2013

Cada any un grup de música s’enduu el Premi Cerverí, que s’emmarca dins els Premis Literaris de Girona i que tradicionalment “reconeix” la millor lletra de cançó. De manera excepcional, aquest any s’ha concedit a una cançó original i inèdita creada expressament a partir d’un text de Salvador Espriu. El veredicte final em sembla totalment injust, i això us vull explicar en aquest article.

Blaumut

Som a l’”Any Espriu” i aquest premi vol reconèixer qui millor ha musicat l’obra de Salvador Espriu. Doncs bé, un jurat es va encarregar de seleccionar 10 cançons finalistes, algunes d’elles molt interessants. A partir d’aquí, la decisió final és per votació popular. I bé, esclar, el guanyador ha estat el grup de moda de l’any. Té certa lògica que deixant la decisió en mans de tothom qui vulgui votar, aquell qui té més gruix de fans s’endugui el premi potser sense tenir, però, la millor adaptació. Tothom vol espolsar cap a casa sense haver escoltat tots els seleccionats, però és més que això el que fa que el mecanisme de votació sigui una absoluta enganyifa.

Llegeixo en un mitjà de premsa que “Més de 120.000 persones han participat en la votació popular dels Premis Cerverí d’enguany”. Mentida. L’única cosa que es pot afirmar és que hi ha hagut 120.000 vots, però no sabem el nombre de persones que han votat perquè la cosa és tan seriosa que una mateixa persona pot votar les vegades que vulgui! Què us sembla? Joc net. Òbviament, el grup Blaumut, que finalment s’ha endut el premi, va animar els seus seguidors de les xarxes a votar múltiples vegades (així ho deien al facebook: “us recordem l’enllaç on podeu seguir votant (tantes vegades com vulgueu!) fins al proper 20 de Setembre!”). Més joc net, sumant-se a la trampa. De debò ens voleu fer creure que la seva cançó és millor que “El meu poble i jo” de Taima Tesao & Raynald Colom? Que és millor que l’”Assaig de càntic en el temple”d’en Dídac Rocher, que per cert ha dedicat tot un disc a Espriu, “El Minotaure i Teseu”? Doncs no m’ho empasso, perquè vaig escoltar totes les cançons seleccionades i és ben clar que la votació popular no té cap mena de criteri, començant perquè no sabem ni el nombre de votants.

No val la pena muntar el Premi Cerverí. No ens fan falta pantomimes que vulguin vendre un reconeixement sense criteri ni justícia. Espero que la Fundació Prudenci Bertrana, principal impulsora d’aquest guardó juntament amb Catalunya Ràdio i el Departament de Cultura de la Generalitat, pensi amb lògica i enteniment com planteja el guardó per tal que valgui la pena, perquè l’última edició ha estat, al meu entendre, una vergonya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Caram, tens unes coses… Hauries de ser més comprensiva i fer-te càrrec que Premis Bertrana i meritocràcia o netedat o justícia és un oxímoron en els últims anys. En això no se’ls pot negar coherència: és impecable la corrupció d’aquests premis. No fallen. Igual que el país, vaja.

  2. No et falta gens de raó, però la veritat és que si ens fixéssim detingudament en tots els esdeveniments que porten l’etiqueta de “concurs” ens adonaríem que són ben pocs els que cerquen i premien exclusivament la qualitat. Dels populars com el que tu descrius i que últimament s’han posat tan de moda ja ni en parlo, però fins i tot els que tenen un jurat tancat estan sotmesos a un seguit de condicionants que no busquen només la qualitat: la inclusió de representants de l’ajuntament o de l’empresa que posa diners, de la figura popular sense criteri, de l’editorial o discogràfica que busca el producte rentable… ara bé, crec que la majoria de persones que participen en concursos són prou conscients d’aquests factors.

  3. Ben d’acord. I ben explicat. I extensible a tantes altres votacions del públic. L’únic que es premia és tenir la capacitat d’aconseguir vots mobilitzant fans (a no ser que un mateix es voti molts cops, és clar) , cosa que pot coincidir o no amb la qualitat. Però, i si ja es vol fer això, premiar i reforçar els ja consolidats?

  4. Realment ja tal se val si hi ha marro o no. O és que no n’hi ha al Premio Planeta, que diuen que et resol la vida? El que ens hem de fer mirar és que som el país del món amb més premis literaris per habitant, i per tant, per pura probabilitat, s’hi ha de colar de tot, des de la merda a la mística. Però ningú no en fa cas, tothom bescanviant cromos i encantats d’haver-se conegut.

  5. Estic totalment d’acord amb el que expliques sobre les votacions populars.
    Però per una altra banda, els gustos i les preferències de cada u envers una cançó no deixa de ser subjectiu, però de manera inconscient tendim a pensar que el que ens agrada és de bona qualitat i el que no ens agrada en té una mica menys fins arribar al no en té gens.
    Jo també vaig escoltar les deu cançons i haig de dir que em va sorprendre positivament la qualitat de totes deu. Evidentment que tinc les meves preferències, si hagués de triar entre les deu en triaria quatre, sense desmerèixer les altres, que són: la de la de la Joana Serrat, la de Taima Tesao & Raynald Colom, la de Blaumut i la de l’Anna Roig. Per gustos només coincidim amb una cançó
    Si al final m’hagués de quedar amb una, em quedaria amb l’Anna Roig i el seu Ós Nicolau. Perquè?, doncs no puc donar una explicació científica, bàsicament perquè a part que m’agrada la música de l’Anna Roig, potser perquè no hi ha grups que facin estil cançó francesa a casa nostra.
    Si els nostres gustos no coincideixen, vol dir que algú de nosaltres s’equivoca?, que té mal gust? qui té raó? Penso que en aquest camp ningú, perquè les valoracions sempre són subjectives i depenen en gran mesura del nostre bagatge cultural. Cada cop crec menys en veritats absolutes però en l’àmbit cultural encara menys.

    • Perdona, Eulàlia, però això que dius és relativisme pur i dur, del que ens ha dut al cul-de-sac del postmodernisme. No es tracta de veritats absolutes, però sí de veritats contrastades que tendeixin a la línia més creïble. I sí, hi ha gent que té mal gust, però molt mal gust, i això és objectivable. Una cosa són els gustos personals (aquí no hi entrarem, tothom és lliure de triar el que vulgui) i una altra l’objectivació d’un producte cultural per veure si arriba a uns estàndards de qualitat. Si fos per gustos, un adolescent podria dir-nos que genis com Mozart o Beethoven no mereixen estar a les enciclopèdies i sí One Direction o Blaumut. Ho sento, però més enllà dels gustos hi ha una qualitat objectiva, basada en els cànons de la història de l’art, que fan que obres de desenes, centenars o milers d’anys encara siguin considerades obres mestres. Per exemple: a mi, els Beatles ni fu ni fa, però reconec la qualitat del que van fer, i que quedarà per molt de temps. Per tant, coincideixo amb l’autora del text pel que fa a la crítica al sistema del premi (sí, ja veig que en això coincideixo amb tu). Jo sóc el primer que molts cops gaudeixo de productes intranscendents (i que m’ho fan passar pipa), però mai de la vida se m’acudiria de donar-los cap premi. A risc de ser titllat de la pitjor manera, deixeu-me dir: Ai, quin mal ha fet la democràcia!

      • Evidentment que és relativisme pur i dur, i no sé que hi ha de dolent. La percepció és subjectiva, i no hi ha veritats absolutes ni contrastades. En el cas de la música, l’únic que podria ser objectivable és que la interpretació no estigui afinada, llavors sí que podem dir que sona malament. I ho sento, però segueixo pensant que no hi ha ni bona música ni música dolenta, només hi ha la que t’agrada i la que no t’agrada. I si Mozart o Beethoven encara s’escolten és perquè a molta gent al llarg de la història els ha agradat i encara els agrada avui en dia.

  6. He llegit el teu article on et queixes de lavotació popular del Premi Creverí. Potser podriem estar d’acord fins a un cert punt. Però a més de la queixa no aportes cap sol.lució ni alternativa a la votació popular.
    Hi ha molts premis que fan servir aquest tipus de votació ja que no té cap cost econòmic i s’assegura una participació relativament alta.
    Una altra opció és la de formar un jurat de professionals o experts o semblant, que valorin els participants o només els finalistes als premis. Però això no és tan fàcil, no hi ha tanta gent disposada a donar el seu temps a canvi del plaer d’escoltar música.
    I tornem al problema: en què invertim els pocs recursos que hi ha per cultura? a donar premis per fer més difusió de la cultura? o a pagar jurats per donar aparença que els premis són més seriosos?
    Crec que no cal confondre els nostres gustos i les nostres preferències amb les desqualificacions de músics que han fet una feina (siguin o no coneguts).