El poder del mite

19.11.2014

Tres són les protagonistes de Les dones de la Principal (Empúries), la segona novel·la de Lluís Llach. Tres són les dones que integren una nissaga de poder femenina, Maria Roderich, Maria Magí i Maria Costa, que durant tres generacions han estat les mestresses de la Principal, la casa més noble d’una població d’una comarca vitivinícola, i que els lectors i lectores poden identificar amb el Priorat.

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

L’assassinat truculent d’un capatàs d’aquesta casa principal, el 18 de juliol de 1936, és encara en la memòria d’un inspector de policia, un criminalista vocacional, en Recader, que un cop acabada la contesa vol reobrir el cas. L’enjòlit d’aquesta investigació es manté fins al final del relat, com en les millors novel·les d’Agatha Christie.

Aquest és el fil conductor que, com el fil d’Ariadna, recorrerà la història d’una saga femenina integrada per tres dones de caràcter, arquetips vivents, amazones que encarnen un segle de la nostra història fins arribar als nostres dies. Segle que en aquest indret de Catalunya va des de la tragèdia de la fil·loxera, la recuperació del conreu de la vinya i la seva progressiva decadència fins que es produeix un renaixement del negoci del vi sense precedents.

La Principal, com qualsevol casa senyorial, no és una casa qualsevol. Si una casa ja imprimeix caràcter en els seus estadants, en la Principal (com es reconeix des de la psicoanàlisi), es produeix una identificació entre la casa, el cos i el pensament dels que hi viuen. La Principal, doncs, és una casa feta a imatge i semblança de les dones de la Principal, elles li donen l’alè. Per aquest motiu, fins i tot l’aire que s’hi respira té un altre textura. Aquesta rellevància de la casa i tot el que la integra, la seva atmosfera, la seva presència viva en el cor dels que hi viuen es defensada per les tres Maries de la saga, cadascuna des de la seva personalitat.

Només? No. Hi ha una quarta Maria, més ben dit, hi ha l’Úrsula, la dida i majordoma de la casa, que l’estima com a ella mateixa. L’Úrsula és una presència tan discreta com poderosa, dins la Principal, hi mou tants fils ocults. Fins al punt que, en justícia, quan mor és enterrada al panteó familiar, entre els amos. ‘És on ha de ser’, exclama la Maria Magí, referint-se a qui havia estat la seva dida, una segona mare per a ella, i, es miri com es miri, una de les dones de la Principal.

Un per un, els personatges sobresortints de la novel·la de Lluís Llach ho són perquè, com he dit, responen a l’arquetip de la matriarca, de la dona forta o dona de poder en un món de valors masculins, de civilització patriarcal que, pels camins envitricollats d’aquesta forma d’entendre el món, ha menyspreat la part femenina. També la seva pròpia part femenina, ja que, com sabem, els dos pols que fan possible qualsevol forma de l’existència són part de la nostra naturalesa plena. Personatges del món eclesiàstic, un bisbe i un capellà de poble, fan visible aquesta negació.

Però si els personatges centrals tenen el relleu d’un arquetip, cadascun amb la seva cara pròpia carnadura, no són menys rellevants i arquetípics els personatges secundaris com l’Úrsula, o l’inspector Recader, o el mateix narrador de la història, el complex personatge de Llorenç Costa. Una bona novel·la ens fa veure les peces separades en una harmonia de conjunt, en aquest cas, travessada per la força simbòlica del mite.

En la biografia que Jaume Vidal i Alcover va escriure de Llorenç Villalonga, diu que quan va llegir Mort de Dama no li va va fer el pes perquè era molt jove i llavors no va entendre, no va captar el llenguatge del mite… Més tard va comprendre fins a quin punt el mite tenia valor, com els mites configuraven la realitat no només en aquelles novel·les sinó en la vida general. D’adult va comprendre que la vella dama tenia la categoria d’un arquetip, d’un mite, com tenia la categoria d’un mite Bearn, la possessió o hisenda mallorquina elevada a categoria literària de la mà de Llorenç Villalonga.

La Principal és com Bearn. Així, doncs, més enllà d’una novel·la amb suspens i de la narració d’una història familiar durant el període del segle XX, en el qual hi ha hagut tants daltabaixos monumentals com canvis de mentalitat, des de la rigidesa més absoluta fins arribar a les societats líquides, a Les dones de la Principal hi parlen els mites no només a través dels seus personatges sinó també a través d’una casa elevada a categoria de mite i de figures simbòliques tan vistoses com la Gestòria.

La Gestòria és una cadira com les que traginaven, per exemple, els reis de França a pes de braços. En la Gestòria s’hi van asseure la Maria Roderich, la inventora de l’artefacte, i la seva filla Maria Magí, que finalment la va fer cremar. Cremar la cadira significava cremar un símbol de poder, però no del tot, ja que l’essència roman, si bé transformada, com ha de ser, en autoritat. Perquè el poder, més ben dit, l’autoritat personal de la Maria Costa, la darrera Maria de la saga, ja és un altre. No en va la revolució més important del segle XX és precisament la de la dona i els seus valors.