El perill de la llengua (im)pròpia

14.05.2014

El fet que en Pau Vidal hagi escrit un article tan entenimentat sobre el debat als mitjans de comunicació que inicià Narcís Garolera als Marges i que fou replicat, segurament amb major contundència —gairebé bel·ligerància— que no caldria per l’habitualment assenyat Oriol Ponsatí-Murlà, em permet el luxe d’evitar controvèrsies innecessàries —i possible relliscades filològiques— i de poder-me centrar en allò que entenc una mica.

Narcís Garolera, editor d'El quadern gris

Essent com és tan greu el risc que el català acabi esdevenint, per deixadesa dels uns i condescendència dels altres, un (empobrit) dialecte més del castellà —sentir que tant els mitjans públics de comunicació com els polítics nostrats diuen, amb tota naturalitat, “hi havien”, “hi han”, “jefe”, “despreniment”, o empren “doncs” incorrectament, ens hauria de preocupar, i molt—, com a analista literari em satisfà d’allò més comprovar que hi ha una nova fornada d’escriptors (i de traductors) que comencen a fer servir el català com si fos una llengua normal.

Ells són, des del meu modest punt de vista, la nostra darrera esperança. I ho són, sobretot, perquè, en ésser la primera generació de casa nostra que s’ha format sense estar sotmesa al jou de l’educació en castellà i castellanitzada, poden superar, tot negligint-lo, l’eternament irresolt conflicte entre el català light i el català heavy, entre el català “que ara es parla” i el català acadèmic.

Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar com amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), ells fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua.

Converteixen, doncs, en normal, a la nostra terra, allò que ho és, des de l’albor dels segles, en les altres: creen les seves obres literàries i deixen les decisions filològiques a aquells que els pertoca. En primer lloc, perquè és el que els correspon; en segon, perquè en fer la seva feina d’escriptura, van assenyalant als acadèmics, quin és —o, almenys, pot ésser— el camí que ha de seguir la llengua.

Una llengua que, per descomptat, ha de fugir de l’encarcarament, però que, per damunt de tot, ha d’ésser la nostra llengua, i no pas una embastardida varietat subsidiària del castellà.

És en aquest sentit, doncs, que considero que malgrat algun excés de zel qüestionable —malgrat que alguns preferim emprar malgrat que i no pas a pesar de— el crit d’atenció d’en Garolera no tan sols no ha estat d’allò més adient sinó, necessari —per no dir imprescindible.

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Com era de preveure en Ponsatí-Murlà ha acabat rebent una bona, no fos cas que la cosa s’anès en orris.
    La qüestió es ens quedi clar i, per això mateix, en Serrahima ens ho repeteix tants cops com faci falta:

    – un (empobrit) dialecte més del castellà
    – jou de l’educació en castellà i castellanitzada
    – el botiflerisme lingüista servil
    – una embastardida varietat subsidiària del castellà

    El catanyol, obsessió d’en Pau Vidal que ha fet fortuna entre certa intelectualitat provinciana. I ni tan sols ens adonem que algunes de les observacions de Garolera (problemàtica, enlloc de problema, per exemple) tenen poc o res a veure amb el castellà, més enllà de ser errors compartits, perquè tenen el seu origen en una ideologia dominant que té el seu reflex en el llenguatge. Això, de totes maneres, no mola gens, el que mola és dir que és culpa del catanyol i dels inmigrants que són molt cutres i fan un soroll terrible.
    Possiblement tenia raó Ferrater quan va dir que un dels principals motius pels que no hi havia hagut una gran novel.la catalana al segle XIX era, entre altres coses, l’obsessió de percebre el conflicte social com un conflicte exterior, producte de la relació CAT-ESP. Ens torna a passar el mateix. El calc.
    Deia Piglia que la diferència entre el model de llengua de Borges i Arlt era que el segon va incloure la llengua del carrer (italians, gallecs, polonesos) impura i complexa (una llengua nacional), mentre el segon va intentar emmurallar la llengua dels propis argentins (una llengua per les elits). Ens agrada Borges, però en aquest punt som d’Arlt i llegim amb fruïció “El juguete rabioso”.

  2. D’acord o no amb l’article del Sr. Narcís, veig com sempre hi ha qui comenta, dóna la seva opinió, pretesament “de referència” i no deixa de ficar la pota i parlar sense documentar-se ni tindre prou base.
    El Sr. Serrahima ja hi ens té acostumats.
    ¿Qui és ell, per exemple, per a decidir si hi han és o no correcte?.
    Ja dic entre altres coses, Catalunya està “arreglada” amb persones d’aquesta talla intel·lectual.
    Qui hagi pogut seguir alguns dels seus articles sap al que em refereixo.
    La superficialitat i banalitat dels seus escrits, l’argumentació sense consistència que sol fer…
    http://www.nuvol.com/noticies/hi-han-idiomes-o-hi-ha-idiomes/