Supòs que no us semblarà estrany si dic obertament que en el món hi ha més parlants multilingües que no monolingües o que la majoria de persones utilitzam en el nostre dia a dia diferents llengües. Saber una llengua o ser monolingüe s’ha considerat norma, i ser multilingüe una excepció, una extraordinarietat. Això ho demostra l’extensa literatura sobre el multilingüisme i la poca investigació sobre el monolingüisme, definicions i conceptes clau de lingüística que en depenen i n’esdevenen –parlant nadiu, llengua materna, llengua primera… que no entenen que un infant hagi pogut adquirir més d’una llengua-– i que es basen en la noció del monolingüisme com a normalitat.
És una paradoxa que el monolingüisme s’hagi considerat la norma perquè la naturalesa dels estats del món és ser multilingües. Això no tan sols és evident pel simple fet que només a alguns estats es parli una llengua –Cuba, Islàndia i potser algun altre– sinó també, perquè si consideram el nombre de llengües que es parlen –aproximadament 6.000– i ens atrevim a repartir-les entre els diferents estats que conformen el món, el resultat és 25 llengües per estat.
Amb aquesta repartició s’evidencia el fet que siguin més les persones que parlen més d’una llengua, encara que la majoria de llengües que es parlen es concentrin en vuit estats: a Papua Nova Guinea n’han documentat més de 840, segueix Indonèsia amb més de 700 llengües, així com més de 500 a Nigèria, l’Índia, Estats Units, Xina, Mèxic, Camerun, Austràlia i Brasil. Un ciutadà de Kènia, per exemple, fa el seu dia a dia amb cinc o sis llengües i no hi troba res d’extraordinari, però no cal anar tan lluny, la majoria de nosaltres utilitzam diverses llengües de forma regular.
Aquesta dada us sorprendrà en més o menys mesura depenent quina sigui la realitat lingüística del vostre entorn i com de consolidat n’estigui el mite que vincula el monolingüisme a la unitat nacional (un estat – una llengua), estès durant molts d’anys per la sociolingüística tradicional. I és que en un sistema on el monolingüisme està tan normalitzat i és fita de la majoria de pràctiques polítiques unificadores, no puc evitar dubtar si el monolingüisme respon a la definició que ens regala el diccionari: persona que usa una sola llengua. Cada vegada són més els lingüistes que descriuen el fenomen com una discriminació política. És a dir que l’individu monolingüe és així perquè no ha tengut l’oportunitat d’aprendre –o mantenir– una segona llengua per mor d’una discriminació política i pràctica. Fins i tot l’anomenen còlera o lepra, com una malaltia que s’hauria d’erradicar immediatament.
El monolingüisme com a ideologia s’entén millor a través de la definició de multilingüisme –no la de domini monolingüe de dues o més llengües, que depèn subsidiàriament de susdita ideologia– si no aquella que s’ha considerat més afina: tenir accés a més d’un codi lingüístic com a mitjà de comunicació social. Qui no té accés a més d’un codi? I si tots som multilingües? Sabem com a mínim algunes paraules en altres llengües; es pot ser per exemple, monolingüe d’anglès però dominar l’anglès aborigen i l’anglès estàndard, i per tant bidialectal, i fins i tot el més monolingüe dels parlants té accés a diversos registres (col·loquial, estàndard, literari…), i per tant, experiència de variació social i lingüística.
A més, l’evidència lingüística demostra, a propòsit de la història de les llengües, que no parlam mai senzillament una sola llengua. Totes les llengües porten en si mateixes altres llengües, llengües mortes i gramàtiques de llengües estrangeres. El català, per exemple, és una llengua romànica que prové del llatí, però trobam alhora moltes paraules que venen del grec, com filosofia o telèfon; d’origen germànic com serien espia o falda; carxofa i arròs vénen de l’àrab, quiosc del turc, espinac del persa…. Per tant una llengua és com una macedònia d’altres llengües; és així com no pot existir un monolingüisme absolut, perquè una llengua està feta d’altres llengües; perquè tots som multilingües, perquè no hi ha ningú que no sàpiga com a mínim un parell de paraules en una altra llengua; i perquè ser bidialectal o utilitzar un llenguatge formal en un àmbit formal també es pot considerar multilingüisme, és així idò, com no existeix el parlant monolingüe.