El país que vull

5.11.2017

Deixeu-me dir el país que vull. No és pas tan lluny; el visc a trossos cada dia. De vegades d’un llampant que em fa riure i plorar de tanta vida. De vegades rebregat o resignat, com esperant la gota.

Barcelona | Foto: Pixabay

El país que vull té l’arrel fonda, amb nòduls i marrades i ferides, i per l’arrel s’entortolliga als altres pobles. Saba i context, pol·len i incerteses.

El país que vull és fet de gent que pensa i es repensa. De persones lliures a qui no fa por el debat crític, però refusen la manipulació i la mentida. Un país on tothom hi cap i hi diu la seva, menys aquells que escampen l’odi i la por.

El país que vull és terra oberta al món, que es fa conscient de les seves responsabilitats presents i històriques i mira de teixir aliances justes, mans esteses. És terra d’acollida i refugi, que integra i escolta i aprèn a cantar amb moltes veus.

El país que vull no és voraç ni embogeix pel creixement il·limitat. Ha après que no pot concentrar la riquesa, en propietat o en poder de decisió, en mans d’uns pocs. I que el benestar no es pot avaluar a partir dels indicadors monetaris, perquè els diners, malauradament, no són proporcionals a les vides de les persones. El país que vull torna el protagonisme a l’economia productiva per sobre de l’especulació, i promou iniciatives d’economia cooperativa i col·laborativa. Amb ciutadans que posem la sostenibilitat, l’equitat i la justícia comercial, més encara que la comoditat, la novetat, la diversió o l’estalvi, en l’equació per a una vida plena, i n’assumim els costos.

El país que vull inverteix menys en la coerció i més en la participació. Es dota de lleis que es revisen i no s’enquisten. Acosta l’administració i les decisions tant com pot als ciutadans, al territori. Promou espais de participació nous i vells, i confia en l’increïble mosaic de col·lectius que hem desplegat, proposadors i proactius.

El país que vull es construeix des de l’educació, reglada i en el lleure, que acompanya i desvetlla persones lliures, crítiques, creatives, compromeses, solidàries. Que ofereix igualtat d’oportunitats en la diversitat, que proposa xarxa i lucidesa per combatre la competició i la indiferència.

El país que vull posa en valor el talent i l’aprofita. No només el talent creatiu i crític de pensadors, artistes, científics i emprenedors, també el talent forjat a les ONG i als pobles i barris que han bregat en processos de reivindicació i construcció col·lectives. Un país on l’activitat cultural ens embelleix i ens explica, però també ens remou i denuncia. Un país que troba peu en el coneixement més que en els serveis.

Fixeu-vos que el país que vull s’impulsa en una descoberta: que la meva felicitat difícilment serà completa si no és amb la felicitat dels que m’envolten, els cercles concèntrics amb els qui teixeixo vida. Això que vivim amb tanta naturalitat a casa i en els grups en què participem, en els projectes compartits que tirem endavant, però que ens costa fer-ne eix d’acció econòmica i política, també.

El país que vull és un país que bull. Com ha bullit sempre: un país cruïlla, mestís, complex, rebel, místic, bromista, resistent. Tanmateix, al país que vull li falta encara un bull, una revolta. Dic una, perquè som avui davant d’un salt extraordinari, però el que ens cal són mil revoltes, cada dia. Que ens facin ser, a cadascú i al col·lectiu, autènticament nosaltres. Saltem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. És el país que vam pensar de petits, és el país pel qual hem lluitat, el que volem ensenyar a les nostres filles, el què volem deixar.
    Gràcies per escriure-ho tan bé D.