El país d’Anna Kendrick i el nostre

20.03.2014

Aquests dies passen per TV3 l’anunci del Tricentenari, un espot que ens convoca a celebrar els fets de 1714 per fer foc nou. D’entrada diré el que m’agrada d’aquest breu espot de 41 segons, que se’n presenta compassat amb una cançó de Lluís Llach i la locució de Sílvia Bel. En primer lloc em sembla bé l’estètica Braveheart i la idea de mobilització que desprèn, m’agrada l’esperit assambleari que l’inspira i que al capdavant de la marxa hi hagi una dona elegant com la Bel. Al capdavall són dones, dones bíbliques, les que estan tirant del carro del procés: Carme Forcadell, Muriel Casals, Teresa Forcades…

Hi ha, però, un detall inquietant que fa que tot plegat em sembli mal resolt. Per què al sisè pla hi apareix un negre cordant-se la camisa davant del mirall i després, a final de l’espot, quan se’ns presenta una gran marxa en una prada immensa tots els que hi surten són blancs com la llet? Vivim en un món globalitzat i la diversitat irreversible en què vivim s’ha d’integrar en qualsevol representació pública que es faci del país. Sense la complicitat dels altres (nous) catalans, el procés no té cap futur.

Actualment hi ha tres actituds possibles davant del procés independentista. Per una banda hi ha els creients, tots aquells que tenen fe en una Catalunya lliure. A l’altre extrem hi tindríem els ateus, els que no hi creuen i hi estan declaradament en contra. Entremig hi ha una massa acrítica, que no se sent convidada a posicionar-se i que només es decantarà cap a una banda o l’altra instigada per la por o la il·lusió. Són els agnòstics. Que siguin agnòstics no vol dir que no tinguin fe.

Probablement hauria estat molt més subversiu i efectiu de cara enfora que, en aquesta gran marxa final a què ens convoca l’anunci del Tricentenari, hi hagués sortit un grup humà més divers. Què se n’ha fet de la Catalunya mestissa? On és el Didac Lee? On és la Laila Karrouch? I tots els fills que hem adoptat d’arreu del món? Es podria haver fet un càsting multicultural sense cap por de caure en l’afectació, perquè ara més que mai el país pot presumir de comptar amb ciutadans de múltiples procedències. També hauria estat una manera de subratllar que el procés no és xenòfob.

¿Es tracta potser d’un espot de consum intern, pensat per als que ja estan convençuts i per tant perfectament inútil? O potser als creatius els ha faltat ambició? El país de la Sílvia Bel no és tan diferent del de l’Anna Kendrick, una  jove cambrera que treballa en un diner d’Amèrica servint pancakes a gent de tots els colors. L’Anna també somnia amb Escòcia. Si veieu la seva història en aquest vídeo potser us n’enamorareu i tot. El país de l’Anna Kendrick és el nostre país, el país que tindrem d’aquí a quatre dies quan obrim els ulls, un país inevitable que hem de fer prou habitable perquè una noia com l’Anna Kendrick no tingui ganes de marxar-ne.

La majoria de catalans vivim al país de Sílvia Bel, però ja som de ple en el món d’Anna Kendrick. I ho hauríem de saber.

 

Anna Kendrick

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Ja em perdonaràs, però el procés de la Teresa Forcades no és aquest. És atractiu i cal escoltar-la, però no és aquest procés que pretent l’anunci del tricentenari.

  2. Comentari molt encertat. Gràcies per fer-nos tocar de peus a terra; només cal observar, mirar i escoltar arreu de les nostres ciutats i dels nostres pobles per comprovar que el nostre entorn ha deixat de ser monocolor. Ens passa sovint que encara invisibilitzem algunes realitats, però caldrà espavilar…

  3. Estic totalment d’acord!!! El que passa és que quan dius “¿Es tracta potser d’un espot de consum intern, pensat per als que ja estan convençuts i per tant perfectament inútil?”, sembla que estiguis dient que els que estem convençuts som exclusivament els “catalans de tota la vida”, per així dir-ho… I no és així, és clar. Avui mateix ja sumem tot tipus de persones “de tota la vida” i de nous catalans – ja som diversos els que volem independència. L’anunci és més que criticable en aquest sentit, perquè els nouvinguts que ja estan a favor del procés no s’hi veuen reflectits. En fi, només una puntualització que crec que no s’ha d’oblidar.

  4. Això que Anna Kendrick és “una jove cambrera que treballa en un diner d’Amèrica” i no una actriu de Hollywood que interpreta un paper serà una llicència literària de l’autor, espero.

  5. Diuen que totes les comparacións son odióses. Bé doncs aquesta entre els dos vídeos, Sr Bernat Puigtobella s´assemblen com un ou a una castanya. La Sílvia Bel no anel-la ser a un altre país com l´Anna Kendrick. (pobreta com treballa fent pastissets) No crec que desconèixi d´un Spot de 41″. a quasi un vídeo de 4’21”. sap son coses de pressupost. Ah en el vídeo de l´Anna quan mira les postals no sols surt Escòcia tambe de Paris i per acabar. el Spot de la Sílvia es una commemoració del tricentenari.