Barcelona i el país català

12.06.2015

És evident que el turisme avui a Barcelona és indestriable del model de negoci de la ciutat. I per tant, és difícil de definir el model de ciutat al marge de l’activitat d’un sector que mou el 15% del PIB. És improcedent de plantejar-nos el dilema turisme sí, turisme no, però sí que és pertinent de preguntar-nos quin turisme volem.

C.Clifford  Barcelona Muralla del Mar i castell de  Montjuich, 1860  Tiratge d’època

C.Clifford Barcelona Muralla del Mar i castell de Montjuich, 1860 Tiratge d’època

A Europa tenim dos models de ciutat: les capitals imperi (Roma, Londres, Madrid, París) i les capitals burgeses (Milà, Amsterdam o Munic). Les ciutats imperials s’han construït amb amplitud, i solen tenir avingudes i espais oberts. A les burgeses, els centres històrics solen ser més concentrats i densos i amb l’allau de turistes es col·lapsen més fàcilment. Barcelona pertany sense dubte a aquest segon grup.

Barcelona té, doncs, l’aforament que té i disposa d’un espai limitat, per moltes capes històriques que pugui oferir a l’hora de mostrar-se al foraster. Ens cal, doncs seleccionar i descentralitzar.

Seleccionar per tenir uns visitants més educats, més respectuosos i per què no dir-ho, també més rics. Descentralitzar perquè tard o d’hora la redistribució del flux de turistes s’imposarà com una necessitat. El turista podrà buidar tantes gerres de cervesa com vulgui, però no podrà esgotar fàcilment el perímetre de Barcelona, ni tampoc el rerepaís. I quan dic rerepaís no vull dir només la zona metropolitana. Ni tampoc el que al Vallès en diem l’eixida.

Barcelona és ja avui el principal pol d’atracció de l’Euroregió Pirineus Mediterrani –la que va de Tolosa a Barcelona, d’Andorra a les Illes Balears–, una macroregió que disposa d’una xarxa d’institucions culturals i patrimonials (700 museus, 350 rutes turístiques i 12 llocs UNESCO) i que acull cada any 35 milions de turistes estrangers. De les possibilitats d’aquesta regió se n’han adonat abans que nosaltres a la universitat de Girona, on treballen Saida Palou i José A. Donaire i a la Catalunya Nord. Enguany la Universitat de Perpinyà ha posat en marxa un nou màster de turisme cultural, que es proposa justament vertebrar aquesta xarxa cultural transfronterera, que inclou també docents de les universitats d’Andorra i les Illes Balears. Barcelona, doncs, estira, i arrossega tot un país: el país català, que diria Biel Mesquida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jo diria que el casc antic madrileny no gaudeix de grans espais i avingudes, però bé, potser l’articulista coneix llocs que jo desconec.
    D’altra banda, és cert que es podria redistribuir el turisme i no concetrar-lo. Per exemple, tenim una costa del maresme ben a prop i que té un gran potencial amb poblets com ara Tiana, Teià, Alella, Cabrils, Cabrera, Argentona… on hi ha vinyes, bodegues, modernisme, restes ibèriques i romàniques, antigues cases d’indians… o pobles costaners i de pescadors com ara El Masnou, Vilassar, Mataró o Arenys.
    Només cal posar fil a l’agulla i potenciar el que tenim i el que ens queda, perquè malauradament durant aquests anys de bobolla inmobiliaria s’ha malmès gran part del patrimoni urbanístic de les ciutats i s’ha despersonalitzat els pobles amb construccions noves i lletges.