El octavo día: el jorn de l’horror

14.06.2016

La companyia La Taimada, actualment dirigida per Olga Álvarez i Jordi Cabestany, va presentar fa dues setmanes El octavo día, el seu nou espectacle, a l’Antic Teatre de Barcelona, primera passa d’una gira que es preveu important després de l’èxit que va tenir i de l’impacte que va generar entre els espectadors. Jaume C. Pons Alorda fou testimoni del miracle que va tenir lloc a l’escenari i aquesta és la seva valoració.

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

Per a una obra limítrof com El octavo día, un monstre multidisciplinari i complex, en cap cas podem parlar de ballarins ni d’actors sinó, més aviat, de cossos, perquè són cossos els éssers que habiten aquest seguit de parets que atrapen, cossos que poden formar part de dues categories: els actants (els principals, diríem) i els operaris (secundaris de luxe que s’encarreguen de tasques tècniques, però dir això també seria equivocar-se ja que, al final, el seu paper és molt més rellevant). Siguin d’una mena o d’una altra, el cas és que són cossos, i com a cossos ens arriben talment una representació física del moviment, un símbol d’alguna cosa més, metàfora d’un element no representat però sí intuït. El poeta Jose Ángel Valente va arribar a declarar que el cos del poeta hauria de ser l’encarnació de la paraula viva, de la paraula extrema, al límit del llenguatge, per generar una nova espècie, quelcom semblant a la idea de Bradbury, la dels homes-llibre, una persona convertida en relat, un contenidor. És des d’aquesta representativitat però també des d’aquest caràcter d’humà-objecte amb què podem bastir una primer mirada a l’obra que ens ocupa.

I per què aquest vuitè dia per a títol? D’on prové? L’explicació és fàcil. Déu va crear el món en set dies, després d’això va donar llibertat als homes i a les dones perquè seguissin, o no, la seva voluntat. Fou a partir d’aquest moment en què els esdeveniments varen començar a complicar-se, l’instant primordial en què cadascú va fer ús de la seva relativa independència i això va portar directament a una sèrie de connexions i d’enfrontaments que encara duren i que, en bona mesura, no són sinó un reflex de les nostres ànimes, d’allò que ens fa humans, o sigui, complicats. I no hi ha res més bíblic, ancestral i humà com l’ull per ull i el dent per dent: la venjança frenètica o, simplement, una violència descontrolada, sempre ridícula perquè en el fons esdevé inexplicable.

El octavo día es pot llegir, i dic “llegir” de forma sobirana i volgudament pensada, ben conscientment, perquè es tracta d’una obra que disposa de múltiples nivells d’interpretació talment una difícil però excitant obra literària, com el creixement d’una violència a partir dels viaranys del sexe, associació, per altra banda, indestriable, inseparable, perquè els déus Eros i Tànatos sempre van de la mà: no hi ha principi sense final, no hi ha alfa sense omega, no hi ha desig sense mortaldat. Els cossos d’El octavo día són la personificació d’aquestes pulsions de caire definitiu. No pensen. No senten. No actuen. Simplement són i passen davant dels nostres ulls amb la seva essència sobre les espatlles, dins dels seus passos de ball, passos de ser. Des d’aquesta vessant, els espectadors sempre som voyeurs que contemplen el que tenen a davant, acceptant o no, ja que no poden ser només una quarta paret impassible. Perquè dins d’aquesta geografia obscura però il·luminada per llums cinematogràfiques trobarem un xou sense romanticismes però sobretot sense prejudicis, una provatura de provatures que podria evolucionar i estar en constant expansió i reformulació: en el fons es tracta d’una porta oberta al debat amb un mateix, íntim, però també a un debat social a l’àgora del cervell i de les costelles.

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

Les dues hores de duració no són un impediment ni tampoc un insult: l’obra avança a un ritme que en cap cas és desencertat, però que sí pot ser dur per a molta gent, gent que té la llibertat d’al·lucinar i de creure el que vulgui, tan oberta és aquesta fórmula que tampoc no vol donar respostes finals. Les seves accions repetides, les seves repeticions constants, la seva insistència en alguns temes són el traç que escriuria Thomas Bernhard, perquè austríaca i descarnada és la passió que camina davant dels nostres ossos histèrics. En aquest sentit, El octavo día podria ser una obra de Bernhard, o de Juan Benet, però també dels més actuals Joan Jordi Miralles o Ponç Puigdevall: el triomf de la subordinació com una espiral intransigent i frenètica. La intensitat mai no hauria de sobrar i menys dins d’un teatre, en què el que experimentem és molt més vívid que amb una pantalla o amb una pàgina en blanc. Per això funciona, per això provoca el que provoca: espasme. No hi ha distàncies, no hi ha centímetres de seguretat, hi ha la convicció i el record de ser humans, de ser nosaltres també aquests cossos que ocupen el món i el dominen a la seva voluntat esbojarrada. O no. També invocar noms d’autors cinematogràfiques que infesten és necessari: Stanley Kubrick per la rotunditat espacial; Béla Tarr per la temporalitat insistent, per l’imperi dels minuts, per la capacitat de retardar i d’aguantar amb l’aparent no-res que es desintegra o que es (re)formula; Andrei Tarkovski per la mística desenfrenada, religiosa, d’orgasme diví; Michael Haneke per l’estridència de la realitat i de la sang; Claire Denis per la incomoditat dels esquetxos.

I qui vulgui penetrar El octavo día com si proposés una narrativa usual que s’ho pensi dues vegades. Hi acaba havent una narrativa, sí, per l’evolució en espiral, en cercle, en hipnotisme, una esfera perfecta, però en cap cas trobem una història a l’ús sinó talls: moments àlgids o no, instantànies que s’allargassen com xiclets. Els seus directors, Olga Álvarez, experta en dansa i en l’art del moviment, i Jordi Cabestany, creador sonor i audiovisual, han hibridat els seus talents per oferir un primer resultat esfereïdor, una pel·lícula de pel·lícules, obra d’obres, en què la progressió és en tot moment una escala de violència a partir d’una tensió lacerant, obsessiva, compulsiva, com un rèquiem sord però vibrant, un psalm mortuori que es perpetua en una tremolor d’ales d’abella verinosíssima i d’una banda sonora orgànica, sons mitificats. I tot i que en alguns moments ens pot recordar al teatre de l’absurd, amb Beckett i Ionesco al darrere quan arriba la paraula, al final del que es tracta és d’una altra cosa, del tendó fet escena, tibat i tibant, estirant els músculs fins que aquests rebenten. Així es va esfilagarsant la convicció dels espectadors i el seu paper actiu: El octavo día és un desafiament. És una provocació? Evidentment, però tota obra que vulgui arribar-nos al segle XXI s’ha de plantejar quedar dins la retina, i la provocació és una arma de doble fil que serveix molt bé per quedar per sempre dins del nostre còrtex. Ara bé, no és tampoc només això.

No hi ha cap intenció d’orquestrar un relat narratiu, però això no és un impediment perquè al final es configuri una estructura, perquè organitzar és una facultat i una necessitat humana, fins i tot quan els materials que ens arriben són exigents com els que presenta El octavo día, peça configurada a partir d’escenes o esquetxos o segments que marquen l’obertura i el tancament d’un parèntesi. I sí que hi ha una cosa que els uneix: el creixement gradual, i inaturable, de la violència. Si bé crec que el tema del sexe no acaba de desenvolupar-se a ple rendiment, no almenys al meu parer, sí que el tema fosc de l’agressió acaba agafant una força que impregna la resta del relat. Perquè una vegada comença la violència aquesta és imparable, en tant que és incomprensible, injustificada i injustificable.

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

El octavo día | Foto: Alessia Bombaci

El que més cal destacar és que El octavo día demana, com hauria d’haver quedat clar a hores d’ara, una participació ben activa per part de l’espectador, que aquí es converteix en un voyeur macabre obligat a mirar quelcom desagradable, quelcom que s’escapa de les convencions i de les categories que portem a dins, i després cadascú ha de decidir què fer amb això que se li presenta davant dels ulls. Decideix formar-ne part? En tot cas els responsables d’aquesta El octavo día no fan judicis morals, ni tan sols es plantegen si el que fan és dolent o pervers, ells simplement ho mostren, ho situen en un espai concret que és el d’aquestes parets i aquestes llums i aquestes accions radicals, i després que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions i que actuïn en conseqüència.

De fet, hi va haver un seguit de persones que va abandonar la sala quan el que varen veure dins El octavo día es va fer simplement insuportable, a tal grau de cruesa arriben algunes de les seves escenes. També aquest abandonament és un triomf: no perquè la provocació hagi triomfat sinó perquè aquells espectadors varen fer servir la seva llibertat, la seva tria de decisions, i varen decidir que no volien seguir formar part d’allò que miraven perquè els incomodava fins a tal punt que ja era suficient. Fins aquí.

S’ha de celebrar, també, la bona feina dels intèrprets, d’aquells cossos que varen funcionar en un engranatge difícil però ben acabat, cossos que es varen deixar la pell per transportar-nos a aquesta pluja de resultats. Però convé que no s’ho creguin massa per, en el futur, poder mantenir aquesta visceralitat i aquesta capacitat de tensionar fins al més enllà. La Companyia La Taimada en tot cas s’hauria de rebatejar després de l’estrena de l’obra El octavo día i dir-se La Indomable. Seria més corresponent, sobretot tenint en compte aquesta proposta que han parit des de les entranyes, uns budells seqüencials de titànica mida i de resultats inquietants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “I no hi ha res més bíblic, ancestral i humà com l’ull per ull i el dent per dent: la venjança frenètica o, simplement, una violència descontrolada […]”.
    Aquesta afirmació és incorrecta.

    La llei del talió (Èxode 21:23-25) no és cap contradicció a l’esperit de la Torà, que diu: “No et venjaràs ni guardaràs rancúnia contra els fills del teu poble, sinó que estimaràs el proïsme com a tu mateix” (Levític 19:18). La llei del talió limita la venjança i la violència, fent impossible la justificació d’una “venjança frenètica” o una “violència descontrolada”.
    La llei del talió va significar un gran avenç respecte les lleis anteriors o d’altres nacions.
    Aquest precepte, i partint que la humanitat caiguda és venjativa a causa del pecat, posa fre per una part a fàcils excessos en l’escalada de les represalies i per altra, desplaça la venjança del nivell personal-sempre passional, subjectiu i difícilment controlable- al nivell jurídic, exigint la intervenció d’un jutge.
    El que aquesta llei exigeix és limitar el castig a l’abast material de la falta, sense tenir en compte la categoria social de la víctima: un ull o una dent tenen, com a màxim, el mateix valor que un altre ull o una altra dent, siguin d’un rei o d’un esclau.
    El que la pena sigui proporcional al delicte respon a la noció de justícia més elemental i constitueix la base sobre la que es fonamenta el dret penal de qualsevol país civilitzat. El principi d’equivalència subjacent a la llei del talió té poc a veure amb la venjança frenètica o la violència descontrolada de que ens parla l’autor de l’article, a menys que s’identifiquin “justícia” i “represalies”, i es negui que el delicte mereixi alguna sanció. Aquesta llei no fa res més que enunciar el principi difícilment discutible que tot delicte ha de ser reparat en proporció al dany causat.

    Potser seria interessant estudiar el concepte bíblic de les “ciutats de refugi” (antecedent a l’actual dret d’asil), descrites al llibre de Nombres 35:9-28.

    Part de la informació aquí exposada està extreta de Roberto Badenas, “Más allá de la Ley”, Colmenar Viejo (Madrid): Editorial Safeliz (2000, 2a impressió), pàgs. 67, 68. ISBN: 978-84-7208-252-0. Si esteu interessats en ell, i no el podeu trobar, el podeu adquirir en aquest enllaç: http://www.publicacionesadventistas.com/mas-alla-de-la-ley-semillas-de-e-?search=mas alla de la ley, o a qualsevol Església Adventista del Setè Dia.
    També es pot consultar a https://ebailon.wordpress.com/2011/11/02/mas-alla-de-la-ley-libro-escrito-por-roberto-badenas/

    S’ha de recordar que la circumcisió es realitza a l’octau dia després del naixement del nen. No sé si l’obra teatral té a veure amb aquest fet…

    Atentament

    PD: En cap cas aquest escrit vol ser una crítica [negativa o destructiva] de l’article de Jaume C. Pons Alorda. Només volia ampliar la informació, i arreglar un malentès molt generalitzat respecte a la llei de talió.
    També es podria dir que l’afirmació “Déu va crear el món en set dies” tampoc és del tot exacte. La Creació va ser en sis dies, “i al setè dia Déu va acabar la tasca que havia emprès i va reposar, aquell dia setè, de tota l’obra que havia creat. I Déu va beneir el dia setè i el santificà, perquè fou en ell que Déu va reposar de tota l’obra creadora que havia efectuat” (Gènesi 2:2,3; veure també el 4t Manament de la Llei a Èxode 20:8 a 11). Aquest temps de set dies (la setmana) no té res a veure amb cap fet astronòmic, com són el dia, el mes o l’any; la setmana és com un recordatori de la Creació, el monument del qual és el setè dia (el dissabte), el dia del Senyor i dia de repòs (res a veure amb el pagà “dia del [déu] sol”, en blasfema [i hipotètica] substitució i futura imposició del diumenge com a [fals] dia del Senyor).