El nou dinsionari

14.02.2014

Per poder dur a terme una tasca de planificació lingüística en la realitat sociolingüística d’un territori, cal tenir en compte dos eixos principals, tal com va esbossar el lingüista Heinz Kloss: la planificació del corpus i la de l’estatus. El primer s’encarrega d’intervenir de manera prescriptiva en les formes del llenguatge, bo i dotant la llengua d’una normativa, d’una gramàtica, d’una ortografia i d’un diccionari que serveixin d’orientació als parlants d’una comunitat lingüística. El segon, al seu torn, delimita els usos i les funcions de les llengües en un territori concret. Totes dues es retroalimenten, ja que persegueixen uns mateixos objectius. Les acadèmies, en aquest cas, són les que s’encarreguen de posar en marxa la planificació lingüística i estableixen les bases per diferenciar el que es considera correcte del que és incorrecte, el que s’estableix com a estàndard del que és col·loquial.

Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Les gramàtiques i els diccionaris són elements de codificació de la llengua. La funció del diccionari, per tant, és orientar en l’ús: delimitar el lèxic bo i definint quins termes són normatius, quins pertanyen al registre estàndard, quins a un àmbit més restringit de la llengua i quins no són correctes. El Diccionari normatiu del valencià, publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, contra tot pronòstic, ofereix una visió particularista de la llengua, malgrat voler ser, tal com el seu nom indica, normatiu, i, per tant, un instrument de caràcter general: «Tal com indica el títol, el Diccionari normatiu valencià pretén orientar sobre l’ús correcte o adequat dels mots inventariats, seguint els mateixos criteris explicitats en la Introducció del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» (DNV, Introducció). Miquel Àngel Pradilla, per exemple, en una conversa que vaig mantenir amb ell, l’ha catalogat de «veritable torpede per a la gestió unitària del codi lingüístic de la llengua catalana» i Francesc Esteve critica en un article publicat a Vilaweb aquest nou diccionari i en destaca el caràcter «militantment dialectalitzador»: els doblets, anomenats variants formals (bellesa/bellea), posen en dubte el grau formal i l’estil neutre que pretén aconseguir aquesta nova publicació. Aquesta tendència ja s’entreveia al Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), en què es presenten una gran varietat de mots col·loquials i castellanismes.

Per poder entendre el Diccionari normatiu del valencià cal tenir present, en primer lloc, el rerefons sociopolític que durant les últimes dècades ha arrelat al País Valencià. En paraules de Pradilla (2011: 116) —que em resulten molt entenedores—: «La gestió normativa de la llengua catalana, amb l’adveniment de nous centres codificadors de caràcter regional, està vivint uns moments de desorientació important. Hom podria dir que la institucionalització de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inaugurat una nova conjuntura estandarditzadora que es podria catalogar com a pluricèntrica. Tanmateix, la dinàmica politicoideològica que n’ha propiciat la creació obstaculitza l’assoliment de consensos imprescindibles per a garantir el funcionament unitari del codi».

És evident, doncs, que darrere del Diccionari normatiu del valencià, que neix del DOPV (AVL, 2005), hi ha tota una qüestió d’ideologia política que ha marcat el País Valencià des de la dècada dels setanta —i que coincideix amb el naixement del moviment blavero—. Reculem, però, una mica més per poder entendre-ho millor: des de la seva fundació, l’Institut d’Estudis Catalans —amb Fabra al capdavant— va procurar vetllar per la creació d’un codi normatiu vigent per tots els territoris de parla catalana. La institució va impulsar un model de codificació monocèntric però de caràcter composicional i polimòrfic, «amb aportacions dels diversos parlars i, alhora, amb l’acceptació de formes alternatives com a solucions equivalents» (Pradilla, 2011: 119). Per al cas del valencià, es van elaborar un conjunt de normes específiques, conegudes amb el nom Normes de Castelló, l’any 1932. No obstant això, alguns sectors més secessionistes van criticar aquest model perquè consideraven que hi ha una forta preeminència de les formes del català oriental central per sobre de les de l’occidental. Darrere aquesta argumentació, tanmateix, s’hi amagava un rerefons ideològic que «passa per alt que la composicionalitat afavoreix clarament les varietats occidentals —sobretot la valenciana— en l’establiment del codi gràfic. Tot i admetre una part de raó en la queixa lingüística, novament la identificació o el rebuig dels usuaris en relació amb el model formal ens remet a consideracions extralingüístiques, molt relacionades amb les dinàmiques centrífugues que s’han instal·lat en la nostra comunitat lingüística. I com a prova inequívoca d’aquesta fragmentació referencial destacaré l’alteració contemporània del monocentrisme originari a favor d’un enfocament policèntric adaptat a l’ordenació autònomica dels territoris catalanòfon de l’Estat espanyol» (Íbidem).

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, malgrat que pretengui reconèixer la unitat de la llengua —així s’expressa a la introducció del DNV—, aposta pel secessionisme lingüístic, fet que es va fer palès amb la creació d’aquest mateix organisme l’any 1998 i que va suposar el trencament el pacte amb les Normes de Castelló (1932). Aquest moviment, anomenat blaverisme, de caràcter regional, sorgeix durant la dècada dels setanta com a reacció al nacionalisme valencià, predicat obertament per Joan Fuster. El blaverisme, simplificant molt, s’ha traduït en una voluntat de diferenciar-se del model normatiu català.

Resulta, per tant, naïf reduir el debat a la qüestió de si el valencià és o no és català, ja que el verdader problema, com hem anat posant de manifest, és que aquest diccionari posa en dubte la gestió unitària de la llengua catalana. Segons Pradilla, aquesta nova eina lexicogràfica entra directament en col·lisió amb la de l’IEC i, per tant, la gestió normativa queda esmicolada. Per exemple, com apunta Francesc Esteve a Vilaweb, «la consigna que anima bona part del Diccionari normatiu és marcar les diferències amb el català culte més general». De la mateixa opinió és Manel Rodríguez-Castelló al seu article L’Acadèmia, el qual afirma, en un article publicat al seu blog que «el Diccionari Normatiu Valencià, a parer d’algun especialista que ja s’ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant».

No és fàcil parlar d’aquest assumpte amb poques paraules. No obstant això, podem veure que la qüestió de fons és, sens dubte, l’entorn sociolingüístic que genera aquesta situació. El criteri que ha seguit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és el de satisfer les fílies i fòbies d’un grup que no vol veure en la llengua un instrument que es pugui utilitzar de manera supradialectal. Un lexicògraf, en definitiva, que s’encarregui d’una proposta com aquesta hauria d’adoptar uns criteris generals, mentre que aquest Diccionari pren com a referència el marc local com si es tractés del marc general. S’ha fet un diccionari, en paraules de Pradilla, «amb ulleres de dialectòleg, i no amb ulleres de sociolingüista». Seguirem atentament el debat.

 

Esteve, Francesc, «Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri». Vilaweb, 2013:

Pradilla, Miquel Àngel, «La gestió normativa de la llengua catalana. Unitat en la diversitat o diversitat d’unitats?». Revista de Llengua i dret, núm. 56, pàg. 115 – 141, 2011.

Pradilla, Miquel Àngel, «L’estandardització lingüística al País Valencià». La tribu valenciana. Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística, Benicarló: Onada Edicions, 2008.

Rodríguez-Castelló, Manel, «L’Acadèmia».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. M’ha interessat molt l’article i espere que incorpores al debat l’article de Felip Gumbau (en Núvol també), que té un punt de vista diferent i aportar dades interessants (i discutibles, és clar).

    Dit això, convindria recordar les paraules del mateix Fabra, que es citen sovint i, citant-los, com si ja haguérem practicat el que dia el mestre: «Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català […].»

    El que és important i lamentable, a pesar del que mos semble pel costum que tenim d’enviscar-mos amb això, no és la baralla d’insults entre secessionisme i unionisme, sinó el desús del valencià-català (en favor del castellà-espanyol): sense ràdio ni televisió ni cinema ni diaris, és ben bé inútil preocupar-se per la qualitat lexicogràfica del diccionari de l’AVL. Abans de fer diccionaris, els acadèmics haurien de «vetlar per l’ús normal del valencià», és a dir, per l’ús que no s’està donant.

    • Moltes gràcies, Miquel, per les teves reflexions. He anat seguint l’intens debat a Núvol, malgrat que no hi hagi intervingut de manera explícita.

      Salutacions,

    • Crec, benvolgut Boronat, que tant tu com Gumbau useu amb una miqueta de frivolitat les paraules de Fabra. Aquestes paraules ja tenen molts anys, i d’aleshores ençà han passat moltes coses en la història social de la nostra llengua. O és que penses que la normativa no ha patit o viscut els avatars històrics? Continuar, ara com ara, citant aquests mots conciliadors de Fabra és suat i gens fructífer. De fet, solen citar-los tant els secessionistes com els altres —els altres som les persones de bona voluntat que, sense massa vèrbola filològica, reconeixem a l’instant la unitat de la llengua catalana. Com tu bé dius, “sense ràdio ni televisió ni cinema ni diaris, és ben inútil preocupar-se per la qualitat lexicogràfica del diccionari de l’AVL”. Per això, alguns insistim contínuament a situar el debat en el terreny polític, que és on ens juguem la vida de la llengua. I per això alguns acadèmics, i d’altres filòlegs i protofilòlegs, s’equivoquen pensant que, si acostem la llengua al poble, el poble la farà seua massivament. Quina ximpleria! Tota ma vida me l’he passada acostant-me a les llengues que sé i aprenc; i, si me les haguessen acostades, si me les haguessen pastades com una sèmola per a xiquets de bolquerets, avui no en sabria ni un borrall.

      • On dic “llengues” volia dir “llengües”. Hi ha acadèmics tan esplèndids que, tot i que perdonen els abusos del poder, són incapaços de perdonar un pobre miop com jo…

      • Ja un poc prou a deshora només comentaré que si reitere eixes paraules de Fabra és perquè observe que es dóna el costum d’oblidar-les entre els qui el solen citar. Si creuen que no són vàlides, estaria bé que les discutiren. En fi, si tan suat et sembla, intentaré no fer-ho més. Per contra, a mi em sembla ben «suat» parlar de «depuració» de la llengua, però encara estem pegant-li a eixe molinet. Certament, no és la llengua el que cal acostar al poble, ja que el poble la té, la llengua, el que no té són els mitjans i els recursos de què disposen en altres llengües que sí que li s’acosten per totes bandes. La normativa, això sí que és una altra història, ¿oi? És el joguet del poder.

  2. Hi ha persones que encara no saben interpretar les paraules de Fabra. Si els valencians depuràvem el nostre llenguatge, diríem i escriuríem ” no hi és”, “aquest”, “en què”, “llavors”, “desar”, “l’un i l’altre”, etc. És a dir, tal com feien els clàssics valencians. No cal dubtar-ne gens que aquesta és la manera de dir a Catalunya; això és català “normal”, “estàndard” si voleu i no pas “oriental” com diuen molts filòlegs valencians ignorants i incompetents.

  3. Però les paraules de Fabra també haurien d’haver-se adreçat als catalans; llavors, les formes que ara haurien d’emprar serien servesca, vinga, servissen, acabàs, jo pense, torcar, eixir, faena, despús-ahir etc. Però no: s’estimà més adoptar formes vives, reals, amb què els parlants s’identificaren. Penseu-ho.