El mite de la depressió

4.07.2015

Baixo de la bicicleta, la lligo amb la cadena en un arbre prim i, després d’agafar aire i treure’l amb força, començo cap a l’entrada de la meva antiga escola. Creuo l’arc modernista. M’adono que no han canviat gaires coses. Si fa no fa, tot segueix igual. La recepcionista amb el mateix somriure, llançant felicitat amb prodigalitat, com una mànega d’aigua; les portes de vidre automàtiques tancant-se darrera meu amb la mateixa elegància que quan vaig marxar; el quadre de sant Josep de Calassanç, amb el rostre inclinat, mostrant una devoció i servitud absolutes envers Déu, penjat encara d’aquells dos claus, torts i rovellats… Camino recte, creuant la recepció. Més tard, puc posar el primer peu al passadís de les aules de primària. Arribat aquí i en girar el cap –a càmera lenta, per fer-ne, de tot plegat, una pel·lícula americana– diviso una figura alta, gruixuda, d’aquelles que imposen una mescla d’autoritat i de temor. Que semblen que no puguin moure’s més de pressa que aquest caminar tan lent. Fins el dia que te la trobes en un torneig de futbol i t’adones que corre, i que corre molt. I t’ensorra la poca confiança que et quedava en la teva providència. En veure’m, el director canvia la seriosa expressió de la cara en un somriure de benvinguda, i s’atura davant meu.

«Hola, Jordi! Com estàs? Com va, tot? Quina sorpresa!». Els primers deu minuts els dediquem a comentar què estic fent amb el temps de la meva vida. Posteriorment, li toca a ell explicar en quin capítol es troba. «Molta feina. Massa hores. Tanta roba per rentar i tan neta que la volen!». Al cap de poca estona, al final, la conversa es desvia cap a l’educació: darrerament, hi ha hagut un canvi en la tendència de com els professionals creuen que cal tractar aquells alumnes a qui els costa concentrar-se a l’aula. «És increïble. Quan tu eres a l’escola, hi havia nens moguts; ara, la situació és greu: són classes senceres». Fa una pausa, recolza el braç sobre un prestatge encastat a la paret, hi deixa un llibrot que porta a sota el colze dret i prossegueix, després d’expirar una bafarada d’aire calent. «Al començament tot eren pastilles; però, afortunadament, ja hi ha pedagogs que proposen que… menys medicament. Que el que cal és canviar la manera com ensenyem».

Tot i que no caldria ni dir-ho, el problema no el tenen els nens. Si no aprenen, o aprenen malament, el problema el tenim nosaltres. El que hem dit és una opinió bastament estesa. No hem de drogar-los. Una altra història seria que estiguéssim tractant amb personetes que volen matar els seus pares, o els seus germans, o que l’únic objectiu o interès que tenen a la vida fos veure altres individus agonitzar fins a la mort. Tot i que potser fins i tot aleshores ens caldria reflexionar per què actuarien així, abans de començar amb les píndoles. Bé, deixem-ho córrer.

El que és rellevant de debò és que això desvela una ironia, la qual no està relacionada amb l’educació: els punts de vista, diferents entre ells, des d’on ara mateix en un sentit concret ens estem mirant els menuts i des d’on altrament ens estem mirant nosaltres mateixos. Avui tenim la voluntat d’aconseguir fer encaixar els nens a les aules des d’una perspectiva oposada a com molts de nosaltres, em sembla, creiem que hem de fer encaixar dins de la societat aquelles persones que pateixen depressió. I un adult no dista gaire biològicament del que fou temps enrere. I tant un nen petit com l’altre, un adult, mai no deixen de ser éssers humans.

De la mateixa manera que avui molts pensem que els nens no són els culpables que els resultats escolars no siguin prou bons, seguint la lògica anterior, molts hauríem de pensar que una persona amb depressió hauria de poder remetre el seu problema a quelcom que no rutlla de la seva vida –o bé a un element del seu present, o bé a un del seu passat. Ara bé, al meu parer, aquest no és el cas: no som tants individus que pensem així com hauríem de ser-ne. La cosa seria considerar-los ambdós, nen i adult, mitjançant un sol concepte d’ésser humà. Però, com he dit, al meu parer, majoritàriament no ho fem. N’hi ha un per al nen, i un altre per a l’adult.

I, deixant a un costat aquest punt de l’article, el que de veres vull denunciar és l’argument que podem escoltar sovint en boca d’alguns, subtilment, sobre una suposada font de la depressió: “Si no hi ha causa exterior identificable, això significa que l’origen de la depressió rau en qui la pateix, això és, en la seva natura”. Aleshores, no cal parar atenció en res de la vida de l’individu, ja sigui el seu present o el seu passat. Només ens queda culpar-lo. Un argument idèntic a esgrimir, en un judici: «Si vostè no pot provar la seva innocència, aleshores és l’assassí!». O intentar demostrar l’existència de Déu a partir d’un «Ningú no ha provat lla seva inexistència!». Tots ells giren al voltant de l’argument per ignorància –o ad ignorantiam.

En resum, a banda que sembla que hi ha diferents concepcions d’ésser humà segons parlem de nens o d’adults, de no conèixer un detonant exterior de la depressió no podem inferir-ne que no n’hi ha cap i, conseqüentment, donar l’esquena a qualsevol mètode terapèutic que vagi més enllà dels productes químics receptats pels psiquiatres. Ja sols per això mai no podem excloure la teràpia. La depressió no era el mite, en efecte: l’era, en canvi, aquest argument fal·laç.