El misteri de la fissió nuclear

20.04.2015

Edicions Terrícola presenta tres novetats per aquest Sant Jordi: nous poemaris de Mireia Vidal-Conte, Ricard Mirabete i Enric Casases. David Madueño ressenya el poemari de Vidal-Conte, Jordi Valls el de Mirabete i Jaume C. Pons Alorda el de Casasses.

Ricard Mirabete | Foto:  Carles Mercadé.

Ricard Mirabete | Foto: Carles Mercadé.

En paral·lel al llibre Nuclear de Ricard Mirabete, la Mireia Calafell ha escrit una nota, en forma de postal, que acompanya i alhora convida a la lectura del llibre -element distintiu i d’exclusivitat estètica que defineix el gust de l’editorial Terrícola. Calafell informa a propòsit: “Ara bé, la pèrdua, com el blanc, no té un únic sentit només. No és en detriment, no cal plorar-la. Tot el contrari: ara que hem oblidat els discursos retòrics, celebrem-la. Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa.”

Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió.

Res no pot anar més veloç que la llum, i Mirabete resumeix la reflexió d’Eliot al poema “Burnt Norton” dels “Four Quartets” de forma magistral, deixant a banda la interpretació moral de l’autor nordamericà: “Present i passat/ Tal vegada són presents en futur/ I el futur contingut en el passat./ Si tot temps és eternament present/ Tot temps és irredimible.” que conclou de la següent manera: “El que podia haver estat i el que ha estat/ Tendeixen a un sol final, que és sempre present.” Mirabete mira directament en la direcció de T.S. Eliot, i alhora, per relació, a Albert Einstein. Hi ha una doble mirada del poeta barceloní, una mirada cap endins, amb la voluntat de verificar l’autenticitat dels motius íntims que l’impulsen a escriure i a ser la persona-poeta que s’està construint, i una mirada externa, a l’observació, i a un discurs sense afegits, auster.

La poètica de Mirabete fascina per la senzillesa de les descripcions, i del coneixement que porta implícit. Poemes com “Els camps de l’ahir” són d’una gran delicadesa, la transformació de l’aigua remet al passat, perquè és el moviment el que deixa constància del temps. O el poema “Pols d’espiga”, on subtilment desplega un imaginari verbal molt original: “Negres corrues de pensaments/ nien a la crinera dels cavalls del sol.” El poeta identifica la pols del batre amb la crinera del cavall. “Pols antiga” però en moviment, inconclusa. Les reflexions del poeta sobre allò que s’ha perdut amb el temps són exemptes de nostàlgia. Mirabete constata fets. Torna a ser el percussionista que reflexiona, que escriu al marge i des del marge, dins i fora del nucli de l’escriptura. Dirà Einstein: “Déu no juga als daus”, però ni tan sols Einstein tindrà l’autoritat de parlar-nos “Des del més distant dels mons possibles.” Mirabete roman fascinat pel llargavista del misteri,  lleu, subtil, inapreciable. En poemes com “Ets el paisatge”, el poeta projecta l’afirmació de la identitat humana.

La victòria de Mirabete, és haver superat una constant en la seva poètica, “Nuclear” és un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que amotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes. És l’instant inaprensible del present, com un tel impossible de definir, de tocar, al recer de la natura, proper a una poètica propera al pensament oriental: Gary Snyder, Laia Noguera, Josep-Ramon Bach, i en un altra sensibilitat Marià Manent. La recerca infatigable d’un poeta de cap a peus.