El menys venut per Sant Jordi

20.04.2019

Com cada any, comença la competició per ser el llibre menys venut per Sant Jordi. Enguany, val a dir-ho, som diversos candidats. Per arribar a figurar entre aquesta terna privilegiada de favorits (el que molta gent coincideix a anomenar “apostes”, com si fóssim equips a les semifinals de la Champions), hem hagut de resistir la temptació de treure cap novetat per aquestes dates que –com tothom sap– ens asseguraria un lloc preeminent a les taules de les llibreries i a les recomanacions literàries. Res més lluny de les nostres intencions. Per contra, ser una novetat de l’any passat ens permetrà passar lànguidament desapercebuts, enviant les novetats d’enguany a primera fila com si fossin soldats d’infanteria disposats a morir en una batalla. Cal vigilar, tanmateix, de no presentar-s’hi amb un llibre d’una antiguitat excessiva (quatre o cinc anys, no diguem-ne deu ja), doncs correria el risc de convertir-se en vintage i algú decideixi reivindicar-lo com una joia injustament oblidada, fet que perjudicaria inadequadament els nostres interessos.

Foto: John Michael Thomson (Unsplash)

Ja veieu que col·locar-se una situació de desavantatge respecte els nostres competidors no és fàcil. Per començar, haurem hagut d’escapolir-nos de l’assetjament de mitjans de comunicació (per terra, mar i mitjans digitals) que, amb la insistència d’uns captadors d’oenegé a la sortida del metro, hauran maldat per arrencar-nos una entrevista a cor què vols, més atrets (com de costum) per l’interès i la qualitat literària que no pas pel sentit de l’oportunitat, la novetat o la rellevància de l’autor. També és aconsellable defugir les amistats de la crítica literària (de vegades, en apropar-se aquests dies, els truco a mitjanit i els penjo i així m’asseguro que m’agafen mania) i, en general, aïllar-se dels llocs i esdeveniments on es remenen les cireres editorials. Una cabana al Pirineu o una caseta abandonada al Baix Delta està bé.

No cal dir, però, que el més difícil de tot és evitar guanyar un premi. Als que som de la nostra condició, ens truquen dia sí dia també per oferir-nos premis com si fossin ofertes de telefonia (sovint fins i tot des de telèfons ocults, perquè piquem i contestem enmig de la migdiada), però en aquest punt és important assajar la capacitat de resistència. El meu truc preferit és fer-me passar per una altra persona; els dic que soc l’Arturo Pérez-Reverte i pengen, atemorits.

Però si hi ha una cosa nova que m’ha portat feina aquest any, a diferència d’esportista d’elit o cuiner com anys anteriors, és no fer-me polític. De tots és sabut que la literatura són les noves portes giratòries de la política, substituint les ja massa mainstream companyies elèctriques. Només queda que el Rei escrigui el seu propi llibre i si no t’agrada et denunciïn per terrorisme.

Hi ha qui diu que aquesta cursa per ser el menys venut per Sant Jordi és mercantilisme buit i desvirtua el món de la literatura. Jo penso que, simplement, tenen enveja. A esperit competitiu no em guanya ningú. Però si malgrat tot, encara hi ha algun lector despistat que es presenti amb un llibre meu entre les mans disposat a que li signi li penso fer la pitjor dedicatòria que hom es pugui imaginar i així no torni l’any vinent. Com se sol dir, jugada mestra.

[1] En el cas que hagueu fet tot això però tingueu un llibre sobre catedrals, mala sort. Incrementareu notablement les vendes, però ja se sap que no hem vingut aquí a lluitar contra els elements.

[2] De fet, de vegades la discussió pròpiament literària és tan eixordadora que les televisions es veuen obligades a emetre espais d’economia (per exemple, “Valor afegit” en bucle) o programes sobre llistes (recordo un especial de llistes d’spotify de 24 hores) només per compensar, com si fos la decisió de la Junta Electoral.

[3] Una altra cosa amb el que mai no podríem competir amb el Rei és que ell sí té tot el temps del món per escriure.

Etiquetes: