El manifest dels intel·lectuals VIP d’esquerres

Avui diumenge m’he despertat i la primera noticia que he sentit a la ràdio és que “gairebé un miler de personalitats d’esquerres qualifiquen l’1-O d’estafa antidemocràtica”. En aquest manifest, criden els catalans a no participar i a no votar en el referèndum. Aquest manifest ha estat molt ben rebut i ha estat portada de diversos diaris que han insistit que “quasi un miler de personalitats…”. M’ha sabut molt de greu que un ideal tan noble, com el d’advertir-nos d’una estafa imminent, no hagi pogut sobrepassar el miler de signatures i els hagin esguerrat un gran titular. Segons diuen han aconseguit 960 signatures. Amb només 41 ciutadans caritatius més que ho haguessin firmat, ara els titulars podien haver estat molt més contundents: “Més d’un miler de VIPS d’esquerres…”. Curiosament, però -sense adonar-se’n-, aquest mateixos rotatius unionistes han repetit els titulars que ja van publicar l’endemà de la Diada d’aquest any: “Més d’un milió de catalans es manifesten per votar i, a més, votar sí”.

El més curiós, però, és el títol on es s’adverteix que l’1-O és una estafa. Si ho mirem en un diccionari jurídic de dret penal, una estafa és un “delicte o falta contra el patrimoni que consisteix a induir una persona a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’una tercera persona, amb ànim de lucre i mitjançant engany, per fer-la incórrer en un error”. De tot això es dedueix que els que anirem a votar patirem un delicte o falta contra el nostre patrimoni. Ja se sap, amb els catalans, segurament ens faran pagar alguna cosa per votar i així s’afavoreix l’afany de lucre dels organitzadors.

De tota manera, el que m’ha sorprès més és que el qualifiquin d’estafa antidemocràtica. El primer que se m’ha acudit és que devia ser un error lingüístic, però no podia ser si l’han signat grans escriptors com en Javier Cercas, Juan Marsé o en Javier Marías, directores de cine com l’extraordinària Isabel Coixet, dibuixants olímpics com en Javier Mariscal, que fa anys va dir que “el problema de Catalunya es que viven catalanes”, grans actrius com Rosa Maria Sardà -que va triomfar amb el paper de l’àvia independentista de Ocho apellidos catalanes– o dels vells roquers que no moren mai com Miguel Ríos…

Qualificar-lo d’estafa antidemocràtica voldria dir que existeixen “estafes democràtiques”? Com, per exemple, que no es reconeguin les decisions del Parlament de Catalunya on més gent ha votat, o només set persones del tribunal constitucional amputessin i interpretessin restrictivament un estatut votat pel poble de Catalunya, o que el govern de l’estat i les Corts (a diferencia de la Gran Bretanya i Canadà) no acceptin de cap de les maneres que els catalans puguem votar, o que més 700 alcaldes seran citats a declarar per facilitar que es voti en un referèndum d’autodeterminació que la mateixa legislació espanyola considera específicament que no és un delicte, o que no es poden penjar cartells, organitzar actes, posar publicitat als diaris, imprimir o distribuir cartells… Com que es deu tractar d’actes d’estafa democràtica aquests VIPS no en diuen res.

Aquest oxímoron d’estafa antidemocràtica m’ha fet reflexionar. No serà que el manifest està escrit en llenguatge orwelià (dir el contrari del que es vol dir)? M’he entretingut a analitzar-ho.

En primer lloc, diuen que la llei no és transparent i que s’ha elaborat en secret i d’esquena al Parlament. Per tant, les esgotadores deliberacions en directe que van veure al Parlament de Catalunya fins a altes hores de la nit era una obra de teatre d’actors de Polònia només per poder-nos colar una llei secreta.

En segon lloc, diuen que no hi ha un mínim de participació com diu la comissió de Venècia. Això és totalment fals, però potser els hi podem perdonar, a aquest intel·lectuals, que de vegades no s’acaben de llegir tots els textos legals. L’objectiu democràtic és que en un referèndum per la independència hi hagi una gran participació. De tota manera, si s’accepta el percentatge del 50% del cens com una condició prèvia de validesa del referèndum, aquest començaria amb les cartes marcades. Aquest perill al boicot electoral ja el va establir la Comissió de Venècia del Consell d’Europa en l’informe final titulat “Codi de bones pràctiques sobre referèndums” del 16/12/2006. Justament, aquests intel·lectuals deuen haver llegit només la primer part de l’informe que diu que “exigir el suport a la decisió d’un percentatge de l’electorat ajudaria a garantir més legitimitat als resultats”. En canvi, en la segona part de l’informe s’estableix, a l’apartat 7, que “no és recomanable estipular un quòrum de participació (7a) ni un quòrum d’aprovació sobre el registre electoral (7b)” per evitar que l’abstenció activa perjudiqui la democràcia.

En tercer lloc, diuen que s’ha relegat i marginat les forces polítiques de l’oposició i que es fa amb majoria parlamentària que no es correspon ni amb el 50% dels vots. Si se sap comptar una mica i no es confonen les peres amb les pomes es veu que això és una gran mentida (o una postveritat com es diu ara). La llei del referèndum la van votar 72 diputats que representen 1.976.454 votants, 11 diputats que es van abstenir (367.613 votants). Només 52 diputats van marxar del Parlament per no votar i que representen 1.608.840 votants. En qualsevol democràcia en una votació s’accepta el resultat de la majoria, tenint en compte que les abstencions s’afegeixen al resultat de la majoria. En tot cas, els votants dels diputats de JuntxSi i la CUP representen 50,01% dels votants representats al Parlament, 9,29% els es van abstenir i un 40,70% que no van votar. Amb la desbandada dels unionistes van aconseguir que un 86,74% dels diputats que van votar aprovessin la llei i, per tant, molt per sobre del 66% que cal per modificar l’Estatut que ells citen sovint.

En quart lloc, diuen que ho han aprovat en un sol dia i de manera unilateral. Vaja, com els seus admirats Estats Units d’Amèrica, que en un sol dia, el 4 juliol del 1776 (Independence Day), van declarar la independència, i de manera unilateral en relació amb la corona britànica.

En darrer terme, diuen que és una convocatòria unilateral que només es recolza en un 36% del cens electoral. Aquí sí que ho han brodat. Tocats i enfonsats. Els votants que estan representats al Parlament de Catalunya i que han votat la llei del referèndum representen el 35,86% dels cens, un 6,67% dels que es van abstenir. Per tant, un 42,53% del cens accepten la llei. En canvi, els que hi estan contra només representen un 29,19% del cens electoral de Catalunya. Incoherentment, el més sorprenent del manifest, és que criden a no participar en aquesta convocatòria. Aquest “intel·lectuals d’esquerres” demanen que no es pugui comptar quants catalans desitgen una nova relació amb Espanya. Deu ser que ja els està bé la que hi ha fins ara, on només amb un 22,8% del cens electoral el PP i Rajoy governa plàcidament.

Per coherència haurien de fer una crida a votar no i així si guanyessin a les urnes s’acabaria el procés independentista i hi hauria noves eleccions. Diuen que la convocatòria és una trampa o “un fraude impresentable” (com la qualificat Javier Vega de Seoane del Circulo de Empresarios). No serà que, inconscientment, accepten que hi ha “fraus acceptables”?

En definitiva, com diu el lingüista Lakoff, quan les forces conservadores exageren les metàfores i utilitzen un llenguatge orwelià, això és un mostra de la seva debilitat. Els cants de sirena a l’abstenció com els que també ha fet Miquel Iceta -que ha tractat els votants com a menor d’edat dient-los que no es deixin enganyar i que no vagin a votar- això sí que és fer trampes descaradament. Com es podran comptar, doncs, els que s’oposen a la independència? El frau és voler apropiar-se de l’abstenció habitual, fent-la passar com a oposada a la independència. I això no és cert.

L’1 d’octubre, el referèndum d’autodeterminació, no és una estafa i anar a votar és la demostració més genuïna de la democràcia. Com deia la meva sogra Conxita, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.