El manifest dels intel·lectuals VIP d’esquerres

18.09.2017

Avui diumenge m’he despertat i la primera noticia que he sentit a la ràdio és que “gairebé un miler de personalitats d’esquerres qualifiquen l’1-O d’estafa antidemocràtica”. En aquest manifest, criden els catalans a no participar i a no votar en el referèndum. Aquest manifest ha estat molt ben rebut i ha estat portada de diversos diaris que han insistit que “quasi un miler de personalitats…”. M’ha sabut molt de greu que un ideal tan noble, com el d’advertir-nos d’una estafa imminent, no hagi pogut sobrepassar el miler de signatures i els hagin esguerrat un gran titular. Segons diuen han aconseguit 960 signatures. Amb només 41 ciutadans caritatius més que ho haguessin firmat, ara els titulars podien haver estat molt més contundents: “Més d’un miler de VIPS d’esquerres…”. Curiosament, però -sense adonar-se’n-, aquest mateixos rotatius unionistes han repetit els titulars que ja van publicar l’endemà de la Diada d’aquest any: “Més d’un milió de catalans es manifesten per votar i, a més, votar sí”.

El més curiós, però, és el títol on es s’adverteix que l’1-O és una estafa. Si ho mirem en un diccionari jurídic de dret penal, una estafa és un “delicte o falta contra el patrimoni que consisteix a induir una persona a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’una tercera persona, amb ànim de lucre i mitjançant engany, per fer-la incórrer en un error”. De tot això es dedueix que els que anirem a votar patirem un delicte o falta contra el nostre patrimoni. Ja se sap, amb els catalans, segurament ens faran pagar alguna cosa per votar i així s’afavoreix l’afany de lucre dels organitzadors.

De tota manera, el que m’ha sorprès més és que el qualifiquin d’estafa antidemocràtica. El primer que se m’ha acudit és que devia ser un error lingüístic, però no podia ser si l’han signat grans escriptors com en Javier Cercas, Juan Marsé o en Javier Marías, directores de cine com l’extraordinària Isabel Coixet, dibuixants olímpics com en Javier Mariscal, que fa anys va dir que “el problema de Catalunya es que viven catalanes”, grans actrius com Rosa Maria Sardà -que va triomfar amb el paper de l’àvia independentista de Ocho apellidos catalanes– o dels vells roquers que no moren mai com Miguel Ríos

Qualificar-lo d’estafa antidemocràtica voldria dir que existeixen “estafes democràtiques”? Com, per exemple, que no es reconeguin les decisions del Parlament de Catalunya on més gent ha votat, o només set persones del tribunal constitucional amputessin i interpretessin restrictivament un estatut votat pel poble de Catalunya, o que el govern de l’estat i les Corts (a diferencia de la Gran Bretanya i Canadà) no acceptin de cap de les maneres que els catalans puguem votar, o que més 700 alcaldes seran citats a declarar per facilitar que es voti en un referèndum d’autodeterminació que la mateixa legislació espanyola considera específicament que no és un delicte, o que no es poden penjar cartells, organitzar actes, posar publicitat als diaris, imprimir o distribuir cartells… Com que es deu tractar d’actes d’estafa democràtica aquests VIPS no en diuen res.

Aquest oxímoron d’estafa antidemocràtica m’ha fet reflexionar. No serà que el manifest està escrit en llenguatge orwelià (dir el contrari del que es vol dir)? M’he entretingut a analitzar-ho.

En primer lloc, diuen que la llei no és transparent i que s’ha elaborat en secret i d’esquena al Parlament. Per tant, les esgotadores deliberacions en directe que van veure al Parlament de Catalunya fins a altes hores de la nit era una obra de teatre d’actors de Polònia només per poder-nos colar una llei secreta.

En segon lloc, diuen que no hi ha un mínim de participació com diu la comissió de Venècia. Això és totalment fals, però potser els hi podem perdonar, a aquest intel·lectuals, que de vegades no s’acaben de llegir tots els textos legals. L’objectiu democràtic és que en un referèndum per la independència hi hagi una gran participació. De tota manera, si s’accepta el percentatge del 50% del cens com una condició prèvia de validesa del referèndum, aquest començaria amb les cartes marcades. Aquest perill al boicot electoral ja el va establir la Comissió de Venècia del Consell d’Europa en l’informe final titulat “Codi de bones pràctiques sobre referèndums” del 16/12/2006. Justament, aquests intel·lectuals deuen haver llegit només la primer part de l’informe que diu que “exigir el suport a la decisió d’un percentatge de l’electorat ajudaria a garantir més legitimitat als resultats”. En canvi, en la segona part de l’informe s’estableix, a l’apartat 7, que “no és recomanable estipular un quòrum de participació (7a) ni un quòrum d’aprovació sobre el registre electoral (7b)” per evitar que l’abstenció activa perjudiqui la democràcia.

En tercer lloc, diuen que s’ha relegat i marginat les forces polítiques de l’oposició i que es fa amb majoria parlamentària que no es correspon ni amb el 50% dels vots. Si se sap comptar una mica i no es confonen les peres amb les pomes es veu que això és una gran mentida (o una postveritat com es diu ara). La llei del referèndum la van votar 72 diputats que representen 1.976.454 votants, 11 diputats que es van abstenir (367.613 votants). Només 52 diputats van marxar del Parlament per no votar i que representen 1.608.840 votants. En qualsevol democràcia en una votació s’accepta el resultat de la majoria, tenint en compte que les abstencions s’afegeixen al resultat de la majoria. En tot cas, els votants dels diputats de JuntxSi i la CUP representen 50,01% dels votants representats al Parlament, 9,29% els es van abstenir i un 40,70% que no van votar. Amb la desbandada dels unionistes van aconseguir que un 86,74% dels diputats que van votar aprovessin la llei i, per tant, molt per sobre del 66% que cal per modificar l’Estatut que ells citen sovint.

En quart lloc, diuen que ho han aprovat en un sol dia i de manera unilateral. Vaja, com els seus admirats Estats Units d’Amèrica, que en un sol dia, el 4 juliol del 1776 (Independence Day), van declarar la independència, i de manera unilateral en relació amb la corona britànica.

En darrer terme, diuen que és una convocatòria unilateral que només es recolza en un 36% del cens electoral. Aquí sí que ho han brodat. Tocats i enfonsats. Els votants que estan representats al Parlament de Catalunya i que han votat la llei del referèndum representen el 35,86% dels cens, un 6,67% dels que es van abstenir. Per tant, un 42,53% del cens accepten la llei. En canvi, els que hi estan contra només representen un 29,19% del cens electoral de Catalunya. Incoherentment, el més sorprenent del manifest, és que criden a no participar en aquesta convocatòria. Aquest “intel·lectuals d’esquerres” demanen que no es pugui comptar quants catalans desitgen una nova relació amb Espanya. Deu ser que ja els està bé la que hi ha fins ara, on només amb un 22,8% del cens electoral el PP i Rajoy governa plàcidament.

Per coherència haurien de fer una crida a votar no i així si guanyessin a les urnes s’acabaria el procés independentista i hi hauria noves eleccions. Diuen que la convocatòria és una trampa o “un fraude impresentable” (com la qualificat Javier Vega de Seoane del Circulo de Empresarios). No serà que, inconscientment, accepten que hi ha “fraus acceptables”?

En definitiva, com diu el lingüista Lakoff, quan les forces conservadores exageren les metàfores i utilitzen un llenguatge orwelià, això és un mostra de la seva debilitat. Els cants de sirena a l’abstenció com els que també ha fet Miquel Iceta -que ha tractat els votants com a menor d’edat dient-los que no es deixin enganyar i que no vagin a votar- això sí que és fer trampes descaradament. Com es podran comptar, doncs, els que s’oposen a la independència? El frau és voler apropiar-se de l’abstenció habitual, fent-la passar com a oposada a la independència. I això no és cert.

L’1 d’octubre, el referèndum d’autodeterminació, no és una estafa i anar a votar és la demostració més genuïna de la democràcia. Com deia la meva sogra Conxita, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
    • Pep: És perillós prendre, com fa el diari, fonts provinents d’associacions pretessament “antisectàries” que són en realitat un pou de subvencions per millora del seu espai de benestar.
      Segons aquesta associació, jo formo part d’una secta (l’adjectiu, poc importa), i no tenen cap coneixement objectiu de la “secta” en qüestió.

      Aquests de la UCE van fer campanya contra el Pacte de Varsovia quan el referèndum sobre la pertinença o no de l’Estat espanyol a l’Aliança Atlàntica (que no pas a l’OTAN!).
      Anys després, es van posicionar contra el nacionalisme basc i català (i contra la immersió lingüística).
      Aquesta organització és criminal (no existeixen sectes, en tot cas hi han (a tot arreu) comportament individuals o grupals de tipus sectaris.

      Atentament

  1. Dubto que Julian Marías hagi signat cap manifest perquè va morir el 2005; l’autor l’ha confós amb el seu fill, Javier Marías. De tal manera el text està plagat d’errades tipogràfiques fruit, suposo, de la rapidesa pròpia del temps que ens ha tocat patir. Espero que no ens acabem penedint d’aquesta voràgine en la que estem immersos i en la que hi ha més soroll que no pas paraules i voluntat d’entesa.

  2. Suposo que deu ser una errada. Però la Sardà normalment BRODA els seus papers. No els BORDA (com els góssos). O no és una errada?.
    A part d’això totalment d’acord amb el contingut de l’article.

  3. Tot plegat viuen una mentida que s’han construït ells mateixos. No poden oposar-se a la llei del referèndum per haver escurçat terminis sense reconèixer que la constitució actual, del 2012, va eliminar tots els drets en favor del deute contret, i que la van acceptar sense cap informe ni cap referèndum obligatori ( és obligatori el referèndum si es toquen els drets enumerats al l’article 2). O no accepten la constitució imposada, i per tant reconeixen que no hi ha un marc legal democràtic, ergo, el parlament pot estirar el reglament, o accepten la constitució imposada i per tant reconeixen que hi ha vegades en que es pot estirar el reglament fins a quasi trencar-lo. El que no és possible és admetre una cosa i no l’altra. Ara, tindria lògica que diguessin que no accepten la sobirania catalana (que al final és això) i animessin la gent a no votar. Ara bé, si un 50% de gent va a votar, el que sigui, llavors la majoria de la població entendrà que la sobirania catalana és un fet i per tant cal reconèixer-la. Però per això no cal que s’emmascarin en males pràctiques inexistents. De fet, si fossin demòcrates, haurien d’estar a primera línia, com en Fachin i en Nuet, encara que després entenguessin que no han de participar en el referèndum per entendre que participar-hi és reconèixer la sobirania (que per altra banda porten als estatus).

  4. El problema d’aquests pretesos intel.lectuals és que potser no ho son tant d’intel·lectuals.
    El concepte xinès d’intel·lectual era el de “persona informada”. Així doncs si s’informen mitjançant “el Pais” i similars, poc informats deuen d’estar. A banda cal situar els que son briballa i prou.

  5. Ja que a l’article es precisa molt per l’ús del terme “estafa”, i crec que podries tenir raó en l’anàlisi, no té sentit ser del tot imprecís sobre els signants del manifest (pels motius evidents de desprestigiar-los retòricament, utilitzant la mateixa tàctica que critiques).
    Per a precisar un error molt repetit: les declaracions de Mariscal venien d’una entrevista a un diari de València (de dretes, La Provincia, que el citava malament segons sembla) on criticava la mentalitat de Convergència i de Pujol per cultivar “el sentido pueblerino, lo cerrado, el seny”. La patrimonialització de la identitat catalana (i Mariscal ho comparava amb el valencianisme emergent del moment, prou subtilment). I el comentari sobre els catalans, l’any 1988, venia de parlar del mateix, que era un país sense immigració diversa, dirigit per polítics de dretes enfocats cap a identitats úniques i manipulables, i no pas culturalment pluralista. Que també era veritat: Catalunya l’any 1988 era radicalment blanc, europeu, i dominant per homes. Jo arribava l’any ’87 i em xocava la panorama, apart de ser avorrit. Ara, considero, Catalunya té molt més diversitat ètnica i cultural, més matissos estètics, més riquesa de gènere també.

    • Benvolguts,
      Javier Mariscal es va disculpar per les declaracions que havia fet a València abans dels Jocs Olímpics ja que s’havia referit als catalans en genèric i no, concretament, a una determinada població conservadora de catalans.
      Tothom pot les idees polítiques que consideri convenients. Javier Mariscal és un gran il·lustrador (extraordinària la pel.lícula Chico Rita) i una persona simpàtica i divertida, però sempre ha manifestat moltes reticències en relació a la catalanitat i en contra d’algunes polítiques culturals, com la immersió lingüística. Va donar suport al Fòrum Babel.
      Fa poc el diari EL PAIS (28/6/2017) li va fer una entrevista on expressava el seu rebuig al referèndum on em sembla que queden força clares les seves idees. A més, com a bon català, també li interessen els seus interessos crematístics a Espanya.
      Estaria d’acord amb una nova república catalana enlloc de pertanyer al regne d’Espanya, però diu que tots haurien de votar. Que jo sàpiga en el referèndum de l’1 d’octubre tan poden votar els del sí, els del no, els blanc, els nuls…

      P. Es votarà a Catalunya el pròxim 1 d’octubre?

      R. No en tinc ni idea. No soc polític.

      P. Però li interessa el tema?

      R. I tant que m’interessa. Em pot canviar la vida, no soc com quantitat de gent, amics meus que diuen: “Jo votaré que sí i a prendre pel cul Rajoy”. És una cosa que m’agradaria que m’expliquessin més bé. D’entrada, què passarà amb la meva cartera? Em seguiran robant els Pujol i Artur Mas, o m’ho robaran Bárcenas i Rajoy? Si posen les urnes i està ben muntat, sí; si serà un carnestoltes, no. Crec que hauríem de votar tots. Hi ha milers de maneres de gestionar-se, una república catalana pot estar molt bé, molt millor que estar en el regne d’Espanya. Però anem a estudiar-ho, anem a veure-ho…, i sobretot de bon rotllo. Els meus clients, la majoria són de fora de Catalunya, gràcies a Déu no tots són de la península Ibèrica, però no vull portar-me malament amb molts dels meus clients d’Espanya…

      Josep Vicenç i Eres

      • Hola
        Disculpar-se o no, recordo perfectament la polèmica i el context del moment, i recordo que Mariscal s’explicava desprès en termes que he donat, en referència a la manca de pluralitat cultural i ètnica de Catalunya. També, recordo perfectament, que hi havia gent escandalitzada, i gent que ho trobava molt divertit, incloent-hi molta gent catalana i catalanista.
        És clar que l’evolució d’en Mariscal no ha sigut gaire favorable durant algunes dècades, i que, segurament, no és pas un intel·lectual. Però el que no té sentit és fer tanta esforç per a desacreditar tots els signants del manifest merament perquè no s’està d’acord amb el que diu (i ho dic per altres comentaris aquí, que no estan a l’altura).

        • Jeffrey Swartz: No sé vostè, però jo no m’haig de perdonar per ser com sóc. Si algú creu que s’ha de fer perdonar per ser “blanc” (o “negre”), “home” (o “dona”), o culturalment noséquè (o “síquèse”), doncs molt bé: que es faci el hara-kiri si ho creu convenient, però que no escampi la seva amargor al seu voltant i deixi viure als altres amb pau, tranquilitat i sense intentar culpabilitzar…

          Atentament

          PS: Espero que aquest comentari el trobi “a la altura”. Si no és així, tampoc no em preocupa massa…

  6. Es intelectualment inteligent apoiar un estat incapaç de mantenir la pau i la unitat territorial? La resposta és No.
    Els fets ho demostren: només en el sxx em patit dos dictadures, una guerra civil, un fenòmen violent eta, un altre fenòmen violent gal, un cop d’estat i molta desafecció entre els pobles. I suma i segueix en ple s XXI.
    Aquest estat no funciona.
    Més que intelectuals ara ens calen pragmàtics. O encara millor, lògics.
    Com el bo d’en​ Cruyff i la seva lògica aplastan. “Si algo no funciona, cámbialo”
    Esto es Uno!

  7. És incomprensible que aquests autoanomenats intel·lectuals prenguin partit per l’status quo i parlin d’estafa, sense cap sensibilitat per una “revolta” social extraordinària, transversal i pacífica, que pretén que un poble pugui exercir el dret a decidir el seu futur.

    • “Statu quo”, sisplau, que “Status Quo” era un grup de rock, i fa pocs mesos va morir un dels seus components. Més que res, perquè ahir mateix vaig sentir l’alcaldessa Colau incorrent en el mateix error, i ja cansa una mica.