El maig del 68 érem a la panxa de la mare. Carta a Josep Rull

16.05.2018

Josep Rull vist per Jordi Magrià. Dibuix fet amb boli bic

Estimat Josep,

Fa dies que volia escriure’t aquesta carta, però cada vegada que m’hi posava em costava de trobar el to i les paraules. Aquests dies que se celebra el cinquantè aniversari del maig del 68, m’he adonat que, mentre els estudiants es revoltaven a París, tant tu com jo érem a la panxa de la nostra mare.

Aquest any farem cinquanta anys. Tant de bo puguis sortir ben aviat per celebrar-ho en llibertat amb els teus! Encara recordo l’estiu que vam passar a Anglaterra, estudiant anglès. Era el 1984, el mateix any que va morir el Xesco Boix. Tot un xoc per a la nostra generació. La notícia del seu suïcidi ens va agafar a la ciutat de York, on passàvem el mes de juliol fent classes amb el professor Paul Henderson.

Érem nois de quinze anys, protegits i aplicats, sortíem per primera vegada a l’estranger sense els nostres pares, que ens havien confiat a la tutela de l’entranyable Francina Dinarès. Ens van repartir en famílies. A mi em va tocar viure a casa dels Barker, uns avis que tenien una noció molt estereotipada d’Espanya. Havien estat a Lloret de Mar, però no sabien què era Catalunya. Eren verges i vaig poder esplaiar-m’hi. Els Barker eren uns jubilats de classe treballadora que vivien en un petit apartament dins el recinte emmurallat de York, probablement amb una renda inferior a la dels meus pares, però em tenien per un tercermundista, i els havia de tranquil·litzar cada vegada que em preguntaven si a casa teníem nevera i màquina de rentar. Ha plogut molt des d’aleshores, hem avançat molt per fer coneguda la realitat catalana nord enllà, la marca Barcelona ens ha convertit en ciutadans creïbles allà on hem anat sense haver d’ensenyar credencials espanyoles, i ens hem integrat en una Europa que crèiem civilitzada i oberta.

Vivim en una Europa que encara és filla del 68, però que ara es mira amb sospita tots els moviments col·lectius que es desmarquen dels estats. Qualsevol manifestació popular de sobirania seguida és titllada de populista i ficada al mateix sac dels moviments xenòfobs. Ara hem vist que dins les muralles d’aquesta Europa els governants s’han deixat contagiar per les pors del senyor i la senyora Barker, i han encongit un espai polític que pensàvem que no renunciaria mai a les llibertats conquerides després de la guerra. Quin miratge! I ara som on som. Jo escrivint-te aquesta carta i tu, ostatge polític, en presó preventiva a Estremera per haver declarat la independència.

A vegades em pregunto d’on surt tot aquest odi cap a nosaltres i fins on pot arribar. D’on ve aquest ressentiment gratuït, fruit de la desinformació? Penso que subjacent al conflicte judicial i polític, que a tu t’ha agafat de ple, hi ha un conflicte psicològic, alimentat per una polarització mediàtica desigual. I aquí estic disposat a admetre que el sofriment i desgast psicològic afecta gent d’una banda i l’altra. No som les úniques víctimes d’aquesta situació. Els Ciudadanos de Tortosa o de Girona que van pels carrers amb un cúter retirant llaços grocs, també deuen patir a la seva manera. No suporten que ens hàgim apropiat d’un color per defensar la nostra llibertat. No suporten que convertim la dignitat en tossuderia, i la nostra esperança en temeritat, la nostra industriositat (¡los catalanes hacen cosas!) en impaciència. No suporten que siguem incansablement monotemàtics, que desbordem contínuament els seus marcs mentals i legals. Però per damunt de tot, no suporten que ens hàgim apoderat del discurs de la bondat, això és el que els irrita més, perquè és una bondat desarmada, fàcil d’humiliar però indestructible. Nosaltres, però, no podem capitalitzar tota la bondat i hem d’establir llaços amb la bona gent que se sent espanyola i que encara no ha estat moralment intoxicada pels mitjans espanyols. Serà molt difícil de trobar-nos pel camí de les idees, serà fútil recosir la societat catalana només amb racionalitzacions i diàleg. Només es podrà recuperar el to des de l’afecte respectuós i l’amor. Un amor que no sigui dissolució rendida en l’Altre en una falsa concòrdia sinó la màxima expressió de mútua generositat. Els polítics que no ho entenguin, acabaran devorats per les flames que ara atien. Des de la cultura hem de procurar de guarir les ferides i vetllar per la salut mental col·lectiva, que és tan important com la sobirania.

Aquests dies em preguntava què se n’ha fet del concepte de sobirania, un terme que hem substituït molt ràpidament per república. Sobirania, independència o república són mots equivalents però no idèntics, com tampoc no ho són genoll, ròtula i menisc, i amb tot, cadascun d’aquestes paraules tenen una ressonància diferent. Genoll és la menys connotada. La paraula menisc, en canvi, ens genera una certa aprensió, perquè ens fa pensar de seguida en lesió, fractura i quiròfan! Al Congreso els passa el mateix amb la paraula república, que a banda de ser esdrúixola és probablement la més radical de totes, perquè subverteix l’statu quo.

Autonomia o república són paraules que fan referència a models de governança, però el repte més important que tenim a Catalunya a curt termini és la governabilitat, amenaçada des de Madrid i entrebancada per la fragmentació del nostre parlament. No en traurem res de millorar la governança dins una república si, en acabat, dins del nou marc ens és impossible construir majories que garanteixin la governabilitat. Crear un nou marc polític no garanteix la governabilitat. Supeditar-ho tot a la governabilitat tampoc permet avançar en la governança. Estem atrapats entre una cosa i l’altra.

La convalescència del Procés serà llarga, i desitjo que la vostra excarceració sigui el primer pas de la remuntada. Aquest escrit que t’envio és l’article número 1.000 que publico a Núvol, i escriurem tots els que calguin per treure’t de la presó. Tu i jo som fills de la Revolució. La farem possible en un món lliure.

Una abraçada.

Teu, Bernat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Un text escrit amb el cor i el cap a un company de joventut.
    Enhorabona també per aquest miler d’articles.
    Esperem que ben aviat els presos polítics catalans els puguin llegir des de la llibertat.

  2. Benvolgut Bernat,
    estava atenta a aquest article número 1000, m’havia fixat que estaves a punt d’arrodonir la xifra. És un article en forma de carta, és a dir, un diàleg, una conversa de tu a tu a un amic que de més lluny coneixem tots. Us felicito els 50 anys a l’avançada. Jo, que el maig de 1968 tenia 17 anys, sempre em preguntava com serien els homes i dones que naixerien aquell any, conscient que no era un any qualsevol. Quant a la carta, la subscric. I afegeixo que la mort de Xesco Boix a casa va produir-nos una pensa fonda. amb els fills havíem anat a escoltar-lo moltes vegades.

  3. Bernat, et felicito pel brillant article, la necessària aposta i el miler de mirades. Salut i República!!

  4. Em trec el barret, Puigobella. Gràcies.
    Jo, que no sols havia sortit feia anys del ventre de la mare sinó que m’esforçava tant com podia a fer fora el franquisme del poder i que vaig participar activament en el nostre 68 (de novembre fina a març ’69, estat d’excepció salvatge inclòs), comparteixo fil per randa els sentiments que vostè ha expressat tan bé.
    Ens en sortirem, amb total seguretat.

  5. Emotiu i clarivident article. Felicitats. Jo tenia 21 anys. Imaginàvem un futur possible però no el que vivim ara.