El MACBA, parlem-ne?

1.05.2015

A mitjan mes de març, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) vivia una crisi insòlita. El director del centre, Bartomeu Marí, anunciava, el dia abans de la seva inauguració, la cancel·lació d’una exposició titulada «La bèstia i el sobirà», perquè contenia una obra que ell considerava inapropiada, i fins i tot «nociva per a la institució», i que els comissaris i els coorganitzadors de la mostra es negaven a retirar. L’obra, titulada Not dressed for conquering, de l’artista austriaca Ines Doujak, representava l’anterior rei d’Espanya mentre era sodomitzat per una sindicalista boliviana. Al cap de poques hores, i davant «la pràctica unanimitat» de les reaccions que ho denunciaven com un acte de censura artística, el director es va fer enrere i va obrir l’exposició tal com estava concebuda. Un parell de dies més tard, la comissió delegada del consorci del MACBA acceptava la dimissió de Bartomeu Marí, que encara va tenir temps de cessar els dos comissaris de l’exposició, Valentín Roma i Paul B. Preciado, que ell mateix havia nomenat  conservador en cap i cap de programes públics del museu respectivament, per «pèrdua irrecuperable de confiança».

Enmig de la crisi, l’Associació de directors d’art contemporani d’Espanya (ADACE) feia públic un comunicat on, a més d’elogiar la trajectòria de Bartomeu Marí, afirmava que l’incident «desvela les enormes dificultats a què s’enfronten els gestors de centres d’art contemporani a l’hora de desenvolupar projectes que no estiguin condicionats per les indústries de la cultura o directament pels interessos econòmics o partidistes», que era necessari «reivindicar el museu com un lloc públic de reflexió i de debat, que pertany a tothom, que pugui abordar críticament la realitat des de qualsevol punt de vista» i que, per això, calia «dotar d’autonomia real els  centres d’art i de fórmules de govern que els posin al servei de la societat».

macba-museu-dart-contemporani-barcelona

La dimissió de Marí, a la qual ha de seguir un concurs internacional per decidir el nou director, clou de moment l’incident en un museu que no ha estat, precisament, mancat de polèmica des de la seva constitució mateixa. Però de cap manera tanca el que hauria de ser un debat públic sobre el paper del MACBA i, més en general, sobre la relació de l’art contemporani amb la societat. Al respecte, i més enllà de si s’hi està totalment d’acord o no, caldria no passar per alt les reflexions que fa Antoni Llena en l’entrevista d’aquest mes en relació al paper polític de l’art contemporani. Justament perquè aquesta opció, la d’un art amb una concepció i una utilitat essencialment polítiques, és la que ha adoptat el museu, tal i com recordava la periodista Catalina Serra (Ara, 2/03/15). Així, en el document amb què el MACBA presentava ara fa un any els nous objectius i línies d’investigació del Museu, s’hi llegia que s’entenia l’art contemporani «com a part dels processos d’emancipació política, estètica, somàtica i sexual» i que l’objectiu és que «el museu pugui redefinir el seu lloc dins de la ciutat com a projecte activista de transformació social i de resistència cultural».

D’entrada, la compatibilitat d’aquest activisme amb l’actual estructura del consorci del Museu sembla prou difícil, com aquesta crisi acaba de posar en relleu. Però, més enllà d’això, el que ens cal és un debat sobre el paper de les institucions respecte de la creació contemporània. És cert que l’art contemporani sovint s’ha allunyat de la comprensió immediata del públic, com una opció gairebé deliberada, i veiem com els museus, començant pel MACBA mateix, recorren sovint a exposicions de caire documental, que requereixen un temps i una dedicació de les quals no disposa una part important del seu públic. Llavors, el perill de caure en un elitisme, encara que sigui un elitisme que busqui justificar-se en la filosofia de Derrida, és tan evident com difícilment justificable des del punt de vista emancipatori.

Editorial de L’Avenç núm 412, maig de 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La veritat, l’amic Muñoz em sembla que vol dir coses, però no s’atreveix… O sóc jo que no l’entenc? Ja pot ser. Però ell, que va treballar al MACBA, sap que no podem anar amb eufemismes: la solució del museu passa per impedir que la gent de la Fundació continuïin amb aquest xantatge cultural (que l’Ajuntament i la Generalitat han permès i permeten)…