El llibre que entristia els historiadors

24.09.2015

Dilluns 21 va presentar-se per segona vegada a Barcelona El llarg procés de Jordi Amat (Tusquets, 2015). Resulta tan exòtic que un assaig seriós en català assoleixi les tres edicions que, segurament, els editors van trobar justificada la reiteració. Mentre el primer round havia tingut lloc al Mirador del CCCB, aquesta vegada era la llibreria Laie a Pau Claris qui va hostatjar l’acte. A l’alineació, a banda del llibre i de l’autor, també repetia presència a la taula d’honor el catedràtic de Literatura espanyola de la UB Jordi Gràcia.

jordi gracia

Jordi Gràcia

El tret distintiu de la vetllada a Laie era l’alta presència d’historiadors titulats —l’intrusisme és molt alt a la disciplina—, reconeguts —característica en perill d’extinció— i llegits —tots ells, sorprenentment, s’havien llegit l’obra en qüestió i venien amb els deures fets. Després d’una introducció foc-artifialesca de Gràcia —marca de la casa però accentuada per l’amistat amb Amat—, obria el foc historiogràfic el catedràtic de la UPF Josep Maria Fradera. D’entrada va abocar l’elogi (“mà mestra” i alguna altra llaminadura), per després sentir-se lliure de decodificar El llarg procés a partir de determinats fils vermells, autèntic canemàs d’un llibre gestat durant anys de recerca però cosificat gràcies a la conjuntura present.

Transcric telegràficament les notes preses:

—l’objectiu compartit de reconstrucció d’una cultura que uns ubiquen dins del catalanisme i d’altres dins del nacionalisme;

—dit en d’altres paraules: la coincident/conflictiva relació entre qui vol preservar Catalunya i qui vol preservar la nació;

—la constatació que gairebé tothom es mou i evoluciona (Destino com a paradigma), amb excepcions contades (Riba com a màxim exemple);

—la presència totèmica de certs personatges: Jaume Vicens Vives (“encens Vicens”), Josep Pla (“la més gran intel·ligència política);

—… i em deixo fils.

Però allò rellevant succeeix cap al final d’aquesta primera intervenció. Fradera calla per uns segons, es mira de reüll Amat i, a mitja veu, afegeix una valoració última i sentida: “La lectura d’aquest llibre m’ha entristit”.

Josep Maria FraderaLa declaració necessita aclariments. L’intent de clarificació busca les arrels d’aquesta sobtada tristesa i les troba en una barreja de melangia retrospectiva davant uns debats intel·lectuals del passat sense continuïtat en el present i d’esgotament per la buidor i les trampes del present (“el llarguíssim procés”). En cita gairebé textual: “Aquell nivell ja no hi és, ni se’l busca”.

En donar veu al públic, d’altres historiadors se sumen a la tristor. Implícitament ho fa Joan Fuster Sobrepere de la UOC, en recordar la rellevància —desapareguda i a ulls d’avui indesxifrable— del catolicisme i dels catòlics en l’evolució, quall i articulació de l’antifranquisme ideològic i organitzatiu. Molt més explícit ho manifesta el catedràtic de la UPF Enric Ucelay da Cal, encara sota els efectes d’una lectura recent (“no fa ni 24 hores que l’he acabat”), quan es reconeix tristament desconcertat. Amb ironia amarga, Ucelay subratlla com aquells antifranquistes (en graus i compromisos diversos) eren pocs, eren sempre els mateixos i vivien en dictadura. I, tanmateix i malgrat tot, participaven d’uns debats que la present democràcia de masses amb accés a la informació i l’educació desconeix. És quan no tens, quan no disposes de les condicions objectives, que més busques.

Ucelay da Cal

Ucelay da Cal

Ja eren quarts de nou i la paraula havia passat a ser segrestada per un ex eurodiputat que havia vingut a parlar del ‘seu llibre’. Convençut que s’havia donat el tret de sortida a les aportacions ‘batalleta’ vaig enfilar la porta. Error… com sabria l’endemà, això em va fer perdre la brillant intervenció de la historiadora de la UB Paola lo Cascio (autora de l’imprescindible Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003, Afers, 2008). Desconec si les seves paraules van sumar-se o no a la tristor manifestada per la resta del gremi davant del llibre de Jordi Amat. Com tot gremi, mai les opinions són unívoques i en properes i anunciades crítiques, l’autor de El llarg procés ho podrà comprovar en la seva pell.

Personalment, vaig trobar inicialment excessiu el biaix depressiu. Aquella mateixa tarda havia fet un cafè amb l’arqueòleg i naturalista Jordi Serrallonga, per parlar d’evolució, de l’homo naledi i de la nostra docència. Poc després, mentre feia temps papallonejant per les ben assortides lleixes de Laie, reconeixia a l’actriu Clara Segura, i tancava el vespre amb una presentació a càrrec del triplet Amat, Fradera i Gràcia. De quina tristor parlaven ? De quina decadència ?

Jordi Amat

Jordi Amat

La resposta vindria uns pocs carrers més enllà quan, en passar per l’estrident Plaça Catalunya, entusiastes de tots els colors polítics insistissin en fer-me a mans els seus diferents pamflets. Assegut al tren, la primera ullada ràpida a aquells feix de propaganda electoral va fer-me entendre sobtadament la tristesa. Tractant d’esbandir-la ràpid, vaig entaforar-ho tot a la paperera i vaig treure Un país a l’ombra (L’Avenç, 2015). La biografia de Josep Maria Vilaseca Marcet, enèsim producte de la factoria Amat, segur que em permet guanyar un dies.

Etiquetes: