El Liceu busca director

13.02.2018

Aquesta setmana es tanca el termini per postular-se en el càrrec de director general del Liceu. La situació al teatre de La Rambla dóna peu a unes reflexions sobre el perfil d’aquest càrrec de màxima responsabilitat.

Molts equipaments culturals de casa nostra estan capitanejats per mers gestors, personatges mediocres sense capacitat real per dur a terme una tasca que aglutini pau social, creativitat i rendibilitat econòmica. Tot i honroses excepcions, aquesta és la tònica general en un sector, el cultural, amb el qual tothom s’atreveix.

El Gran Teatre del Liceu és un transatlàntic que solca mars complexos, amb alguns icebergs que, avistats amb temps, poden ser esquivats, tot i que de tant en tant algun cop de timó pot resultar erràtic i amb conseqüències letals. Des de la reinauguració del teatre l’any 1999, el colisseu operístic de Barcelona ha comptat amb bons gestors com a directors generals, però també amb algun personatge que n’ha fet perillar la bona salut artística.

Roger Guasch, que ara marxa al R.C.D. Espanyol, ha estat un director general amb llums i ombres. La seva tasca al llarg de quatre anys i mig ha estat la d’obrir i tancar un parèntesi: el del sanejament, el de la pau social i el de la projecció del Liceu amb estratègiques operacions de màrqueting. Se n’ha sortit a mitges: entenc que, després del forat econòmic que feia perillar el futur del teatre, calia “fer caixa”, tot i que el rumb artístic se n’ha ressentit (i se’n ressentirà).

Qui ocupi a partir d’aquesta primavera el càrrec de director/a general del Liceu ha de ser una persona molt ben formada i amb experiència dins del sector. I molt sensible (no forçosament melòmana) davant del fet artístic, però també als espectadors. Recau en Salvador Alemany, president del patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, el nomenament corresponent, després d’haver-se superat el concurs convocat, les bases del qual consten a la página del Liceu.

Caldria, en aquest sentit, ser molt exigent en la formació acadèmica del concursant i que demostri que el títol se l’ha guanyat a pols i que no li han regalat. Formació que ha d’incloure, ara més que mai, el domini idiomàtic de, com a mínim, tres llengües, català, castellà i anglès.

També és exigible l’experiència professional contrastable, tot i que haver dirigit segons quins equipaments pot decantar el candidat a cometre no poques ingerències en els criteris artístics d’un teatre com el Liceu. En aquest sentit, haver dirigit un equipament escènic o musical, o un festival amb tradició, hauria de ser un requisit bàsic i no complementari.

Entra dins del sou saber planificar i, sobretot, buscar recursos abans d’obligar a retallar iniciatives artístiques o porcions senceres de programació. I la solució no rau en apujar preus quan vingui el divo de torn, sinó en trobar els fons per a un finançament extra i singular. De nou, cal pensar en el públic i no menystenir-lo amb tarifes estratosfèriques que resulten insultants per a qui estalvia per mantenir un abonament o adquirir localitats per a determinats espectacles. El Liceu té un públic molt definit, que se l’estima i se l’ha fet seu. I és un teatre que ha de ser de tothom. Recuperar la confiança de l’espectador, coneixent-ne els perfils, ha de ser essencial per a qui aspiri al càrrec de director/a general.

Es pressuposa que la direcció general d’un teatre com el Liceu ha de liderar i gestionar persones i equips i saber negociar els conflictes que se’n derivin. Això vol dir mà esquerra, joc net i tenir en compte que els qui treballen en qualsevol equipament o institució són persones i no màquines: autoritat combinada amb diàleg i mai amb despotisme.

Per altra banda, recaurà en un càrrec de tanta responsabilitat el domini de les estratègies de màrqueting i comunicació, sense oblidar que el màrqueting ha d’estar al servei de la institució i no a la inversa. I cal saber què es ven (material sensible) i com.

Cal, finalment, ser conscient que el Liceu no és un teatre barceloní sinó català i d’abast internacional. És necessari projectar-lo arreu del territori, duent espectacles a comarques, fent present cor i orquestra a poblacions del país. I, sobretot, recuperar el prestigi d’un teatre que ha deixat de ser un referent a escala internacional: incentivar el projecte audiovisual i col·laborar amb la direcció artística seran punts crucials.

Hi ha temps fins al 16 de febrer per presentar sol·licituds. Si algú reuneix aquestes capacitats, i no és un obscur gestor amic de fer despatxos per estar permanentment a sou del país, que piqui a la porta del teatre de La Rambla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. felicito en Jaume radigales.
    tè tota la raò, i en unes poques ratlles ha tocat de manera elegant tots els punts sensibles i ha exposat tots els requisits personals, professionals, socials.. que hauria de tenir un nou director.

  2. Si es troba un candidat que cumpleixi tots els requisits que demana en Jaume Radigales, no tinc cap dubte de que serà protagonista d’un “Sense ficció”.

  3. Si per evitar que el “rumb artístic es ressenteixi” s’han de programar obres contemporanees de dubtós gust per no dir infames, de compositors que només coneixen el soroll i que el volen fer passar per genialitat i renovació de l’òpera, escenificacions insuportables i pobres en idees, ja estem així, amb les grans obres de repertori dels grans compositors. Els temps nefastos que van portar a la ruïna al teatre de la mà de directors artístics del passat programant veritables desastres ( que van provocar la cancel·lació de molts abonaments) afortunadament ja ha passat.
    El públic vol òpera en el sentit tradicional ( no ranci) de la paraula.
    Ja n’hi ha prou d’esnobisme absurd.

  4. Gràcies per l’article, Radigales. Ben interessant.
    Com a usuari extemporani del Liceu, li agrairia un xic més de concreció en els crítiques a la mediocritat de “diversos gestors” -utilitzo molts altres equipaments i en puc tenir alguna idea. També n’hi ha d’excel.lents, pel que jo veig al MNAC, al MACBA, al MUHBA, als colisseus musicals, al LLIURE , al TNC,….- i que aquest avís sobre el Liceu ens hagués arribat amb molt més de temps.
    Gràcies.