El guany de llegir Vinyoli

1.03.2014

Aquestes últimes setmanes m’he fet diverses vegades la pregunta: ¿quina deu ser la imatge metafòrica més potent de la poesia de Joan Vinyoli? En respondre-me-la, me’n sortia una llista força llarga, perquè el poeta barceloní és, justament, un gran creador d’imatges. I d’imatges que mostren, d’entrada, una nítida fulguració, que se’ns imposen per la seva bellesa o per la seva estranya —desconcertant— naturalesa, i que, en qualsevol cas, després d’aquest primer impacte segur, visual, serveixen per sostenir o per apuntalar, sovint, una reflexió de caràcter filosòfic. Pensem en aquell seu “conill de bosc escapolint-se per la brolla punxent”; recordem els “pollets vagament escalfats per la bombeta roja del sol, una mica de cosa que es va fent no res”—uns pollets que mostren una paorosa semblança amb nosaltres mateixos, homes i dones moridors, com tot el bestiari metafòric utilitzat per l’autor—; recuperem la “rata espantada” de “Sunt Lacrimae Rerum”, o la bola de billar —desesperada, condemnada—, de “Joc”; fem memòria de tot aquell seu prolix repertori d’arbres que es clivellen i regalimen goma, o que gemeguen, o que corren (desarrelats) cegament cap a la nit… Vinyoli és, com a poeta, un portentós creador d’imatges. I d’imatges molt bones: cal tenir en compte que la definició diguem-ne poètica d’una imatge és —o, almenys, jo ho veig així— la primera matèria d’un bon text líric. Després el poeta ja construirà el poema, ja el farà més dens, o més alat, o més el que sigui. Però la imatge primigènia constitueix, per entendre’ns, la mare dels ous d’un text líric. La resta podríem dir que deriva d’aquest primer estímul.

 

Joan Vinyoli a Begur

 

Jo em preguntava: ¿quina és la imatge més definitòria de l’obra de Vinyoli, la més poderosa? I me’n sortia una corrua llarga, però, al capdavall, sempre n’hi ha dues que, per damunt de totes les altres, a mi em sembla que projecten una ombra de símbol molt més llarga i espessa que la resta: la del gall (el penell transsubstanciat del poema homònim, un dels més citats del poeta) i la de l’escafandre.

“El guany” és un poema que forma part del llibre Vent d’aram (1976), un dels primers que vaig llegir de Vinyoli. Aquí dins hi ha dos poemes que sempre cito: “Perfectament recordo” i “Dies al camp”. Són —les de Vent d’aram— unes poesies que fa gairebé trenta anys que m’acompanyen. Com aquesta que ara transcric: “Mai no et rendeixis. Gira’t del costat / on abans veies el penell / que et feia creure en l’últim crit / del gall dels boscos. Entra / mar negre endins i baixa al fons. // Quan pugis, coraller, i t’hagis tret / el feixuc escafandre, / t’hauràs guanyat una mar llisa / i el vol del gavià”.

¿Què té, aquest poema tan breu, que resulta tan revelador? Deu versos pelats, el més llarg dels quals fa deu síl·labes. Res en especial que et faci alçar de la cadira tot cridant: “Quina meravella!”. Hi ha la referència (una mica críptica, per a qui no conegui el poema “Gall” d’El Callat) al “gall dels boscos”. I la metàfora del “mar negre”, que no es pot pas dir que sigui un prodigi d’originalitat. ¿Què té, doncs, “El guany”, que em fa concloure que és un text important en la trajectòria del poeta?

El poema aplega dues de les imatges més característiques de Vinyoli que, a còpia de fer-les servir i de dotar-les de noves capes de significat, van esdevenir autèntics símbols de la seva obra: el gall i l’escafandre.

Es tracta, d’entrada, d’un poema que sutura: que sutura no tant dues grans èpoques en la poesia de l’autor com dos universos imaginaris i molt propis —vertebrals— de la seva obra. D’una banda, el de la terra boscosa; i, de l’altra, el de la mar (Miquel Martín ja va explicar i documentar molt bé, en un article publicat a El Punt Avui el 7 de febrer d’enguany —“Vinyoli, cercant només el mar”—, la importància de les imatges marineres a partir d’un determinat moment de la vida del poeta. Dóna compte d’aquesta rellevància el primer poema d’El Callat, titulat “Algú m’ha cridat”: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc, / cridat per una veu de mar fonda”). En un mateix poema, per tant, dos dels símbols més lúcids del verb i del vers de Vinyoli!

Fa poc, s’ha publicat el llibre del professor Jad Hatem El temps en la poesia catalana contemporània (Obrador Edèndum/Universitat Rovira i Virgili). L’autor és un poeta i filòsof libanès, catalanòfil de pedra picada, que, en aquest títol, dedica moltes pàgines al nostre poeta (dos dels sis treballs, en concret). En comentar, posem per cas, “Gall”, afirma: “Vinyoli, de manera original, estableix l’equivalència entre el riu i el temps mort” (aquí hauríem d’apuntar el motiu de les aigües aturades). I més endavant: “Se’ns fa palès així l’ésser del riu: no consisteix a glaçar-se, sinó a enterrar-se”. Com una fletxa, el penell en forma de gall del poema viatja a través del temps, i torna a aparèixer, just vint anys més tard, en “El guany”. Però és que aquest poema reuneix, encara, en el seu si, la imatge metafòrica de l’escafandre. Aquell any, Vinyoli era molt lluny dels estius de Santa Coloma i dels penells que adquirien tota una vida quasi al·legòrica en el marc del poema. Però, en canvi, no era gens lluny de la prospecció que sempre s’havia fixat com a objectiu de la seva investigació poètica i que no havia deixat mai de practicar (¿recordeu aquell quan baixo al soterrani de la petita casa de mi mateix?). L’escafandre, com l’eina prodigiosa de la paraula poètica, serveix per submergir-se, per immergir-se, en el “mar negre” de la consciència (negre no pas en un sentit negatiu, sinó per manca de llum, per raó de la fondària: és un espai verge, poc o gens conegut, amb excepció del que n’han après —i ens han transmès— alguns genis aventurers). Aquí hi ha, esclar, una referència òrfica —una més— en la poesia de l’autor. És cert que, en “El guany”, l’escafandre acaba agafant més protagonisme que no pas el penell en forma de gall. Però jo crec que l’un i l’altre, si se’m permet la metàfora, es donen la mà. És un text que parla, sobretot, del fenomen poètic: aquesta forma d’exploració al més endins d’un mateix que, ben acomplerta, i duta al límit, ens procura “una mar llisa i el vol del gavià”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris