El goig de Gaziel. La remuntada

18.09.2014

No m’agrada gaire l’entusiasme quan no s’ajunta amb una intel·ligència proporcional. Maragall i Gaziel eren dos entusiastes, amb els contrapesos de dolor corresponents – ciclotímia, si voleu -, però entusiastes prou intel·ligents per frenar la dispersió, marginar l’encegament i concentrar-se en la senzillesa d’allò que podien veure amb la lupa d’aquell entusiasme; sense deixar-se enterbolir per matisos narcisistes, per l’abús de les subtilitats ni per les temptacions retòriques – unes quantes certeses de pedra picada, si voleu una fe. La realitat s’escapa però pot arribar a ser vista, persistent i senzilla, per qui la sap detectar posant-hi molt de si mateix. Entre l’escepticisme i la confiança, segurament la confiança té les de guanyar si hi ha la possibilitat: jo diria que és l’aposta intel·ligent.

Agustí Calvet, Gaziel | Foto La Vanguardia

Els dos caràcters s’havien d’entendre per força, i Gaziel va rellevar Maragall com a portaveu de la consciència de les classes altes catalanes, com a catalitzador i després redemptor de la nostra burgesia. Però hi ha un punt no tan explícit en què Gaziel també revifaria el pensament de Maragall, un vessant que apareix en els seus Goigs i en tot allò que Gaziel va escriure en relació al paisatge, ja fos contemplat en qualsevol dels seus viatges, ja fos del Sant Feliu seu. Maragall proclamava una fusió absoluta amb el paisatge. “En aquest món, tot va a parar a la naturalesa humana”, va escriure, i en això, venint de Verdaguer, Maragall tenia al costat les proses de Català i de Ruyra, que també van entendre la persona com una emanació del seu paisatge. Catalunya, va escriure Maragall, és Catalunya perquè fa olor de ginesta.

D’aquesta tradició surten els Goigs de Gaziel. En un article, justament parlant de Maragall – i, com era habitual en ell, llegint el personatge a través de les seves pròpies experiències -, Gaziel es recorda a si mateix de molt jove escrivint sonets. En aquell moment els sonets es consideraven adequats a l’aprenent, una manera de foguejar-se acord amb l’artifici civilitzador que era la marca del Noucentisme naixent. Gaziel va acabar abandonant les vel·leïtats poètiques serioses, però de tant en tant escrivia versos de circumstàncies – l’OC recull els que va compondre entre el 1942 i el 1957 -, poesia volgudament menor, com els goigs.

El goig és una forma popular poc exigent, i en la seva oportuna ingenuïtat dóna sortida a un entusiasme que, perquè és intel·ligent, arriba més enllà gràcies a la pura persistència. Els goigs són composicions d’alegria dedicades a una verge o a un sant, però en aquest cas el sant no pot ser més laïcitzat, perquè òbviament allò a què Gaziel canta no és al sant, sinó a la vila amb nom de sant. La trampa és aquesta. Més d’un i de dos cops Gaziel va escriure que s’identificava amb el passat pagà anterior al cristianisme, i que trobava en el paisatge de la seva terra – vinga noucentisme! – visions homèriques: per això els ganxons eminents, diuen els Goigs, van ser estimats no pas pel Déu cristià sinó pels diversos “déus, / les muses i les sirenes” – amb els quals, afegeix, avui haurien – hauríem – d’estar conversant els ganxons, per comptes de jugar a futbol.

Els versos estan datats l’agost-setembre del 51, just després de les Meditacions i com un pròleg o un esbós del que serà Una vila del vuit-cents, publicada l’any 53. Som en aquest món decebut de després de la Segona Guerra Mundial; els aliats han perdonat la dictadura espanyola i les esperances d’un acabament ràpid del franquisme s’han dissipat. Què li queda, llavors, a Gaziel, sinó el món arcàdic del Sant Feliu de la seva infantesa, perfectament idealitzat, que la forma del goig li permet tractar amb un to naïf que Maragall ja practicava i que per cert trobarà una modernitat nova en estils d’artistes tan diferents de Gaziel com Rodoreda o Miró?

L’enfilall de topònims de la primera part serveix per delectar-se en els llocs, perquè el lloc ha donat el nom i en això hi ha la màxima comunió entre llengua i paisatge, entre persona i paisatge, i fa possible el que Maragall demanava a l’art: tornar a Déu allò que Déu ha posat a la terra – l’idioma mateix, en el cas d’un escriptor. Cito Maragall: “El arte verdaderamente humano sólo puede salir de la realidad para devolver a Dios humanamente lo que Él divinamente puso en la tierra.” La cultura popular dels aplecs i l’”anar a fer-la” de la primera part té a la segona part una rèplica culta en els homes eminents que són resultat de l’època i la riquesa del suro, dels quals Gaziel fa un repàs com abans ha fet un repàs dels llocs d’esbarjo: ell mateix va ser la culminació de l’època de més esplendor cultural de Sant Feliu, i aquí ressona la seva idea tan noucentista de la vila espiritual, de Sant Feliu com una miniatenes o una miniflorència, sempre amb el referent clàssic al cor.

El daltabaix de la Guerra Civil i la resolució de la Segona Guerra Mundial han fos aquest món. El “pot de confitura” que Sant Feliu era ha tingut una trista fi. Però els grecs ja pensaven que tot és cíclic, i tornaran els bons temps. Aquest és l’entusiasme, la sortida a l’atzucac històric de les Meditacions. És un projecte personal que té a veure amb la represa de la llengua, les publicacions en el seu idioma i la culminació del seu trajecte, tan literari com personal: ha tocat fons i comença la remuntada que portarà al Gaziel definitiu de l’obra en català.

Tal com escrivia a Agustí Duran i Sampere, des de Madrid, tot just quatre mesos abans de la confecció dels Goigs: “La meva filla, amb bon acord, se m’ha posat a estudiar Farmàcia i està a punt d’aprovar, crec, el primer any. D’aquí cinc més, si no se’m casa pel camí, li compraré una farmàcia (si puc triar jo, a Sant Feliu) i em retiraré a la rebotiga, em posaré una bata gruixuda, unes sabatilles ben calentes i un casquet rodí, de vellut vermell, i mentres la noia farà píldores, jo faré versos.”