El garoler i la mala premsa

13.05.2014

L’apocalíptic té les de perdre d’entrada. Massa mala premsa. La prova és que ni tan sols una persona entenimentada com Oriol Ponsatí-Murlà (a qui no conec personalment però que escriu prou bé per merèixer tot el meu respecte) evita de caure en la temptació de la ironia: el Setè de cavalleria contra els indis bàrbars. Dolents (els filòlegs repressors i eixuts) contra bons (el parlant sempre alegroi que no té culpa de les animalades que diu). Massa fàcil. El ditirambe irònic, reconeguem-ho, fa de bon llegir, però és estèril.

Oriol Ponsatí-Murlà a l'entrada de la llibreria La Impossible

El professor Garolera no parla per parlar. Per dir-ho amb exactitud, i ja em dispensareu la brometa, no garla. Poder sí que hi ha posat massa exemples, al seu article, cosa que ha donat munició perquè, amb una cerca a Google, OP-M n’hi rebatés uns quants. Però aquesta és la rèplica fàcil: no hi ha regla sense excepció, i de vegades, tal com encertadament demostra el replicant, l’excepció ets tu mateix (l’única cosa que prova, això, és l’abast de la invasió. En un pamflet que preparo sobre el bilingüisme hi ha un capítol fet amb citacions d’escriptors catalans de primera fila que incorren en catanyolismes).

Però no es tracta d’això. El debat no és si en Garolera i companyia són, o som, massa essencialistes per acceptar segons què. El debat és com superar la devastadora submissió mental que fa que la llengua catalana s’estigui transformant a velocitat de vertigen en un dialecte del castellà. Perquè en això el diagnòstic és perfectament encertat. I no hi fa res si Riba, Ruyra o Ramon Muntaner van escriure un vers o una frase que ho contradiu. Jo també em vaig fotre un suc de fruita, ahir a la tarda, però entre botifarra, cansalada i galtes he menjat carn vuit cops, aquesta setmana. Puc brandar el suc de pastanaga en defensa de la bondat de la meva dieta? No estem parlant d’ocurrències, sinó de tendències, de fenòmens globals. I la tendència, i això cap estudiós del tema ho pot negar, és que el burocratès dels mitjans (i de retruc, el dels parlants, que se n’encomanen) catanyoleja cada dia més. La qual cosa inclou no solament el lèxic sinó, tal com denuncia el professor Garolera (i no rebat el professor Ponsatí), la sintaxi, la fonètica i en general tots els recursos expressius de l’idioma.

Senyal que el discurs antiapocalíptic sovint peca de superficialitat és que les seves propostes són tan difuses com la de la rèplica en qüestió: “dels nostres filòlegs n’esperem solucions clares, intel·ligents i pràctiques per tal que la llengua sigui viva, útil i utilitzada”. Com a filòleg que coneix bé les redaccions dels mitjans, puc assegurar que la majoria de professionals de la llengua que treballen en ràdios, diaris i televisions s’escarrassen quotidianament a trobar solucions clares, intel·ligents i pràctiques, que després no serveixen de res. Perquè amb la “supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques i l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català” (aquesta és la proposta d’en Garolera, i aquí sí que en discrepo) no n’hi ha prou. No n’hi ha, literalment, ni per començar. Mentre la llengua de prestigi sigui una altra, ja poden anar desfilant exèrcits de correctors que no aconseguiran res. O ben poca cosa. Perquè la solució no depèn dels filòlegs sinó dels polítics. És a dir, de tu, que els votes.

 

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Jo no he passat per la universitat ni per l’institut, tinc 56 anys i la meva escolarització va ser tota en espanyol, sóc una persona corrent sense cap interès a polemitzar amb unes persones que em tombarien amb una bufada. No obstant deixeu-me dir que el fet de disposar d’un títol universitari i d’una certa cultura avui dia no és garantia d’un bon nivell de català. És gros, però és el que penso. Acabo d’escoltar un senyor que es dedica a la divulgació cultural a través d’un mitjà audiovisual que s’ha empeltat de la moda del “qué”. Tothora ha pronunciat el “qué” dels nassos. I quan no és el “qué” és el “péro” i quan no un munt de detalls que vas enxampant, i això és a diari i constantment. I a mi em sembla que per mor del meu baix nivell d’instrucció no em tocaria detectar tantes errades en uns professionals que m’haurien de passar la mà per la cara, ells a mi. Jo trobo a faltar unes locucions i frases fetes que faig servir i que sempre hem fet servir, que són populars, de les quals tots els idiomes en disposen i que no són especialment cultes ni enfaristolades, però que fan gustosa qualsevol llengua, però sembla que en català són inexistents. I si voleu podem entrar en el terreny de la fonètica i la dicció. Sovint em pregunto, ¿on l’han mamat el català, aquests professionals que parlen idioma tan fat i amb tan poca traça? Les persones que l’estan estudiant, el fet d’escoltar una llengua tan poc atractiva , ¿els en deu estimular l’aprenentatge?

    • Completament d’acord, Pere. Dius el que jo no vaig saber dir en l’article d’Els Marges. Gràcies.

      • Gràcies, Sr. Garolera.

        Només voldria aclarir una cosa per no semblar pedant i prepotent. Penso de debò que qualsevol periodista en sap moltíssim més que no pas jo, de redactar i de comunicar. I ja no dic de qüestions relacionades amb la seva feina. Però ara explicaré un cas real. A un acabat de llicenciar en Ciències de la informació li va fer un comentari: “Nano, tu rai, que totes et ponen”. Doncs, no em va entendre, no sabia el significat de la frase feta. Val a dir que jo hi he crescut, amb aquest tipus d’expressions, potser fèiem servir el “bueno”, el “pues” i el “buson”, etc., però per la gent de la meva generació, catalanoparlant, eren com el pa que menjàvem. Això diu molt del que jo volia fer entendre. Gràcies per la seva atenció.

    • Pere, amb la mà al cor: aquest senyor, l’has escoltat o l’has sentit? La llengua poc atractiva, l’escoltem o la sentim? Ho veus? Tots som subjecte d’interferència. Amb això no et vull culpar de res ni exculpar els mitjans. Simplement, el que vull és fer veure que el problema és greu i profund, i no sembla que la solució sigui anar-se assenyalant els uns als altres.

      Els qui tenen la part més grossa de responsabilitat en tot això amaguen el cap sota l’ala, diuen que anem tan bé i recomanen dosis generoses de bilingüisme, que, pel que es veu, és tan recomanable.

      La progressiva i imparable degradació de l’idioma és un problema d’abast nacional, i demana, sense cap mena de retard, un pla de xoc que englobi ensenyament, mitjans i administració. Però això, a part de ser poc rendible políticament, demana calés, i, de ficel·la, per a aquestes coses, ara com ara, no n’hi ha.

      • Sr. Rauric, ja he dit que a mi se’m podia tombar amb una bufada tal com vostè ha fet. És fàcil fer-me quedar en evidència, el meu nivell és molt baix, no obstant, a riscos de fer el ridícul, he volgut dir-hi la meva.

        Però, miri, jo vaig esforçar-me molt després de la dictadura, i continuo fent-ho, per millorar el meu català, encara que poc podré millorar, ja que, per edat (56 anys) i per capacitat intel•lectual (la justa), poc podré avançar més, i no cal que ningú m’ho digui, jo mateix m’ho noto. I com que jo m’he esforçat, trobo que les persones que es dediquen a treballar amb una eina que és l’idioma i que han pogut estudiar a la universitat haurien de mirar-s’hi una mica més. Ells tenen una forta responsabilitat, ja que s’adrecen a centenars de milers de persones que s’encomanen de la llengua que senten a diari i durant moltes hores, ells també ensenyen, com els mestres, a parlar bé o malament, depèn.
        Val a dir que no tots els professionals de la comunicació són un desastre, la majoria deuen treballr correctament, però n’hi ha uns quants (ves quina pega, potser són els que jo em dedico a escoltar) fallen més que una escopeta de canyes. I trobo que no haurien de cometre els errors de pissarrí en els quals, de vegades, ensopeguen i, el més fotut, sense demostrar propòsit d’esmena, ja que tornen a incórrer-hi una i mil vegades. Perdoni, Sr. Rauric, però no m’ha convençut. Jo assenyalo aquells que des d’una posició de poder, com són els mitjans d’informació, ens destrossen una mica la llengua cada dia, podent-ho fer bé, ja que disposen de la capacitat per fer-ho. I això, jo no em cansaré de denunciar-ho

  2. Com a nou catalanoparlant, que vaig adoptar la llengua catalana com a vehicular des de fa gairebé tres anys, no he deixat de llegir literatura catalana o en català i d’utilitzar la llengua tant com puc, una llengua per la que estic fascinat. En el moment de capficar-te, sembla que sigui una llengua com totes, amb una coherència i integritat dins del que es pot considerar normal. Ara bé, no trigues a veure, quan ja t’hi pots comparar amb parlants d’origen, que hi ha qualque cosa que grinyola, que la manca de cura que posen la majoria de parlants en el tractament de la llengua és molt limitada, per no parlar d’aquells que fins i tot en mitjans públics li foten unes coces que són esfereïdores. I el pitjor és quan, fart de veure aquesta mancança de consciència vers la llengua, comences a corregir a la gent (exactament com faria en castellà davant segons quines expressions i ningú gosaria dir res), i et trobes que ets un “radical” de la llengua. I el més decebedor és escoltar TV3. Perquè ahir, en la nova sèrie que van estrenar (39+1) es deien paraules com ara tontu, jefe…? Quines consignes tenen els lingüistes correctors? A ningú li fa mal això? I no parlem ja d’altres com Polònia… Pels que ens prenem seriosament aquesta llengua i li donem el mateix tractament que a qualsevol altre, això és imperdonable. Els pocs mitjans que hi ha en català haurien de servir per ensenyar a banda de distreure’ns. Què al carrer, sobretot a BCN, es xerra així? doncs xerren malament i s’ho han de mirar, però jo no puc admetre que això sigui normal i ho hagi d’acceptar. Hem de ser més exigents o això acabarà com ja insinuen molts, sent un dialecte del castellà. Total, que l’únic refugi seriós per trobar-te amb la llengua catalana és la literatura. La qüestió es que l’Oriol i companyia podran dir el que vulguin, però si et converteixes en catalanoparlant amb consciència lingüística tens assegurat el patiment per una llengua que se’n va en orris.

  3. No t’hi posis pedres al fetge, Pau. El català agonitza i els catalans l’acabaran de rematar. No es pot esperar res d’aquest poble ruc i carregat d’autoodi.

    • Sí, a mi de vegades m’agafa la fluixera, també. Però es veu que tinc un fetge que aguanta molt, ves.

  4. Retroenllaç: El perill de la llengua (im)pròpia

  5. La omnipresència dels mitjans informatius, sobretot els audiovisuals, no és comparable a la de fa cinquanta anys. No hi deu haver un ciutadà català que no connecti durant el dia, encara que sigui un moment, amb la ràdio o la televisió. I la majoria dediquem moltes hores a sentir la radio i a veure la televisió.

    La feina dels mitjans és pedagògica, en el sentit lingüístic, a més d’informativa i d’entreteniment, amb efectes positius o negatius si aquesta feina es eficient o no. O, si no, ¿per què les televisions tenen tanta cura amb els programes infantils? Ves si ho saben ! La llengua dels mitjans influeix tant en la població que per poc que badis te n’empeltes. Parlem d’una professionals que cobren per treballar en allò pel qual han estudiat, i la nota de tall de la carrera que van escollir era de les més altes. La seva eina principal és l’idioma. I si aquesta eina no està ben calibrada, trempada o esmolada el resultat no serà òptim.

    Jo puc enrajolar una cuina sense ser paleta, si es tracta de la meva cuina i foto un nyap per a mi anirà el pollastre, però si llogo un paleta, abans de passar-me la factura, li haig d’exigir una qualitat en el resultat equiparable al preu que me’n demana. Si ets professional has de ser exigent amb tu mateix. I si tu saps veure-ho, hi ha d’haver uns superiors, uns caps, que t’ho assenyalin.

    A la fàbrica on treballava, ara estic aturat, si hagués demostrat ineficiència en el maneig de les eines del meu ofici m’haurien despatxat amb una coça al cul al cap de quatre dies. Així funciona el món laboral de l’empresa privada, és així de contundent (i de lògic).

    No quedo conformat en saber que el nivell en els mitjans és superior al de la majoria del carrer. Són excuses. Si són professionals se’ls ha d’exigir el màxim. El contingut del seu treball ha de ser tan rigorós com el continent, la llengua que empren per divulgar la informació (explicacions, enraonaments, tertúlies, acudits, pallassades, històries…), sigui correcta i tan rigorosament tractada com el contingut. I que a casa seva vagin en calçotets, si volen.

    Algú em podria retreure que on vaig a parar i que exagero, si no en sóc un entès, ni filòleg, ni universitari, ni professor, ni filòsof, ni periodista, ni llicenciat en res. Sóc un de tants catalans i no vull callar i entomar. La nostra veu s’ha de sentir. I no únicament la dels especialistes, el debat dels quals no arribar als de baix, és perd per les altures. Tampoc no cuino, però sé distingir un plat ben cuinat d’un que no ho és. I, em sembla, que tots mengem cada dia.

    Encabat del franquisme jo no em vaig esforçar a aprendre el català, sense que ningú m’hi obligués, perquè ara se’m demani transigència amb uns professionals (dels mitjans, de l’escola, de la política, de la cultura, de la universitat…) carregats de deixadesa que embastardeixen una llengua, més del que ja ho està, i que tant ha costat de conservar. A diferència d’aquests professionals, jo no tinc cap obligació d’emprar una llengua perfecta, encara que ja m’agradaria. Ells sí perquè s’hi guanyen les garrofes i disposen de capacitat, recursos i tecnologia per fer-ho bé. Jo no.

  6. Pau, absolutament d’acord amb el que dius. Jo també tinc un bon fetge, però davant de la degradació imparable del català, sempre penso en la famosa cita de Gramsci (allò d‘anar trampejant entre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat).

    Tenim mala peça al teler perquè la demografia i els fluxos migratoris tenen conseqüències que rarament es capgiren. Que tots els catalans dominem una llengua tan poderosa i tan útil com el castellà, i que la meitat dels catalans tinguin el castellà com a llengua materna, son dues muntanyes força més insalvables que el Canigó.

    La cosa, del catanyol, preludi del dialecte català, va, com dius, a marxes forçades. A mi, que soc de Barcelona, sovint em diuen que parlo un català molt “tancat” (volen dir que no l’entenen) i em pregunten d’on vinc (esperant, suposo, que els digui que soc el darrer pastor de Sant Jaume de Frontanyà).

    I tanmateix, caldria tancar RAC1 (com a exemple, per desgràcia no son els únics) perquè no paren de difondre un catanyol que destrossa el català en tot el que té de genuí, incloent la sintaxi, el lèxic i la fonètica?. A tots aquests “nous” catalans, que sovint és un eufemisme per nomenar els catalans de llengua materna castellana, no els hem de contractar mai en res que impliqui l’ús del català?. A més de injust, crearia una desafecció i, aquesta vegada sí, una fractura social que encara resultaria més perjudicial pel la llengua i els llenguts.

    Què fer, doncs?. Ni idea, però que no els ho demanin als filòlegs ni als polítics. És cosa de tots i no es gens fàcil, si es que hi ha alguna solució. La independència pot ajudar, però tampoc no en serà garantia. Mirem sinó quanta gent parla gaèlic a la independent Irlanda.

    Debat i pedagogia, salut als Marges, als professor Garolera, a tu, Pau, i a tothom que hi digui la seva.

    • Igualment. Molt d’acord amb el que dius (i amb en Pere de dalt també). En efecte, és assumpte de mal resoldre, i delicat. Esperem, això sí, que en el país nou els científics hi tinguin més veu i els manaires menys.

  7. Perdoneu que hi insisteixi, però ¿casos com el que explica Albert Pla a l’enllaç d’aquí sota també són culpa del mitjans de comunicació? Pau Vidal diu en aquest article explícitament “el burocratès dels mitjans (i de retruc, el dels parlants, que se n’encomanen)”. O sigui, tots els mals vénen d’allà i tota la resta de parlants i professionals ja ens en podem rentar tranquil·lament les mans i quedar-nos ben contents amb el que fem i diem.

    L’enllaç: http://www.ara.cat/premium/guingueta-romandra-oberta-tots-dies_0_1127287322.html

    • Neus, vols dir que aquest article no demostra justament el que dic? D’on vols que l’hagi treta una frase borda com aquesta, l’amo del xiringuito, si no d’una contaminació ambiental més o menys difusa que escampen els mitjans? No acabo de veure què vols denunciar exactament.