El gabinet del traductor

Anna Casassas ha traduït, amb poc temps de diferència, dos autors francesos. Un clàssic com Balzac per Edicions del 1984 i la darrera novel·la de Jean Echenoz, que acaba de publicar Raig Verd. Casassas explica les exigències i plaers que comporta l’ofici de traduir.

Vet aquí que una de les gràcies que trobo a la feina de traductor és justament la d’haver de transformar-me contínuament per adaptar-me a les personalitats i les maneres d’escriure més diverses. Entre les novetats recents, amb poc temps de diferència han arribat a les llibreries El gabinet dels antics, d’Honoré de Balzac, i 14, de Jean Echenoz, un escriptor del XIX i un del XX, un escriptor desbordant i un altre de contingut, un de prolix i un de sintètic. I encara que tots dos retraten un moment determinat de la història de França (Balzac la segona Restauració; Echenoz la Primera Guerra Mundial) i la manera com afecta la vida d’uns personatges que el viuen, les diferències estilístiques i de plantejament són abismals.

D’entrada, Balzac, tal com té per costum, comença amb una exposició ben detallada del lloc i els personatges per fer-nos entendre per què es mouran, parlaran i actuaran de la manera que anirem veient. I després regularment s’atura a precisar d’on ve algun personatge i quins motius socials o polítics el fan ser com és; d’on surten les seves ambicions.

En canvi Echenoz ens llança de dret a la primera escena amb el protagonista ja en acció, passejant amb bicicleta sota el sol. Així, sense grans explicacions i sobretot sense antecedents ni conclusions, amb la fredor dels fets, ens deixarà veure un quadre fet pràcticament amb pinzellades impressionistes que, amb un humor tirant a negre, ens posa al davant tota l’absurditat de la guerra.

Però tots dos procediments aconsegueixen a la perfecció l’objectiu que es proposen i ens fan entrar completament en la pell dels personatges. I tots dos em van obligar a ficar-me en l’època corresponent. Això, que sembla evident, representa, és clar, entrar com aquell qui diu per osmosi en la mentalitat de l’autor i del seu temps, que comporta una certa manera de plantejar-se el fet d’escriure: amb un estil explicatiu i minuciós en el cas de Balzac, i minimalista i suggerent en el cas d’Echenoz.

Representa, també (i aquest potser és un dels aspectes que m’agrada més del fet de traduir), intentar compenetrar-me amb l’autor per perseguir, amb ell, el mateix objectiu, el mateix efecte.

I, atès que aquestes dues obres, tot i ser de ficció, se situen en contextos ben reals i concrets, representa informar-se al màxim de les vicissituds de la Història, fins a detalls que poden semblar insignificants, com ara la roba, les cases o els vehicles de l’època.

Per tant, concretament en el cas de 14, igual que l’autor vaig haver de saber mil coses sobre la vida dels poilus, és a dir els soldats francesos d’aquella guerra, de com vivien i de com anaven equipats, i de com els uniformes -o fins i tot les motxilles- van anar canviant durant el curs de la guerra. Al lector aquests detalls potser li passen desapercebuts, però de vegades per interpretar correctament potser una simple paraula, és indispensable haver vist per exemple una postal o un dibuix d’aquell temps.

Trobo que aquestes marrades per documentar-se, paral·leles a la feina estricta d’escriure, són prou divertides perquè em duen a móns que desconec i on potser no m’hauria ficat mai. I alhora m’agraden especialment perquè fan que entri molt més endins del llibre, que en visqui cada racó. I, naturalment, m’agradaria que alguna mica de totes aquestes emocions que jo visc traduint arribessin al lector català.