El fred precís de la paraula

3.06.2015

Avui dijous 4 de juny es presenta a la Llibreria Laie (19.30h) el nou poemari d’Antònia Vicens, Fred als ulls (Eumo/Cafè central). Hi participen Laura Borràs, directora de la ILC, l’editor Antoni Clapés i el poeta Joan Duran, que avui forma part d’aquest speaker’s corner especial dedicat a l’autora amb Núria Busquet i Sebastià Perelló.

 

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

He passat la nit al jardí de casa teva, Antònia, dormint al bivac, sota el llimoner i les balances. I amb un llibre despullat com a darrer i únic abrigall. Aquí, sí: al teu espai intermedi, als llimbs imprecisos que delimiten els teus versos, i esguardat —o quasi sotjat— per aquest equilibri inhòspit, revelador, que no existia abans que me l’haguessis escrit. He deixat, hora rere hora, que la teva voluntat d’intempèrie estengués damunt meu els signes més rotunds de la seva inclemència.

Perquè rotundament volia, des del teu fred als ulls, transformar-me jo també en veu, en veritat, en poesia cantelluda. I viure’m i viure’ns, llavors, amb tota la meva i la nostra duresa diamantada. I endins la teva escriptura, Antònia, que emergeix després d’haver-se lliurat a la severitat dels extrems: a aquesta crueltat que ens du, sense treves, del bany fins a la sequera, del vol fins al busseig, del gel fins al desglaç. L’escriptura que llavors, després dels contrastos, s’esquerda, com una terra o un paviment, en tot de trossos romputs del jo i del tu. En tot de poemes, Antònia, que en tastar-los i en llegir-los, en pronunciar-los i empassar-nos-els, fereixen, sense antídots ni analgèsies, amb els vèrtexs esmolats de les seves certeses més nues.

Hi trobo, en el teu Fred als ulls, una arma de tall net, de fulla precisa, sense ornaments ni empunyadura. I el verí més ràpid, el destil·lat més pur, el nèctar més essencial. O el trencadís de versos que admet, només, els fragments de rajola més irisats, els blaus més vidriats i les sanefes que dibuixen, amb més exactitud, el trenat de camins que menen, ni que no ho volguéssim, a la veritat descarnada, porosa i definitiva del nostre jo. Però també a la més fràgil: a la que resta exposada als embats de les gebrades.

Tu ja ens ho adverties: som un cos que acull l’hivern sense estar preparats per caminar el fred ni la duresa. Cap de ciment i peus d’aigua, Antònia. I que les fulles mortes dels nostres dies se’ns arronsen, indefectiblement, dins els ulls. I hi nien. És així com, dins la nit del teu llibre, el fred de veritats m’ha calat fins a la sang i el moll. I és així com, amb tot el llot de dins remogut i revoltats els sediments que m’habiten, que ara m’aixeco, a trenc del darrer dia, i et volto la casa resseguint els parterres amb les flors.

És aquí, només, que hi transcorre la vida. Al teu jardí: ni massa enllà de la tanca que dóna al carrer, ni massa endins de les estances, tan plenes d’un pòsit que s’alçaria, en remoure’l, enterbolint el vi de l’alegria. Perquè allà, tan enfora i tan endins, el blanc ens mataria des de dos freds: el dels llençols de la memòria i el d’un vent glaçat que s’estimba, amb la fúria de l’inconegut, als vidres de la finestra. En canvi, és aquí, arran dels teus pètals vermells i taronges, que la vida se’ns lliga, encara, a la turgència dels calzes del desig, a les tiges clares de les paraules. Aquí ens hi guardes el càvec sempre a mà, per desbrossar-nos del misteri. Aquí hi saldem, com tu dius, els massa deutes que atresorem amb aquestes flors que, en haver de recórrer els dies, hem maldat per escriure’ns i per poblar-nos-en la mirada d’alguna rodonesa que ens parés els cops. També com tu, avui m’hi aferro. I et llegeixo. I ressegueixo amb el dit, fins a l’estrip, aquesta nota que m’has amagat, potser perquè algun dia la descobrís, entre la roba que duc a dins de l’equipatge:

sents que et desfàs com
aquells jerseis de punt de
mitja que feia la padrina estiraves un fil
i en un no res del jersei
només quedava el coll o el puny
d’una màniga ara tu
igual d’inconsistent
t’aferres a una rosa.

Vet aquí quines dues fragilitats que es necessiten: la meva i la de la rosa que creix al teu jardí de poemes. I entre les seves desfetes, només ens queda el gest mutu d’aferrar-nos. I aquesta robustesa efímera, de paraula, de vers, que aconseguim crear, com un miratge, durant la seva intersecció. Perquè és tant sols un miratge, sí, i mentre al cel del poema hi poden deixar rastre els vaixells, al mar de la realitat ens suren els cadàvers. Malgrat tot, te’n cullo un ram, de totes aquestes flors, i el prenc, fort, entre el tou dels dits.

Abans de dur-te’l a casa, miro enfora, enllà de la tanca. Cap on l’amor, dius, ja era mort abans de nosaltres. Cap on l’aire se t’ajusta als polsos com unes manilles. On ens resulten sòrdids els alcohols de les nits. On els teus escenaris, Antònia, se’ns claven com un ham a les genives. I on el fil del pescador que ens salva es trenca repetidament i torna a deixar-nos enrocats al fons blau de l’ofec. Perquè és així, l’àmbit del món. Del món més real i de tots els seus contrastos, que amb una obstinada insistència se t’escolen entre les escletxes dels murs i ja dins, llavors, del jardí de la teva literatura, t’escantellen els versos. És d’allà, d’on t’entren feridors els monstres que / l’aire escampa: del paisatge del carrer, per on també s’hi passegen els tigres de Kathleen Raine. Totes les bèsties que passen, ara, tan a frec de la mimosa que blinda, amb totes les seves fragilitats, el jardí des d’on t’escric, com et deia, aquestes notes.

Em decideixo a entrar dins ca teva per explorar, fent tentines, l’altre àmbit d’aquesta teva dicotomia —i ho dic així, prenent la paraula que Gabriel de la S. T. Sampol fa servir en l’epíleg que tanca el teu darrer poemari. M’hi atanso talment un funambulista que recorre, d’un extrem a l’altre extrem, la corda fluixa i en tasta les dues forces que la tensen i el repten, malgrat tot, a mantenir-se, com ingràvid, a l’aire. Però la porta, Antònia, me l’has deixada tancada. No ens dónes ni clau ni benvingudes amables, quan escrius. I per llegir-te i comprendre’t només em deixes l’opció de traspassar clandestinament la finestra. De trencar els vidres, com tu fas amb la teva realitat abans de disseminar-la en els poemes. Amb la realitat, sí, o amb els teus gerros amb roses blaves de paper: tot d’universos fràgils que, després de rompre’s, trepitgem. Menuts, llavors, els fragments se’ns claven i ens deixaten la pell. Com els cristalls de la gelada, que endins de la carn estoven els músculs i ens tornen, en perdre el fred, d’una textura diferent, més blana i més informe. I més accessible als ullals d’alguna fi que arriba, sempre, afamada.

Deambulo, així, per la casa. Hi trobo, al rebedor, el mirall que em són sempre les teves paraules. Les que em dibuixen, pàgina rere pàgina —ja des dels teus lovely i Sota el paraigua el crit—, com el que sóc: pallasso de llauna dins l’aparador / d’una botiga de juguets, un peix empresonat a l’aquari, un jo trepitjat que resta a terra, amb les ales aixafades. Algú que només pot remoure’s des de la presó del seu cos, de la seva història, de les seves pèrdues. Així:

endins del pit
les ungles
murgonant
mous les arrels del
temps al ritme
del teu
desfici

I què ens en queda, després d’esgarrapar-nos les parets de les nostres cambres d’interior amb les urpes dels teus poemes? Doncs la veritat del que som: uns quants somnis en carn viva, la calç que ens deixa cecs, el desert, tan frondós de freds, i tot de passadissos i racons per on hi campa, a plaer, el tigre del perill de comprendre’s. I on hi cria la rata de les idees i la soledat. Sí: tota aquesta malura, que emmetzina des de l’endins, des de darrera els barrots de la pell.

Assumim-ho d’una vegada per totes: el nostre, és l’àmbit de la fosca per on hi volen ocells negres: els records ferits d’ala que planen, des del cel dels poemes de Fred als ulls, fins a les veces de les nostres pupil·les obertes. És l’àmbit de l’allau que soterra. L’àmbit de l’estranyesa i el desempar. L’habitacle d’aquest fred que els sols petits de l’ahir no han tingut, finalment, el coratge d’escalfar. L’aire que les sentors de la felicitat només gosen amarar el dia de la setmana que canvio / els llençols i el llit fa olor / d’infància. I el racó, al capdavall, de l’aïllament, sense cap indicador que / t’ajudi a fugir / de tu.

Recomponc, com puc, el teu gerro romput per col·locar-hi, junt amb l’aigua de l’espera, el ram que t’havia collit. El de les roses del teu jardí d’escriptura, recordes? El ram mateix que pel gest, segurament temerari, de llegir-te, ara em punxa i em revela la teva veritat més fonda: que per la picada d’una pua de card / has sabut que tu ets / el jardiner. Vet-ho aquí, i no ens equivoquéssim: el perill el duem dins nostre, cadascú. Sempre som nosaltres els qui plantem i abonem la treva de les flors, dels versos, de les lectures que ens vesteixen abans d’abandonar-nos a l’abraçada nua de la mort. Sí: abans que ella, tan nostra i tan domèstica com aquests gestos de negar-la tot regant la buguenvíl·lea i els lliris, refaci, en arribar la nit darrera, els camins que hem deixat impresos, amb les sabates dels anys, sota el llimoner i les balances, arran dels parterres estrets. I llavors

sentis el frec
de les esportives
blanques de la mort rondejant
pel jardí

mira
amb un sol ull
a l’altre
hi amaga els rems

Haurem, finalment, d’entregar-li el cos, de pujar a la barca, de travessar el riu fins a l’altra riba. Perquè sempre venç, la mort. I llavors, rotunda, poda, tala branques, talla la mà i el reg i s’apodera del jardí. Perquè sempre ens vencem, amb les nostres morts transitòries. I ho fem, potser, per poder habitar, en haver-nos de recomençar, un altre solar. Per escombrar-lo de runes. Per aplanar-lo i abonar-no. I per tornar, indefectiblement, a cometre el poema, el verd, el brot d’aquesta vida que, després de cada desgel, fibla de nou. I empeny. Desafiant, torbadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Enhorabona Antònia pel teu nou llibre de poemas “fred al ulls”. El llegiré amb moltes ganes. Et felicito , i m’agradaria molt que tu i el Gabriel de la S T Sampol el presentéssiu a Menorca.
    Una abraçada. margarita