“El fenomen Rosalía”, en defensa pròpia

14.12.2018

Avui resulta complicat expressar segons quina opinió perquè en funció de si va en la direcció bona o no en pots sortir molt escaldat. Per això, en els darrers anys, cada cop més, en l’apartat cultural de molts diaris s’ha deixat de banda la crítica en pro de l’ensabonada. Si et cau bé i t’agrada, perfecte i, si no, no diguis res que et cauran tota classe d’insults i barbaritats. En un principi no volia ni escriure aquesta resposta perquè creia que no valia la pena entrar en rebatre segons quines desqualificacions personals. Però no m’he pogut estar de fer-ho en llegir l’article que ha publicat el senyor Isaias Fanlo titulat Rosalía, la tradició i el geni d’El Mal Querer, en el que m’acabava titllant de masclista. Suposo que era el recurs fàcil per fer aixecar del seient al lector i que l’aplaudissin, perquè si no, no ho entenc. La demagògia és un art que s’estila molt. Potser si en comptes d’haver parlat d’ungles hagués parlat de pestanyes o si en lloc de parlar d’escot hagués parlat de pentinats o sabates, no m’hauria dit masclista, o potser sí. Ja veig que quan un intenta explicar que en aquesta classe d’artistes la part estètica està estudiadíssima i és un factor importantíssim a l’hora de presentar-se davant el públic pot ser titllat de masclista. Té collons la cosa!

Rosalía al videoclip ‘Malamente’

L’article en qüestió (el meu) intentava explicar dues coses. Per una banda, com la música ha anat quedant arraconada en pro de l’estètica. Per altra banda, que la crítica musical ha desaparegut i que sovint queda encegada per l’aparell visual que acompanya les grans produccions musicals.  Posava com a exemple el cas de la banda U2 a l’Estadi Olímpic o l’absència de crítica documentada als principals mitjans. Però bé, com que veig que tot això i més detalls que explicava no s’han entès o que jo no m’he sabut explicar bé, només respondré a certs punts que crec que haig de respondre per tal d’aclarir els insults.

Anant a Rosalía, que veig que és el que més ha ofès del meu article, insisteixo, i jo ja ho deia, que segurament Rosalía és una gran artista i canta bé. Ara bé, pot ser una gran artista i cantar molt bé, però no estic d’acord amb què el seu és un gran producte. És un disc molt ben fet, molt ben estudiat fins al punt que la moda i l’estètica en són valors fonamentals. Que sí, que té uns arranjaments molt bons, que hi ha el Joan Albert Amargós, que està basat en una novel·la i tot plegat. Que és el projecte de final de carrera de l’ESMUC. Que pot estar molt bé, però el “Fenomen Rosalía” i tot el que representa no em convenç.

Penso que la crítica més dura (i inconscient) que s’ha fet a Rosalía la va fer Tim Cook, el director executiu d’Apple. En la seva visita a Espanya, una de les activitats d’aquest senyor va ser anar a la botiga Apple per fer-se una foto amb la senyora Rosalía. Després va dir d’ella unes paraules que si  s’analitzen, són terribles: “Rosalía encarna els valors de la nostra companyia. És creativa, és jove i és dona. El seu disc és la música perfecta per sonar en una Apple Store”. Em sembla una definició brutal. Davant de les paraules de Tim Cook, està tot dit. Rosalía i la seva música responen a una societat de consum hiperconnectada on el més important és agradar per damunt de qualsevol conflicte humà. I sobretot que no molesti, que tan sols sembli que hi ha un to subversiu i rebel en tot plegat. Tornant al que va dir Cook, em sembla molt encertat el que comentava l’escriptor Víctor Lenore, autor, entre d’altres, d’Espectros de la Movida, segons el qual les paraules de Cook eren com si ens estiguessin dient que els Rolling Stones fan una música perfecta per menjar-se un Big Mac.

D’altra banda, el senyor Fanlo diu que El Mal Querer introdueix referències com Bodas de Sangre de Lorca i ho veu com una gran novetat. Quan es tira del flamenc, més tòpic que Lorca no hi ha ningú. Si el senyor Fanlo hagués repassat una mínima part de la discografia “aflamencada” dels darrers 80 anys li hauria quedat molt clar que Lorca sempre és el recurs més emprat: Lorca, la lluna i el cavall. Per tant no estem parlant del descobriment de la Coca-Cola sinó d’un recurs molt suat, diria que esgotat de tant fer-se servir. El meu argument era que si fas el que ja s’ha fet fins a la sacietat, aleshores has de buscar altres formes de vendre-ho, i aquí la imatge hi té un paper molt important. Tot això el senyor Fanlo ens diu que ho troba una genialitat.

Animat, per acabar, el senyor Fanlo es llença a fer disquisicions sobre les arrels africanes del flamenc, sobre la puresa i s’embranca en una diatriba que encara torna a carregar de tòpics: puristes contra no puristes. En aquest punt, l’article del senyor Fanlo pren una deriva que ja no té res a veure amb el meu: s’escalfa amb el que ell anomena “la negritud del flamenc” (que no sé què significa) i acaba tornant-me a desqualificar. I jo, aquí, ja no hi vull entrar.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Si fas crítica -que sempre ha de ser subversiva- has d’estar disposat a la rèplica, vingui d’on vingui. La crítica cultural és necessària i ha de conduir al debat, si n quedem orfes de coneixement.

  2. Estic totalment en contra de la teva opinió. Rosalía musicalment és excel·lent, però té la virtud de fer-ho tan bé que si no saps de música és impossible que ho puguis entendre. A mi no m’agrada ni el flamenc ni el trap ni l’estil “poligonero” però se reconèixer una obra d’art i la millor virtud de la Rosalía no és com a cantant si no com a productora. Mozart una vegada li va dir al seu pare que les millors obres són aquelles que al poble els hi encanta cantar i que els experts s’hi passen hores parlant-ne i analitzant-la i això és el que ha aconseguit la Rosalía.

    • talkingdrum, t’has plantejat que per que al poble li encanti cantar una canço i els experts l’analitizin avui en dia influeix molt la difusió que tingui a través dels mitjans de comunicació? T’has plantejat que aquesta difusió depen en gran mesura de la capacitat econòmica i les influències de las que disposi l’autor/a de/les canço/ns en qüestió i la gent o empreses associades? T’has plantejat que segurament molta música feta per gent que no disposa o no li interessa disposar d’aquestes capacitats i influències podría ser cantada pel poble i estudiada pels experts en la mateixa mesura o més que la de la Rosalía?

      Vaig veure el també força famós video del youtuber Jaime Altozano que analitza l’últim disc de la Rosalía (que no em desagrada però tampoc em sembla res de l’altre món encara que reconec que té certa personalitat) i que de fet em va semblar més interessant que el propi disc. Si m’haig d’atenir al que explica aquest noi, que sembla tenir bastants coneixements teòrics i tècnics sobre música, els majors mèrits del disc de la Rosalía són detalls com que ha posat tal cosa al final de tal compàs, que ha utilitzat tal canvi de ritme en tal moment que no és habitual en l’estil en el que es basa i coses similars. No sóc pas un expert en música (ni tant sols m’hi dedico, però si a altres activitats artístiques) i em penso que aquesta mena de coses no són prous com per que es digui com he sentit o llegit més d’una vegada (Altozano inclós) que la Rosalía és una gran música i el seu disc gairebé revolucionari o excel.lent (com tu mateix dius), quelcom semblant a una genialitat. Pel que jo tenia entès, els genis, els revolucionaris, els que arriben a l’excel.lencia sigui en l’activitat que sigui iespecialment des de que va començar la modernitat fan aportacions/innovacions dràstiques, trenquen motllos, marquen un abans i un després en la seva disciplina, i si tenim en compte les particularitats distintives de la música de la Rosalía de les que he parlat abans, em penso que aquesta noia encara està lluny d’arribar a aquest nivell.

      Ja fa un temps que penso que, al menys en els camps que més m’interessen , la producció cultural dels últims temps està tan orfe de veritables genis i sobresaturada de mitjanies que no aporten gran cosa, que a la que apareix alguna cosa amb una mica més de qualitat i personalitat de l’habitual els crítics i aficionats en general s’afanyen a parlar dir que és excel.lent o genial, suposo que en part per les ganes de trobar alguna cosa a la que realment li corresponguin aquesta mena de qualificatius. Em penso que el cas de la Rosalía s’ajusta perfectament a això que explico.

      Ja que parles de Mozart, que si que era un geni, t’has plantejat el que hagués pogut arribar a fer si disposés dels mitjans dels que disposa aquesta noia en el marc estilístic en el que es mou aquesta noia? Com ja t’he dit, no soc pas músic, però si que em dedico a les arts plàstiques i no s’em dona pas malament i he escoltat música força diversa, així que considero que tinc certa capacitat per entendre com funciona la música formalment, i em penso que l’inventiva, la soltesa i la varietat de registres que tenia Mozart en aquest aspecte la Rosalía ni l’olora.

      Resumint, no li desitjo res dolent a aquesta noia i espero que pugui viure del que li agrada fer tota la seva vida, però em penso que no cal exagerar a l’hora de valorar el que ha fet fins ara.

  3. Primer de tot cal dir que la música de Rosalía no em diu res. No sóc un erudit de la música, m’agrada pel meu dia a dia i en consumeixo moltíssima, però estic lluny de ser-ne un expert. És per això, que no vull entrar a discutir aquest tema.

    El que sí que m’agradaria dir, és que hi ha un sector de la societat que està en contra del Mainstream, ho veuen com una cosa dolenta per se, i sempre defensaran que el què es feia abans era millor. El que és minoritari és millor o el que no consumeix ningú, o gairebé ningú, és millor. Suposo que aquest tipus de gent, d’aquí 20, 30 o 50 anys, quan ningú parli de Rosalía, la defensarà com el millor que ha passat. I aquest articulista, que no conec ni pretenc criticar, formar part d’aquest sector de gent.

    És cine Marvel? Sí, és cinema i en majúscules! El fet de ser Mainstream no l’anul·la com a cine. És més, Marvel és del milloret que l’hi ha passat al cine en els darrers anys! Suposo que Dalí, que en el seu moment va ser enormement popular, al marge d’un Showman en tota regla, tampoc deu ser (o devia ser) del gust del sector anti-mainstream. El mateix amb els llibres del Senyor dels Anells, Harry Potter o El Código Da Vinci, no? O l’arquitectura de Norman Foster! Suposo que el fet de treballar per grans Xeics àrabs el deu excloure de la categoria de gran artista arquitectònic.

    Sempre hi haurà una part de la societat que defensarà que el que es feia abans era millor i que el què és indi, alternatiu i poc conegut és el que està bé. Tal com em va dir una vegada un client “dels meticulosos abans en dèiem torracollons”.

  4. Aquí no s’està criticant Rosalia com a mala cantant o artista. Nomes s’usa com a exemple de com ha canviat la indústria i com n’és d’important la imatge i el tema visual!!!!!!! Crec que això no ho pot negar ningú avui dia. I si no, pregunteu als experts abans de parlar.
    I sí, un ha d’estar disposat a la crítica i a la rèplica, sí, però m’entristeix profundament veure que la crítica caigui tan fàcilment en l’insult personalitzat i menys quan no és coneix a l’interlocutor realment.
    Podeu citar Mozart, Lorca… Tots els que vulgueu pero sense insultar senyor Fanlo! Què fàcil és titllar algu de masclista o feminista, o el que sigui en cada cas, només perquè no agrada o no hem entès el que s’ha escrit.

  5. Gràcies per seguir sent valent. No et justifiquis. Tens la teva raó i prou.
    Esmentar Mozart i no esmentar Shostakovitch per voler rebatre’t, no es just. Supertramp vs King Crimson…… Tapies vs Goya …… Spielberg vs Truffaut…..
    Els nivells existeixen per tot i tots els nivells son respectables. Jo tinc clar a quin nivell et refereixes.

  6. Cadascú té el dret d’opinar. I em sembla perfecte.
    La meva opinió al respecte: és feliç??? Doncs endavant!
    Opino que és UNA GRAN ARTISTA. i que? Doncs que acaba d’arrencar!

  7. He llegit l’article i tots els comentaris. El text de l’Àlex m’ha semblat molt coherent malgrat que jo no sé res de Rosalia, potser també sóc masclista, i com el mainstream no és una mesura de res tampoc m’interessa, potser sóc antisistema. El que sí poso en valor del text de l’Àlex és la citació que fa del capità Cook.
    Val a dir que precisament perquè no entenc de música en mafio quan la música va acompanyada d’espectacle. El problema és que com ho fan tots els bons també ho han de fer, per tant, és difícil separar el gra de la palla, però és evident que hi ha molta palla.
    Adorno ja va parlar fa molts anys del que va significar el pas de la cultura a la indústria cultural i estem condemnats a patir la indústria cultural i també estem condemnats a l’espectacle de fer un ús fraudulent de noms consagrats per vendre uns quants quilos més.

  8. El que jo no entenc és que una revista catalana especialitzada en cultura perdi el temps discutint sobre pop espanyol.

  9. A mi el que no m’ agrada de Rosalía és l’ estètica que l’ acompanya. No puc. Em supera. Suposo que avui dia toca (sobre) valorar el xonisme (ui, paraula proscrita per aquells que no són xonis! Sembla un menyspreu però no ho és: la Rosalía per exemple, ho porta a gala). En fi, que imagino que per a la gent que hi viu en altres àmbits, el xonisme hispà li sembla exòtic, suggerent. Provablement ho és! Però la importància que ella i el seu producte li dona a l’ estètica em dificulta gaudir de la seva música. Sap greu.