“El fenomen Rosalía”, en defensa pròpia

Avui resulta complicat expressar segons quina opinió perquè en funció de si va en la direcció bona o no en pots sortir molt escaldat. Per això, en els darrers anys, cada cop més, en l’apartat cultural de molts diaris s’ha deixat de banda la crítica en pro de l’ensabonada. Si et cau bé i t’agrada, perfecte i, si no, no diguis res que et cauran tota classe d’insults i barbaritats. En un principi no volia ni escriure aquesta resposta perquè creia que no valia la pena entrar en rebatre segons quines desqualificacions personals. Però no m’he pogut estar de fer-ho en llegir l’article que ha publicat el senyor Isaias Fanlo titulat Rosalía, la tradició i el geni d’El Mal Querer, en el que m’acabava titllant de masclista. Suposo que era el recurs fàcil per fer aixecar del seient al lector i que l’aplaudissin, perquè si no, no ho entenc. La demagògia és un art que s’estila molt. Potser si en comptes d’haver parlat d’ungles hagués parlat de pestanyes o si en lloc de parlar d’escot hagués parlat de pentinats o sabates, no m’hauria dit masclista, o potser sí. Ja veig que quan un intenta explicar que en aquesta classe d’artistes la part estètica està estudiadíssima i és un factor importantíssim a l’hora de presentar-se davant el públic pot ser titllat de masclista. Té collons la cosa!

L’article en qüestió (el meu) intentava explicar dues coses. Per una banda, com la música ha anat quedant arraconada en pro de l’estètica. Per altra banda, que la crítica musical ha desaparegut i que sovint queda encegada per l’aparell visual que acompanya les grans produccions musicals.  Posava com a exemple el cas de la banda U2 a l’Estadi Olímpic o l’absència de crítica documentada als principals mitjans. Però bé, com que veig que tot això i més detalls que explicava no s’han entès o que jo no m’he sabut explicar bé, només respondré a certs punts que crec que haig de respondre per tal d’aclarir els insults.

Anant a Rosalía, que veig que és el que més ha ofès del meu article, insisteixo, i jo ja ho deia, que segurament Rosalía és una gran artista i canta bé. Ara bé, pot ser una gran artista i cantar molt bé, però no estic d’acord amb què el seu és un gran producte. És un disc molt ben fet, molt ben estudiat fins al punt que la moda i l’estètica en són valors fonamentals. Que sí, que té uns arranjaments molt bons, que hi ha el Joan Albert Amargós, que està basat en una novel·la i tot plegat. Que és el projecte de final de carrera de l’ESMUC. Que pot estar molt bé, però el “Fenomen Rosalía” i tot el que representa no em convenç.

Penso que la crítica més dura (i inconscient) que s’ha fet a Rosalía la va fer Tim Cook, el director executiu d’Apple. En la seva visita a Espanya, una de les activitats d’aquest senyor va ser anar a la botiga Apple per fer-se una foto amb la senyora Rosalía. Després va dir d’ella unes paraules que si  s’analitzen, són terribles: “Rosalía encarna els valors de la nostra companyia. És creativa, és jove i és dona. El seu disc és la música perfecta per sonar en una Apple Store”. Em sembla una definició brutal. Davant de les paraules de Tim Cook, està tot dit. Rosalía i la seva música responen a una societat de consum hiperconnectada on el més important és agradar per damunt de qualsevol conflicte humà. I sobretot que no molesti, que tan sols sembli que hi ha un to subversiu i rebel en tot plegat. Tornant al que va dir Cook, em sembla molt encertat el que comentava l’escriptor Víctor Lenore, autor, entre d’altres, d’Espectros de la Movida, segons el qual les paraules de Cook eren com si ens estiguessin dient que els Rolling Stones fan una música perfecta per menjar-se un Big Mac.

D’altra banda, el senyor Fanlo diu que El Mal Querer introdueix referències com Bodas de Sangre de Lorca i ho veu com una gran novetat. Quan es tira del flamenc, més tòpic que Lorca no hi ha ningú. Si el senyor Fanlo hagués repassat una mínima part de la discografia “aflamencada” dels darrers 80 anys li hauria quedat molt clar que Lorca sempre és el recurs més emprat: Lorca, la lluna i el cavall. Per tant no estem parlant del descobriment de la Coca-Cola sinó d’un recurs molt suat, diria que esgotat de tant fer-se servir. El meu argument era que si fas el que ja s’ha fet fins a la sacietat, aleshores has de buscar altres formes de vendre-ho, i aquí la imatge hi té un paper molt important. Tot això el senyor Fanlo ens diu que ho troba una genialitat.

Animat, per acabar, el senyor Fanlo es llença a fer disquisicions sobre les arrels africanes del flamenc, sobre la puresa i s’embranca en una diatriba que encara torna a carregar de tòpics: puristes contra no puristes. En aquest punt, l’article del senyor Fanlo pren una deriva que ja no té res a veure amb el meu: s’escalfa amb el que ell anomena “la negritud del flamenc” (que no sé què significa) i acaba tornant-me a desqualificar. I jo, aquí, ja no hi vull entrar.