El discurs del padrí

“…..i amb allò, d’alguna manera, ja anava passant. Avui dia un bon professional….”. Les paraules lliscaven pels llavis de l’orador com si baixessin  per un tobogan aquàtic. Sense que cap síl·laba rasqués. Sense que cap crossa entorpís la marxa triomfant del doll de noms, verbs, adjectius, conjuncions, preposicions i pronoms febles, que expel·lia amb ritme mil·limètric “….els vostres coneixements heu d’augmentar-los com a mínim quatre vegades…”.  Amb una cadència que semblava cronometrada, l’orador girava el cap a banda i banda, mentre recorria amb la mirada tota l’audiència que l’escoltava. Era com si els seus ulls blaus fossin l’objectiu d’una càmera cinematogràfica que executa una panoràmica d’anada i tornada. De tant en tant, serrava les dents blanquíssimes uns instants per donar més èmfasis a alguna paraula, que sortia disparada com una bala de canó, per anar a esclatar al bell mig de la platea del teatre mancomunal d’Alacant, on es feia l’acte de graduació dels nous titulats de l’Escola d’Enginyeria d’Alacant, adscrita a la Universitat Tecnològica Federal (UTF).

Llàtzer Comagrossa, professor titular del departament d’estructures se’n feia creus. Com pot ser que no s’entrebanqui un sol cop, no dubti cap vegada, pensava. En Llàtzer ho passava molt malament cada cop que havia de fer un discurs o una conferència. A pesar de llegir-los -per la pantalla integrada al faristol- amb lletra de cos 16, amb subratllats i anotacions, sempre s’embarbussava massa. A més, no hi havia forma que aprengués a pronunciar les paraules de cinc o més síl·labes de manera que s’entenguessin bé. La “disponibilitat” sonava com “disponibitat”, per exemple.

Mentre, l’orador, que era el padrí de la promoció 2045-46, continuava el seu discurs de forma brillant. A la dicció i entonacions perfectes s’hi havia d’afegir un lèxic precís i colorista. També, quan volia reforçar frases destacades del discurs, movia amb destresa els braços i les mans, mentre inclinava lleugerament el tors cap endavant. Semblava que les emboliqués amb paper de cel·lofana, les hi posés un llacet i les regalés a l’audiència. La pantalla circular que envoltava l’escenari projectava la seva imatge en 4D, cosa que encara feia més espectacular la intervenció de l’orador, que vestia una jaqueta de teixit digital que anava canviant de color a mesura que passaven els minuts. La gravació del discurs estaria disponible al núvol de la UTF de forma immediata.

En Llàtzer, en acabat l’acte, el primer que faria seria descarregar-se el vídeo del discurs per mirar d’esbrinar el secret de l’orador. De fet, només li faltava això: parlar bé. Per tota la resta era un brillant professor que malgrat la seva joventut tenia un currúculum vitae excel·lent. Els màsters i postgraus es comptaven per dotzenes. Els llibres i articles publicats podien ocupar centenars de megabytes. Havia participat com a ponent en congressos per tot el mon i havia obtingut desenes de premis i mencions honorífiques. L’any passat el govern li havia atorgat l’Espiga d’Or pels seus treballs de recerca, la distinció màxima a la qual poden aspirar els ciutadans de la República Federal Catalana.

El que no veurà mai en Llàtzer, per molt que miri i remiri les imatges de la gravació, és com els tècnics del departament de robòtica, al qual pertany l’orador, li treuen les bateries de l’esquena per posar-les a carregar. L’endemà haurà de fer el discurs per als titulats de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa.

.