Pep Cruanyes, Creu de Sant Jordi

5.04.2018

Advocat i historiador Pep Cruanyes ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi. La Generalitat el premia “per la seva valuosa contribució a la defensa dels drets lingüístics del català com a president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i secretari de la Comissió de Llengua Catalana delConsell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya. Vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, ha estat un dels promotors del retorn de la documentació confiscada pel franquisme a Catalunya, mitjançant els seus llibres i la tasca que du a terme a la Comissió de la Dignitat”. Ho celebrem recuperant el seu article, “El dia que Franco es va carregar l’Estatut”, un dels diversos que ha escrit a Núvol.

D’esquerra a dreta: Pere Mestres, Martí Esteve, Lluís Companys, Joan Lluhí Vallescà, Joan Comorera, Martí Barrera i Ventura Gassol

Avui fa 80 anys que, tres dies després d’haver ocupat Lleida, Franco promulgava una llei que anul·lava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una disposició legislativa que corresponia a un òrgan parlamentari però que ell feia com a dictador.

Amb aquella llei anul·lava l’estatut “en mala hora concedido por la República”  i restablia “un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pié de igualdad con sus hermanas del resto de España.

La supressió va ser eliminar totes les disposicions legislatives, administratives catalanes i sentències dictades pel Tribunal de Cassació, com ho ratificà la llei del 8 de setembre del mateix any. Mentre a l’estat pervivien les normes republicanes que no es consideraven contràries al Movimiento, a Catalunya es va fer tabula rasa amb l’objectiu d’eliminar qualsevol rastre d’autonomia.

Aquella derogació comportava la negació del dret a la diferència i al reconeixement de la personalitat del poble català i dels trets diferenciadors que li atorguen el dret d’auto governar-se. Un dret negat el 1714 en perdre Catalunya la guerra de Successió.

La república no va concedir de manera graciosa el dret a l’autonomia, sinó que va reconèixer el dret de l’autogovern exercit en proclamar-se la república catalana el 14 d’abril de 1931 per Macià, que amb posterioritat s’havia transformat en Generalitat. Així ho deia el  Decret Llei del 21 d’abril d’aquell any de la República espanyola que deia. “Restaurada la Generalitat al proclamarse la República en Cataluña…….”.

Amb la llei de derogació,  Franco no feia altra cosa que tornar a la concepció secular de l’Estat espanyol de negar el dret de Catalunya a autogovernar-se i entendre l’autonomia com  un atac a “la Unidad de la Patria” per considerar-la una limitació als poders sobirans absoluts i sobirans del Govern de l’Estat.

Així ho entenia la monarquia d’Alfons XIII, el setembre del 1902  quan el fiscal inculpava als que havien convocat un míting a Borrassà reivindicant el dret a l’autonomia de Catalunya. Els acusava de temptativa de rebel·lió per entendre que els que havien redactat el cartell amb el lema de reclamar l’autonomia per a Catalunya, envuelven propósitos de despojar a los Ministros de la Corona de sus facultades constitucionales y atacan a la integridad de la Nación Española.”

 Per defensar l’advocat gironí Joan Baptista Torroella, que era acusat per la redacció del cartell,  el jurista Emili Saguer es qüestionava en un dictamen encarregat pel col·legi d’advocats de Girona que es pogués considerar un delicte “la mera propaganda pacífica de qualsevol idea, ni que fos separatista” i pel fet de criminalitzar la reivindicació de Catalunya com a Nació i deia: “la Nacionalitat és un fet a Catalunya perquè la Nacionalitat existeix indiscutiblement on sigui que per les forces vives d’un poble sigui afirmada. Llavors serà inútil que contra aquest fet es vulguin imposar amb mesures coercitives les lleis  escrites, perquè contra la força veritable dels moviments socials, resulten sempre impotents i nocives les repressions del poder” i acabava dient: “Han passat ja els temps en que la gent creia en la omnipotència del legislador”.

Aquests raonaments són d’una tremenda actualitat i es plantegen de nou avui. La força del dret dels pobles a decidir el seu futur per vies democràtiques que reconeix avui la Convenció Internacional dels Drets Civils i Polítics a l’article 1r, que l’estat espanyol s’ha compromès a respectar en ser part d’aquest tractat des del 1977, com estableix l’article 10 de la Constitució. De fet el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles inclou no només el dret de decidir el seu futur polític sinó també el de l’economia, la cultura i els drets socials. Un principi lligat amb l’article 27 de la convenció en què es protegeix el dret de les minories nacionals al desenvolupament de la seva pròpia llengua i cultura.

Aquesta convenció, a banda del dret a l’autodeterminació, reconeix també d’una manera general el dret dels pobles a tenir mitjans d’autogovern encara que sigui en règim d’autonomia per a exercir el dret de preservar i mantenir la seva pròpia llengua i cultura, que implica el dret a la gestió dels recursos econòmics i normatius per a dur-ho a terme. La limitació d’aquest dret per un altre estat s’ha considerat com un fonament per l’exercici del dret d’autodeterminació política.

Aquestes disposicions de la convenció van recollir les deliberacions i conclusions recollides els anys vint, entorn de la Societat de Nacions, per part dels organismes que aplegaven a les minories nacionals, entre les quals hi estava representada Catalunya. Recolliren el principi que una minoria nacional dins d’un estat no pot garantir la pervivència de la seva personalitat, llengua i cultura si no té el control de l’ordenament sobre aquestes qüestions i els recursos econòmics per a fer-ho efectiu.

De tot això en podem afirmar un dret dels pobles a tenir mitjans polítics i econòmics per a mantenir la seva personalitat. Dret que reafirmaria el dret del nostre poble a l’autogovern que, recollit a la Constitució espanyola, que prèviament el propi estat havia reconegut el 1931 i també amb posterioritat amb el retorn del president de la Generalitat de l’exili el 1977.

Aquest dret inherent a la condició de poble,  ha estat menystingut avui amb l’aplicació de l’article 155 i que ja va posar anteriorment en qüestió el propi Tribunal Constitucional en dictar la sentència contra l’Estatut el 2010. Dic sentència contra l’Estatut, ja que va modificar un estatut acordat en debat parlamentari per dues cambres legislatives i ratificat amb posterioritat pel poble en referèndum vinculant. Aquella sentència anava contra la pròpia constitució en deixar sense efecte el reconeixement del dret a l’autonomia política de Catalunya i el contingut competencial d’aquesta autonomia, política i no administrativa, en posar per davant de l’Estatut el principi, que l’Estat sempre podia posar en qüestió i limitar qualsevol competència exclusiva de la Generalitat. Una negació de facto del principi d’autonomia política

El 1934, arran dels fets d’octubre en què va ser empresonat el govern de la Generalitat i part dels diputats del parlament català,  les corts republicanes van decidir dictar una llei el 2 de gener de 1935 que establia el nomenament d’un governador general per a Catalunya, que dirigiria i nomenaria el govern. Donava capacitat a l’estat de suspendre competències i suspenia el Parlament, sense establir data per aquesta situació excepcional.

El Parlament va interposar un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal de Garanties que va ser resolt el 1936, declarant la inconstitucionalitat d’aquella llei, pel fet que suprimia l’autonomia en deixar sense efecte el dret d’autonomia reconegut a la pròpia Constitució i modificar l’estatut, que no podia ser reformat si no era pel procediment establert.

Avui amb l’aplicació de l’article 155 s’ha tornat a produir la mateixa situació. El govern de l’Estat no s’ha limitat a requerir una determinada actuació al govern de la Generalitat si considerava que s’havia actuat en algun aspecte contra la constitució que aquest article li permetia, sinó que d’una manera abusiva ha aprofitat per atribuir-se competències que el facultaven per a destituir el govern de la Generalitat; per intervenir en l’acció de govern de manera general en tots els nivells, sense cap mena de control; donant-li la facultat de convocar eleccions i limitar el paper del Parlament d’intervenir en control del govern de Catalunya. És a dir que amb un simple decret s’han modificat les facultats bàsiques del govern i del Parlament de Catalunya reconeguts a la pròpia constitució i l’estatut.

Ens trobem davant d’una situació similar a la que es va trobar el govern i el parlament de Catalunya el 1935. Es torna a donar la vulneració de principis constitucionals i estatutaris que llavors la república va rectificar. Ara s’ha afegit la intervenció de la justícia, limitant l’actuació del Parlament, els drets dels diputats i diputades, trencant tot principi de separació de poders. Una monstruositat jurídica que trenca absolutament el marc constitucional i legal actual a Catalunya.

L’única explicació de la situació institucional que viu avui Catalunya, és que com el 1939 amb Franco, l’Estat segueix pensant que l’autonomia de Catalunya reconeguda legalment li és molesta, ja que la considera incompatible amb el dogma, de la unitat i uniformitat que impregna l’estat des del 1714 i que és part essencial del seu ADN.

Avui, aquest aniversari planteja la necessitat de defensar els nostres drets  vulnerats de manera inacceptable per l’Estat, i el que comporta de vulneració dels més bàsics principis democràtics individuals, institucionals de la separació de poders i del repartiment polític i competencial en un estat compost que es resisteix a reconèixer una diversitat nacional.

Hem de ser conscients que el nostres drets com a poble són emparats pel dret internacional i que com deia Sagués no es pot imposar la força de les lleis imposades contra la voluntat d’un poble de reivindicar els seus drets.