El deute de Josep Albanell

14.09.2013

Que La Setmana del Llibre en Català atorgui el premi Trajectòria a Josep Albanell  és una decisió que cal celebrar. Ningú no podrà negar que l’Albanell té una àmplia trajectòria i que la seva obra, tant en narrativa per a joves, com per adults, és  continuada i amb títols de referència que estan en la memòria i la lectura de tots.

 

Pep Albanell, Premi Trajectoria 2013

 

Pel que fa a la literatura d’adults Albanell, com els seus companys de generació, entra a inicis del setanta guanyant els premis que s’havien de guanyar: el Víctor Català (1972) amb Les parets de l’insomni (1973) i el Sant Jordi (1974) Calidoscopi sentimental: pinyol tot salivat (1975). També el Joaquim Ruyra (1976), de narrativa juvenil, amb El Barcelonauta(1977), de feliç història i trajectòria. Entrada que culmina amb un títol major com és Ventada de morts (1978) que, des de la pàgines de Serra d’ Or, núm 233, febrer de 1979, vaig celebrar com una de les millors novel·les de la dècada dels setanta.

Però l’ exitós i fructífer camí iniciat com autor de literatura per a joves, on la seva trajectòria sí és que immaculada i continuada, sembla com si hagués xuclat tot l’ esforç del narrador adult que, en aquest tipus de narrativa, ha tingut una trajectòria més discontinua i irregular. L’ hem anat seguint  i llegint a inicis dels vuitanta amb Joc de miralls i llunes (1982) i Animals de competició (1983). I hi tornem, a finals de dècada,  amb La Xorca (1987) i Els ulls de la nit (1989) alternant, bàsicament,  narrativa breu amb novel·la. I han de passar més  deu anys fins que a finals dels noranta i en el trànsit de segle hi torna amb les narracions de Xamfrà de tardor (1999) i la novel·la Plaça del Callao.   Però passats, de nou,  més de deu anys  aquí continuem i aquí  seguim esperant. Potser, ell ho sap, ja hi ha un nou cicle obert o tancat que aviat traurà el cap. Però l’autor també ha de saber que els lectors adults estem a l’espera.

L’autor sap què penso com a crític de Ventada de morts. I també, que, com editor, sempre que he pogut he ajudat a fer possible una nova edició de la novel·la. Així hi va haver una segona edició de Ventada de morts (1982) a La Magrana  i una tercera a Proa  (2005) amb un epíleg meu on analitzo i fixo la meva posició i criteri sobre el text. Ventada de morts és una novel·la de gran complexitat però també de gran interès que, en aquell epíleg, m’ atreveixo a conceptualitzar com a “realisme simbòlic” perquè la novel·la, amb trets de novel·la històrica, fantàstica i d’ enigma policial,  és una paràbola sobre el comportament del poder al llarg de mil anys de la història d’ un poble, “Escornaldiable” que, com a paràfrasi de les estructures socials,  hauria d’ esdevenir “un dels grans mites geogràfics i literaris de la literatura catalana contemporània”.  Albanell des de la ficció, com tants altres autors de la seva/meva generació donava una resposta crítica a l’ asfixia franquista que tots havíem patit.

Intueixo, o almenys és una possibilitat, que el pes de Ventada de morts afeixuga o ha afeixugat  l’ autor i que l’ autor ha lluitat i lluita contra aquest pes. Ell mateix, en algun moment i en alguna entrevista, ha reconegut aquesta mena de pressió i pes que la complexitat i riquesa de l’ estructura i forma  de Ventada de morts li produeix, com si fos una aventura narrativa que no està en les possibilitats  ni condicions de repetir. Ha anunciat, força vegades, que treballa sobre una novel·la històrica situada en el romanticisme català, Lo fiscorner del Segre , que, després de Ventada de morts, podria ser la resposta al gran repte que, com a narrador,  té sobre la seva taula. Però ho hem llegit tantes vegades que ja no sabem si és una realitat o una excusa, una manera de guanyar temps mentre trobem una sortida que no sabem per on ha d’ arribar.

 

Màrius Serra i Josep Albanell, durant la concessió del premi Trajectòria 2013

 

Josep Albanell hauria de deslliurar-se d’ aquest pes de Ventada de morts.  Han passat anys i dècades i res no és igual. La literatura narrativa tampoc. El deute de Josep Albanell segueix viu i obert: en la seva trajectòria com autor de narrativa adulta li cal una altra gran novel·la, com la que va escriure a finals de la dècada dels setanta. Però té tota la llibertat d’ escriure la novel·la que li plagi, No hi ha models a seguir. Ell pot crear el seu propi model com ja va fer aleshores. Novel·la històrica o contemporània. Creadora de model o transformadora de model. Realisme “tout court” o en clau d’ una simbologia potencial. I si Lo fiscorner del Segre el té encallat en el dubte i en trobar, dins del laberint,  la sortida que l’ abandoni, ara com ara, i que comenci de nou. El seguim esperant però el límit biològic obliga a certes urgències.

Mai no he dit, com a crític que ha analitzat el seu entorn literari per veure evolucions i transformacions,  que en els darrers mesos i anys de la seva vida urgia a l’ estimat Jaume Fuster que fes la novel·la que encara no havia fet. No va arribar a temps. Com també penso que no és bo que Oriol Pi de Cabanyes s’ hagi aturat, com a novel·lista, no com a escriptor on ha desenvolupat una obra amplia i diversa, a finals dels setanta. Són trajectòries, ja que avui parlem de trajectòries, que s’ han d’acomplir i desenvolupar, que han d’ avançar més i millor si volem un perfil total i complet del seu potencial com autors i narradors.

I ja que parlava de límits biològics no podem saber qui sobreviurà a qui. Si jo el sobrevisc a ell pensaré que, si no hi ha una novel·la de la trascendència de Ventada de morts,  la seva trajectòria, com autor, haurà queda incomplerta. Si ell em sobreviu a mi podrà arribar a pensar que ja no hi haurà un crític que l’emprenyi però això, ja li adverteixo ara, no el deslliurarà del seu deute. Però com,  per la part que em toca,  dessitjo llarga vida a tots dos, preferiria que complís el seu compromís amb la seva pròpia obra narrativa i tant de bo que tots els seus lectors i amics poguéssim celebrar, ben aviat, l’aparició d’aquesta nova novel·la que fa anys li esperem.