El destí d’un malentès

16.04.2015

L’encert del titular escollit per Carles Geli per obrir l’entrevista que va publicar la setmana passada el Quadern d’El País és indiscutible. Però, per evitar més malentesos, em caldrà explicar què pretenia dir amb aquesta frase –“La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”– perquè, si encertés amb el meu raonament (que m’agradaria poder discutir de manera civilitzada), hauria aconseguit allò que, en el fons, m’he proposat a El llarg procés.

La Fundació Josep Pla de Palafrugell forma part de la xarxa Espais Escrits

Comencem per les obvietats. El setmanari Destino el va crear un reduït nucli de falangistes catalans a Burgos durant la guerra civil amb el propòsit de combatre amb les paraules el bàndol republicà, especialment, en el seu cas, el republicanisme catalanista. Quan la revista va començar la seva segona etapa a la Barcelona franquista, a mitjans de 1939 (l’editorial ja s’havia posat en marxa per Sant Jordi), va ser una de les plataformes més potents en la difusió del model cultural del falangisme i, en paral·lel, va ser agent actiu del desballestament de tot l’entramat institucional que el catalanisme havia bastit durant quatre dècades per situar la catalanitat al cor civil de la pàtria dels catalans. Ja fos per l’exili o pel resistencialisme –defensors d’una legitimitat derrotada- els col·laboradors de Destino –la majoria actius al sistema cultural català de preguerra- eren el paradigma de la col·laboració amb un règim tirànic. Tenien raó, però, lamentablement, amb la consolidació de la dictadura un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la seva raó va anar-se fossilitzant en el context de la Guerra Freda, un nou món que va substituir aquell en el qual havia estat operativa la digna legitimitat republicana.

I és en aquest context, al llarg de la segona meitat de la dècada dels quaranta, quan, al meu entendre, pujant dos graons en un número i baixant-ne un en el següent, Destino va poder actuar com una plataforma de rehabilitació d’una catalanitat que, alhora d’articular-se ideològicament, tenia, i no podia ser d’una altra manera, una decantació conservadora. És un procés no bel·ligerant, no explícitament antifranquista, però que els seus agents més destacats –un Pla, un Vergés, un Luján, un Teixidor- entenien com una forma pragmàtica de combatre el sistema; així ho va entendre de l’exili estant el gran Claudi Ametlla, ho documenta el dietari de Luján de 1947, el tractament de la figura de Cambó per Pla o Estelrich, la correspondència entre Pla i Vergés i, des d’una altra perspectiva, l’extraordinària creuament de cartes entre Pla i l’editor Cruzet.

No podia ser d’una altra manera perquè la censura no ho permetria, però també perquè el gruix de les classes mitjanes catalanes també havien de viure un procés quaresmal de refundació de la pròpia consciència. Un procés que havia de fer-se en sordina i sense sotracs perquè el pitjor record era el de la barbàrie revolucionària primer i repressiva després. Destino, entre la moral i l’estètica del neorealisme i l’europeisme de matriu anticomunista, va reconnectar una catalanitat de baixa intensitat amb aquest episodi clau que Tony Judt va identificar amb l’arrencada del moment socialdemòcrata.

Amb diferències, clar, però en aquestes mateixes coordenades, cal entendre, em sembla, l’indescriptible èxit de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947: concebudes inicialment com una manifestació de nacionalcatolicisme amb empremta catalana, des de finals de 1946 i a través del grup a qui es va encomanar la seva definitiva execució –els Millet, Benet amb la complicitat de Cirici, Serrahima o Sagarra- afavoriren una reformulació de la identitat catalana que, sense implicar una presa de posició antidictatorial, permetia posar la llavor per una represa pública de la catalanitat.

Josep M. de Sagarra

Josep M. de Sagarra

Però calia articular des d’un punt de vista ideològic, i diria que fins i tot literari, aquesta nova consciència de la pròpia vivència d’una identitat que s’havia volgut esborrar. No ho podien aconseguir, ni tampoc ho pretenien, els poetes que amb el seu silenci feien un exercici de dignitat civil exemplar, però amb un radi d’influència escàs. A Destino, en canvi, des del pragmatisme i el possibilisme, es va aposar per donar forma a aquesta nova consciència de la catalanitat en temps de mísera postguerra. Algun granet de sorra hi devia posar Nèstor Luján amb els seus articles criticant organismes oficials, un malestar col·lectiu sense el qual no s’explica el corprenedor crit de fermesa col·lectiva que va representar la vaga de tramvies. Però, en el camp estrictament cultural, jo crec que aquesta nova formalització de la catalanitat va tenir els seus principals referents amb dos homes que esdevingueren grans titans del moment: el Josep Pla que a les seves columnes escriu Viaje a pie i les narracions marineres i el Vicens Vives que des dels primers cinquanta marcaria la línia ideològica del setmanari, ungit precisament per Pla des de 1951. No és casualitat que el primer assaig d’ideologia catalanista que es va poder publicar a la postguerra fos Notícia de Catalunya i el publiqués precisament l’editorial de la revista Destino.

Aquesta funció essencial exercida per Destino en temps d’obscuritat és allò que em porta a afirmar que el setmanari va fer més pel catalanisme que Serra d’Or. Només els qui els funciona el cap de manera avariada, amb mentalitat maniquea, podrien deduir d’aquesta afirmació que vull establir una llista de més bons i més dolents. No és pas la meva intenció. Ni de conya. Crescuda al caliu de Montserrat i el resistencialisme catòlic que l’Abadia protegia sobretot des de la segona meitat dels cinquanta, Serra d’Or va ser una revista capital, un espai de discussió intel·lectual plural i d’alt nivell que només sé explicar-me en un dels marcs d’esperança col·lectiva que més em commouen de la segona meitat del segle XX: la primavera d’esperança que el 1963 va posar per escrit la monumental encíclica Pacem in Terris (gairebé pensada perquè la musiquessin Raimon o Bob Dylan) i que va tenir el seu millor eco en les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde aquell mateix 1963. Però, pel que fa a la pervivència i normalització del catalanisme, crec que era més complex el desafiament que va encarar Destino que no pas el de Serra d’Or. Intueixo que els subscriptors de Serra d’Or, des del primer moment, ja podien viure la seva catalanitat d’una manera més normalitzada precisament perquè abans, des de feia quinze anys, Destino, amb un propòsit més o menys definit, ja havia fet una feina enorme de trencagels.

Una cosa distinta és quina havia de ser la funció de Serra d’Or. “Estem sotmesos des de fa molts anys a un procés constant de desnacionalització. Estem mancats de dirigents, d’institucions i dels instruments necessaris per a dur a terme la tasca de reconstrucció que és la nostra. Per altra banda la incomunicació que la situació present produeix acaba d’enfonsar-nos en la desorientació i el fraccionament. Per a reaccionar contra tot això ens caldria un òrgan d’orientació nacional que anés oferint a la nostra gent un suport en l’ordre de les idees. Ja sé que Serra d’Or no pot ser plenament aquest òrgan, però és que dóna la sensació que tampoc ho pretén”. Ho va escriure Jordi Pujol, en un informe privat, el 1965. Pel nacionalisme de matriu catòlica, que era una de les famílies del catalanisme democràtic que a mitjans de la dècada dels seixanta estava començant una llarga disputa amb altres catalanismes, Serra d’Or havia de ser, en últim terme, una eina de nacionalització. Aquesta, però, és una altra història. Una història sense la qual, per cert, no sé explicar-me com hem arribat fins aquí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Després d’una ràpida conversa amb Carles Geli, i la desconfiança amb què s’han de llegir els titulars de diari, era evident que la comparació Destino-Serra d’Or era més un reclam que una hipòtesi de treball factible. Dit ens uns altres termes, comparar les dues revistes és comparar un ou amb una castanya. En termes espanyols, fora comparar la Gaceta Ilustrada i Triunfo, per entendre’ns.
    Però no és aquest l’element més interessant que planteja Jordi Amat (aclareixo que encara no he llegit el llibre, però conec els treballs previs de l’autor i m’he llegit les seves intervencions darreres sobre el seu treball). L’assumpte no és si Destino va ser més catalanista que Serra d’Or; el realment important (i, llastimosament, és el que interessa menys a la gent cridanera) és la lectura que fa del setmanari, un setmanari que, per cert, fins fa poc temps havia estat bastant menystingut per catedràtics, acadèmics i periodistes suposadament especialistes en els afers culturals de la postguerra.
    No s’ha escrit la història de Destino, més enllà de la crònica que en van fer Josep M. Huertas i Carles Geli, i algun estudi parcial. No s’ha escrit la història d’un setmanari i un grup extraordinàriament complex, que cobreix tots els anys de la dictadura franquista a Catalunya, un fenomen insòlit, que comença essent falangista, pur i dur, continua essent franquista català, passa per una llarga fase de regionalisme franquista (si voleu, sense Franco) i acaba en una zona grisa, on s’hi van a trobar franquistes i antifranquistes. Naturalment, el que no va ser mai, ni l’any 1939, ni l’any 1957, ni l’any 1966, va ser liberal (en el sentit europeu del terme), ni catalanista. Sí que hi van escriure liberals i catalanistes (Jaume Vicens, Joan Fuster, etc.), però el projecte comandat per Josep Vergés i els seus homes de confiança anava per una altra via.
    I una darrera cosa en aquest breu i parcial comentari: per què citar tant Claudi Ametlla i el seu entusiasme pel suposat canvi (inexistent) de Destino al voltant de 1947, i no recordar-nos dels comentaris de Just Cabot?

    • Professor Vilanova, quin comentari més interessant. Aquesta discussió, plantejada en aquests termes, cal proseguir-la. Gràcies. J. Amat

  2. Sí, els comentaris de Just Cabot comparant Destino amb Mirador. Això és el que fa més pena: les comparacions; veure d’on veníem i veure on vam anar a parar. En Jordi Amat ho descriu d’una manera molt precisa: el desballestament de tot l’entramat institucional que el catalanisme havia bastit durant quatre dècades per situar la catalanitat al cor civil de la pàtria dels catalans. Aquesta és la realitat i potser sí que alguns col·laboradors de Destino eren catalanistes i van fer bona feina, però personalment no puc evitar certa antipatia cap a molts d’ells.
    En el text de Jordi Amat hi ha una frase un pèl agosarada: Intueixo que els subscriptors de Serra d’Or […] ja podien viure la seva catalanitat d’una manera més normalitzada precisament perquè abans […] Destino […] ja havia fet una feina enorme de trencagels. Bé cal dir que el “intueixo” salva el propòsit perquè personalment no ho tinc gens clar.
    El que la meva intuïció em diu es provoca tot aquest rebombori (que en absolut no és nou), per sostenir una tesi de fons, a saber, que es pot fer catalanisme en castellà (i, potser aquest encara és millor perquè escapa del nacionalisme i és més obert de mires). Hi estic ben poc d’acord. Si perdem la llengua no hi ha catalanisme que valgui.