El destí d’Imre Kertész

31.03.2016

Si hagués de resumir l’obra d’Imre Kertész, que acaba de morir, sé que amb una sola paraula n’hi hauria prou: AUSCHWITZ, així, tal qual, amb majúscules i negreta, perquè l’autor associa el nom d’aquesta població a tots els horrors que els camps de concentració nazis van representar, principalment per al poble jueu: un dels estigmes que la humanitat no es podrà treure de sobre per més que cada dia afegim nous capítols a una història tan explícita de la nostra bestialitat i capacitat destructiva, ja sigui a nivell col·lectiu o individual.

Imre Kertész

Imre Kertész

En aquesta població polonesa els nazis hi van instal·lar un camp per a presoners de guerra russos i polonesos que, a partir de 1941, va ser un del centres més eficients en l’extermini de jueus. Més endavant, quan Kertész ja pot viatjar pel món amb normalitat, explica que en una ocasió, a Tutzing, quan és a punt de participar en un diàleg entre intel·lectuals alemanys i hongaresos, li fan saber que l’han exclòs perquè sempre escriu sobre aquest mateix tema: Auschwitz.

El seu primer llibre, Sense destí [1], és la crònica de la terrible experiència que l’autor va viure el 1944, quan, als quinze anys, va anar a parar a Auschwitz. Kertész és un d’aquells jueus no militants que va prendre consciència que ho era, de jueu, quan Hitler va ordenar “la solució final”. Un xicot formal, que havia pujat fins aquell moment en l’ordre i la disciplina de l’estudi i el treball i que a la novel·la explica amb una ingenuïtat que encara ho fa més dramàtic com és engolit per aquella màquina destructora infernal.

Com si fos un joc, el jove protagonista accepta amb naturalitat que, en temps de guerra, hagi de deixar l’escola per recórrer cada dia una llarga distància en tramvia, amb una colla de companys, per anar a fer de manobre en una feina que requereix un esforç físic. Quan ho comenta amb la família encara se’n mostra satisfet ja que tot plegat li sembla bo per a la seva salut. I s‘hi agafa amb el mateix sentit de la responsabilitat i amb les mateixes ganes de quedar bé que ha posat sempre en l’estudi. Tampoc no s’alterarà el dia que la policia aturi el tramvia, en faci baixar els ocupants – tots amb l’estrella groga a la jaqueta – i se’ls emporti cap a un destí desconegut. Un incident de circulació provoca un desconcert en la columna i el noi s’adona que algú de la colla ho aprofita per fer-se fonedís. Conscient que no li costaria gens imitar el fugitiu, no s’escapa perquè mai no es perdonaria que els vigilants que els custodien se les carreguessin per culpa seva.

Nois supervivents d'un camp de concentració

Nois supervivents d’un camp de concentració

Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner.

Així, quan s’integra a la vida del camp, ja no tindrà més sorpreses perquè tot es desenvolupa segons els habituals rituals de l’horror, tal com Primo Levi ens ho ha explicat tan bé a Si això és un home. O com ho va descriure a K.L.Reich el manresà Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), combatent a la guerra civil que va ser atrapat pels nazis durant l’exili a França i tancat al camp de Mauthausen.

Kertész se sorprenia de la seva capacitat de resistència. Quina decepció a cada descoberta que l’obligava a creure que aquell cos cada cop més feble i ple de senyals repugnants era el seu! Quin espant el dia que va comprovar que ja no es podia descalçar perquè aquelles sabates de fusta s’havien impregnat i enganxat a la carn per les crostes i supuracions que desprenien les inevitables ferides dels peus! Quan de nit s’ajeia i es deia que havia arribat al límit, que ja no podria més, l’endemà descobria que encara era capaç de posar un peu davant de l’altre i avançar, encara que fos amb un sac de ciment carregat a l’esquena.

A Fiasco, la segona novel·la de la trilogia, encara que no sigui explícitament, tot gira a l’entorn d’aquella terrible experiència. El novel·lista Kertész, que havia salvat la pell gairebé de miracle, torna a ser altra vegada a la seva ciutat de Budapest, convertida en la capital d’una Hongria que al final de la guerra esdevé una república popular vinculada a la Unió Soviètica, la zona que va viure el “socialisme real”, imperi del kadarisme, versió hongaresa de l’estalinisme, una constatació que ara mateix també fa posar els pèls de punta als qui, havent viscut i patit durant molts anys en un sistema totalitari, sabem que qualsevol fet quotidià es pot convertir en absurd i irreal per la interpretació que en pot fer la burocràcia dominant. Això envernissa el text d’un to kafkià, irracionalment irònic, amb un humor que voreja el drama, com quan un dels personatges que acaba de sortir de la presó, demana a l’administració el certificat d’excarceració que li és imprescindible per trobar feina, i ningú no li’l pot facilitar perquè l’havien tancat sense que hi hagués cap acusació formal i, per tant, en no haver-hi un procés que el condemnés ni ordenés el seu ingrés a la presó, no era possible estendre cap paper que certifiqués l’empresonament… O quan descriu des de tots els angles, lentament, minuciosament, reiteradament, amb el màxim de detall tot el que hi ha en el seu despatx: la butaca situada al costat de l’estufa de faiança, un llum de peu, una tauleta auxiliar catalogada com a minitaula infantil en el Certificat de Qualitat, un canapè, una calaixera baixa, un altre canapè, i una taula que no arribava a la paret perquè li ho impedia un moble híbrid, entre biblioteca i secreter… És a dir, el paisatge quotidià d’aquells vint-i-vuit metres quadrats del pis en què Kertész va viure durant trenta-cinc anys – trenta-cinc! -, dedicat a escriure i, sobretot, a traduir Kafka, Nietzsche, Freud…, per guanyar-se el pa, ja que la seva literatura, prou allunyada de l’obligat realisme social, no donava prou per viure.

Nois a Auschwitz

Auschwitz

A les primeres cent pàgines de Fiasco trobem un vell que té la professió d’escriure llibres i que, en aquells moments, pensa que, si vol continuar essent un escriptor amb la finalitat d’arribar a ser “algú que gràcies als seus llibres es pot permetre de no escriure’n cap més”, és a dir, un escriptor jubilat, no té cap més remei que posar-se a escriure aquell llibre del qual no té ni idea de què pot tractar: “tant era quina mena de llibre fos, sempre que fos un llibre”.

Quan un dels presoners es nega a menjar perquè vol acabar com més aviat millor aquella estada a l’infern, el carceller li suplica que no ho faci perquè qui en pagarà les conseqüències serà ell, ja que allà dins només es pot morir amb l’autorització dels qui manen, és a dir que només són ells els qui et poden matar… El presoner responsable d’un dels barracons de Mauthausen es resisteix a complir l’ordre que li donen en el sentit que en sis setmanes no ha de quedar viu ni un sol dels tres-cents quaranta jueus holandesos acabats d’arribar. En canvi, el criminal que el substitueix ho aconsegueix en la meitat del temps que li han concedit: si algun d’aquells jueus no pot resistir el ritme de treball que li exigeixen, ni els càstigs a què el sotmeten, i intenta matar-se però, per desgràcia, no se’n surt, li infligeixen uns càstigs exemplars: “Podríem dir que el desig de morir es castigava amb la mort. I que també mataven els que no volien morir”.

Si més no, Imre Kertész, nascut el 1929, tres anys abans que jo, ha viscut l’èxit quan encara és prou viu i lúcid per fer-se càrrec del que representa, però no sembla que això hagi esborrat el passat que ha viscut. L’últim títol de la trilogia, Kaddish pel fill no nascut [2], és de 1990 i ens porta altre cop a Auschwitz, aquest destí que té la culpa de la seva irremeiable infelicitat que l’ha impossibilitat de portar un altre ésser humà – “…una nena amb els ulls foscos i amb tot de piguetes pàl·lides escampades al voltant del nas, o un nen entremaliat amb els ulls d’un blau grisenc, alegres i durs com els còdols…” – a un món que té el nom d’Auschwitz com a referent, un món què només li ha permès de treballar, angoixat, entre aquelles quatre parets mínimes que no impedien el pas de la calor més sufocant o del fred més rigorós, amb el bolígraf a la mà encara que tot el que fes només servís per a la destrucció. I ens explica que escriu no per cercar l’alegria sinó el dolor, i com al llarg de la vida ha après a construir amagatalls, dics protectors, per tenir una vida secreta, que és la veritable, emparant-se en el treball per no excloure el rancor que li va fer dir NO a la proposició de la seva dona de consolidar la plenitud amb un fill. No, perquè no voldrà ser mai el pare, ni el destí d’una altra persona, perquè no voldrà que mai ningú no hagi de viure el que ell ha viscut: Kaddish pel fill no nascut, és clar.

No he llegit encara Liquidació i, per tant, no en puc parlar. És la novel·la que Kertész va publicar a Hongria el 2003 i, entre nosaltres, Edicions 62 quan l’autor acabava de rebre el Premi Nobel. Em va sorprendre que, després de l’èxit del premi, no fos Quaderns Crema, l’editorial que l’havia introduït en català, qui s’aprofités de l’èxit de la seva descoberta, però pel que he llegit, sembla que l’agent literari de Kertész va deixar l’ètica de banda i va optar per la millor oferta. Poc després, però, el riu va tornar a mare i l’últim títol de l’hongarès publicat en català és Jo, un altre, novament a Quaderns Crema. No puc recordar on ho he llegit, però sé que Kertész i Jaume Vallcorba es van tornar a trobar en un clima cordial. Vallcorba ha estat un dels pocs editors que ha mantingut una conseqüent política d’autor, encara que en més d’una ocasió algú li hagi fet el salt, enlluernat per alguna oferta que no sé si sempre s’ha arribat a complir.

Imre Kertész

Imre Kertész

A Jo, un altre, Kertész constata que, amb els canvis que hi ha hagut al seu país, li han tornat la llibertat individual: “S’ha obert la porta de la cel·la on em van tenir tancat durant quaranta anys, i amb això potser n’hi ha hagut prou per desorientar-me. No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n a un lloc ben lluny d’aquí”, però acaba aquesta reflexió amb una declaració de principis que ens recorda Salvador Espriu: “ No ho faré”. [3]

Aquest llibre, tal com indica el subtítol, és ben bé La crònica del canvi. Som ja al 1990 i Kertész és prou conegut i pot anar pel món sense problemes. A més de passar alguna temporada a la Casa d’Escriptors de Szigliget, al llac Balaton, per escriure amb tranquil·litat, és un més d’aquests escriptors que incrementen els seus ingressos amb conferències i lectures públiques a diverses poblacions europees: de Budapest, on resideix, viatja, intenta captar l’esperit de cada poble on fa estada, parla i llegeix a Viena, a Feldafing, Munic, Verona, Zuric, Colònia, Basilea, Frankfurt, Linz, Weimar, Kiel, Hamburg, Heidelberg, Amsterdam, Avinyó, Cannes, París, Chamonix… A Hamburg s’emociona quan al final de la sessió el saluda amb una mirada viva i afectuosa un home de cabells blancs que va amb jersei: és un exiliat hongarès, un música que Kertész sempre ha admirat: György Ligeti, alguna de les obres del qual em va fer conèixer aquella insòlita i enyorada Orquestra del Teatre Lliure que dirigia Josep Pons.

Al final, en unes pàgines tan breus com impressionants, ens fa saber l’impacte, el xoc tan terrible que va rebre quan, deu minuts després que fessin un TAC a la seva dona, un metge jove els informa de la seva irremeiable i imminent desaparició. Aquí es permet contradir Wittgenstein quan aquest escriu que n’hi ha prou amb un sol dia per viure tots els horrors de l’infern: ”Jo els vaig viure en mitja hora”, assegura Kertész. I amb poques paraules, de manera continguda, passa revista a la dissortada joventut de la seva dona que també havia rebut els quatre-cents cops de la guerra: l’extermini de la família, la detenció, un any en camps d’internament… I afegeix, com una autoacusació: “Totes les seves tries, jo inclòs, sobretot jo, van ser un autocàstig per un crim místic que ella no havia comès mai”.

Malgrat tot, voldria pensar que en aquests últims anys Imre Kertész ha pogut treure una mica de suc a la vida. M’agradaria saber que ha viscut realment un canvi: alliberar-se de dues dictadures, conèixer de primera mà l’èxit mundial dels seus llibres, viatjar i ser reconegut i aplaudit per tot el món, fer un àpat sense haver d’amagar un grapat d’avellanes a la butxaca, llegir una crítica respectuosa i favorable… Al suplement cultural del diari AVUI, Jordi Carrion en va parlar llargament el vint de març de 2003 quan va aparèixer Sense destí, i Francesc Bombí-Vilaseca el va entrevistar el divuit de març de 2004. En totes dues ocasions se’ns mostra un home obert, cordial, rialler, vital i, a més, solidari, com ho demostra la seva participació en la manifestació barcelonina per l’atemptat de Madrid, aquell dotze de març.

Notes:

[1]          Sense destí és el primer volum d’una trilogia formada, a més, per Fiasco i Kaddish pel fill no nascut, publicats en hongarès el 1975, 1988 i 1999, i, en català, tots tres als Quaderns Crema: el 2003 els dos primers, i el 2004 el tercer, amb les traduccions modèliques d’Eloi Castelló, llevat de la de Fiasco, que es deu a l’habilitat d’Adan Kovacsis i Marta Marfany.

[2]          Kaddish: pregària en honor dels difunts

[3]          El poema Assaig de càntic en el temple, és clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Vaig tenir ocasió de parlar-hi quan va presentar Dossier K. Era un home d’esperit profund, i aquesta és, em sembla, la força interna que li va permetre somriure després d’haver viscut tants horrors.

  2. Gràcies Quim pel teu precís escrit, no li he llegit res, però em procuraré algun dels seus llibres. No haurà de ser del tema dels caps d’extermini, em fan mal.
    És cert el que diu: sembla mentida com som capaços d’adaptar-nos a les situacions més “fotudes”