El desert informatiu

15.12.2013

El Francesc sabia que tard o d’hora li tocaria a ell. En arribar a la feina, ha vist un parell de companys que se’l miraven de cua d’ull i mormolejaven alguna cosa, tot i que han intentat dissimular quan els ha enxampat. Altres col·legues amb qui ha coincidit a la màquina de cafè s’han mostrat més atents i amables del que és habitual, i quan per fi s’ha instal·lat al seu escriptori s’ha sentit el centre de totes les mirades compassives que orbitaven a la redacció. De cop i volta s’ha adonat que els companys, d’alguna manera, ja ho sabien abans que ell i sentien una mena de llàstima serena barrejada amb por, incertesa i una tranquil·litat relativa que duraria unes setmanes més.

Feia mesos que l’empresa anava malament i el degoteig d’acomiadaments estava convertint l’ambient a la redacció en una agonia grisa en la qual tothom es mirava amb recel i desconfiança, i on cadascú intentava fer mèrits per no ser el següent que cridessin al despatx de direcció. Primer van prescindir d’un dels correctors, després dels becaris, també van caure alguns joves acabats de llicenciar i algú altre d’administració. Una sagnia. Però no hi havia manera. Cada cop es venien menys diaris i costava més aconseguir publicitat.

De seguida ha vingut la secretària del director amb la seva suficiència i li ha passat l’encàrrec. Com que no sabia si el trobaria al seu escriptori, havia escrit una nota i la hi deixa enganxada a la taula: tota una carrera professional acabada en un miserable post-it. La secretària s’allunya, altiva. El Francesc vol pensar que la dona potser no sap el sentit d’aquells encàrrecs que reparteix amb la mateixa fredor de cada dia, sense ni tan sols esforçar-se a esbossar un somriure misericordiós i hipòcrita. En el fons tant li fa i, assumint el desenllaç fatal, recorda que prop del racó de la fotocopiadora hi ha unes caixes de folis buides que haurà de reciclar per recollir el seu material.

Mentre acaba el cafè s’embadaleix un moment mirant l’escriptori que ha ocupat els darrers anys. Recorda, amb un aiguabarreig d’enyorança i amargor, la il·lusió i la trempera de quan va acabar la carrera de periodisme i va començar a treballar. Quina època, sospira. El periodisme encara es veia com una eina fonamental de la llibertat, la garantia de la bona salut democràtica de la societat, el quart poder, capaç de controlar de forma efectiva els governs. Eren una peça clau en l’estat del benestar i les llibertats, demiürgs poderosos en la societat de la informació i la comunicació. I en canvi, en pocs anys, una allau de números vermells i balanços negatius els ha deixat com uns estranys fòssils perduts, desconcertats, buscant el seu espai en el desert informatiu postmodern. Buscant notícies o buscant feina.

S’aixeca i camina cap al despatx de direcció, obligant-se a anar amb el cap ben alt: encara que perdi la feina, està decidit a no perdre la dignitat. Ell no sortirà d’aquell despatx amb els ulls plorosos. Tirarà endavant com sigui. Si cal, haurà de reinventar-se, graciós eufemisme de moda que vol dir que haurà de buscar-se la vida. No en té cap dubte. Tiraran endavant. Pensa en l’Agnès. Amb ella creu que podrà aconseguir el que es proposin.

El director el fa seure i li clava un bon discurs sobre la situació de l’empresa, que imagina que el Francesc ja coneix i que dóna per fet que se’n fa el càrrec. El Francesc empassa saliva, creu que ara és quan li diran que no poden seguir comptant amb ell. Però no, s’equivoca. El director li diu que vénen uns mesos durs, en què caldrà fer molta neteja, i que per això necessiten reforçar el departament de recursos humans. No és una feina agradable, d’això en pot estar segur, però han pensat que ell pot fer-ho molt bé.

Abans de respondre, recorda el que pensava just abans d’entrar al despatx. Tirarà endavant com sigui, i tant que sí, encara que hagi de reinventar-se. De la dignitat no se’n vol recordar. I és cert, ell no sortirà amb els ulls plorosos.

Iñaki Rubio www.inakirubio.com