El decret Rigau es queda curtíssim

26.03.2014

El “Decret Rigau” que permetrà que els directors dels centres contractin directament part del professorat, al marge de l’antiguitat dels interins, ha provocat una allau de protestes entre els sindicats de l’ensenyament. És la mateixa idea que volia tirar endavant el conseller Ernest Maragall, contra el qual es van organitzar diverses vagues preventives.

Ara bé, com a mestre amb una experiència de set anys a Noruega, el decret em sembla tímid i totalment insuficient. Crec que el concepte funcionarial de la nostra professió és absurd, obsolet i s’hauria d’eliminar, i que això ajudaria a l’estabilitat dels centres. Així es podrien establir projectes pedagògics a llarg termini, i promoure la recerca de l’excel·lència.

Permeteu-me que us expliqui com funciona el sistema aquí dalt. Aclareixo que faré servir únicament la paraula “mestre” ( aquí “professor” es reserva per a les universitats), però l’explicació és vàlida tant per a la primària com per a la secundària.

Com s’accedeix a la feina de mestre? Els mestres de primària han de fer la carrera de magisteri. Els de secundària tenen dues vies: o bé fan una carrera de pedagogia de cinc anys que també els forma en dues assignatures diferents, o bé fan una carrera normal i després el màster pedagògic d’un any. Aquest darrer inclou quatre mesos de pràctiques tutelades en un institut.

Com es contracten els mestres? Quan un centre necessita cobrir una plaça, l’oferta indicant assignatura i percentatge (per exemple, biologia 40% o anglès + noruec 100%). Els interessats envien el CV, i els que compleixen els requisits són cridats a una entrevista amb presència d’un membre de la direcció i un representant sindical. A l’entrevista, que sol durar una mitja hora, es parla de l’experiència del candidat, les seves idees pedagògiques, i es mira si encaixa amb el projecte del centre. Finalment la direcció, basant-se en les entrevistes, en alguns barems (com el nivell d’estudis) i, si és possible, en l’opinió de les anteriors escoles on ha treballat, escull el candidat que li sembla més adient.

Hi ha període de prova? Quan es comença en un nou centre, sempre hi ha un període de prova de sis mesos. Normalment els primers contractes solen ser substitucions, a vegades d’un curs sencer, fins que al cap d’uns anys s’obté el contracte indefinit.

Aquest sistema no fomenta l’amiguisme? Els sindicats són els encarregats de vetllar perquè el procés sigui just i transparent, a banda que una denúncia de favoritisme per part del director podria tenir greus conseqüències.

Quin és el poder dels sindicats? Gairebé tots els treballadors de Noruega estem sindicats, i normalment es paga un 1,5% del sou mensual. Aquesta quantitat elevada permet, per exemple, que el sindicat pagui el sou als treballadors en cas de vaga.

Per a qui treballen els mestres? Els centres de primària i secundària obligatòria són de cada municipi, i per tant els mestres són treballadors municipals. Els instituts de batxillerat i els de formació professional pertanyem al govern regional. Ara bé, tot i que el sou prové de l’administració de torn, el director té l’estatus de cap de personal.

Quin és l’estatus laboral dels mestres? A Noruega només són funcionaris alguns alts càrrecs dels ministeris i els catedràtics d’universitat. La resta de treballadors públics tenim contractes indefinits equiparables als del sector privat. Això no vol dir que no tinguem una forta protecció sindical, però algú que deixi de treballar o es negui a seguir formant-se, pot sortir de la professió.

És possible canviar de centre? Els mestres amb contracte indefinit tenim prioritat a l’hora d’accedir a les places en altres centres, sempre que siguin dins de la mateixa administració.

És possible oferir incentius als millors mestres? No econòmicament, els sous els decideix el ministeri per a tot el país. Ara bé, com que els instituts s’especialitzen en algunes branques del batxillerat, un centre “de ciències” o “de música” tindrà tendència a atreure els millors mestres per la major disponibilitat de recursos en aquest camp.

Qui escull els directors? La mateixa administració propietària del centre. Han de tenir estudis pedagògics, però no cal que hagin estat mestres del mateix centre (i gairebé mai no ho són). No se’ls considera en cap cas docents. El procés de contractació és igualment per entrevista, i es valora que s’hagin format en el camp de la gestió i el lideratge.

Com es forma l’equip directiu? Les places de sotsdirector (màxim responsable de l’economia del centre), caps d’estudi, etcètera, també es fan públiques, i se segueix el mateix procés que en el cas dels mestres. La darrera paraula sempre és del director.

Els mestres controlen l’equip directiu? Anualment l’administració de torn fa una enquesta exhaustiva i anònima sobre les condicions laborals de tots els treballadors del centre, on també s’avalua l’equip directiu. Si es detecta que hi ha una insatisfacció repetida, es prenen mesures.

 Aquest sistema no tendeix a la privatització? En absolut. De fet actualment a Noruega l’ensenyament privat està prohibit per llei, excepte en aquells centres amb un projecte pedagògic molt diferenciat (escoles internacionals, Montessori, etcètera). A l’ensenyament obligatori no hi ha elecció de centre, mentre que al batxillerat i a la FP s’hi entra per nota.

Quins són els resultats acadèmics de Noruega? Noruega va fer una reforma educativa el 1994 que no va funcionar. El primer estudi PISA  va ser catastròfic, i va provocar un terratrèmol al país. El nou model educatiu, de 2006, reforça les competències bàsiques i ha fet millorar els resultats. Dit això, competències fonamentals com ara l’expressió oral o la capacitat de treballar en grup, no són mesurades per PISA. També cal dir que aquí les reformes educatives es pacten entre tots els partits polítics: l’actual la va aprovar un govern de dretes i la va desenvolupar un d’esquerres.

I quina és la satisfacció dels mestres? Ningú no discuteix el procés de contractació, que es viu com a normal. El problema són els baixos sous (els menors de la OCDE en comparació al nivell de vida), i això explica que de cara al 2020 faltaran uns deu mil mestres, mentre que hi ha quaranta mil noruecs amb estudis pedagògics que fan altres feines. Ara bé, les enquestes de satisfacció laboral donen resultats alts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

25 Comentaris
  1. Així doncs no hi ha cap diferència fonamental amb la tifa de sistema que tenim muntat ací. Una màfia igual que ací. Jo som professor o mestre (digueu-li com vulgueu) i he de dir que allò de creure’s el mentider les seves mentides està molt estès. No en volgueu més de parafernàlia sobre “treballar amb competències”, sobre “fomentar” això o allò… Una mentida rere l’altra. Aquí el que es busca és 1r tenir alumnes (clients, vaja), col-locar els nens, tenir-los agombolats com qui diu en una guarderia i en tot cas aprofitar per més o menys insuflar-los prejudicis, tot i que aquests ja fluctuen tots sols sense gaire necessitat d’esmerçar-s’hi l'”equip pedagògic”. Una farsa com una catedral. I la formació dels professors i mestres? Patètica en general. I els uns es
    cobreixen les espatlles als altres. Tots se les cobreixen: pares, alumnes, professors i centre. I qui gosi fer les coses bé se la juga. Al final un es diu: “jo me l’he de jugar per aquesta colla de…”. Que cadascú hi posi l’adjectiu que més oportú trobi.

    • Pel que es pot inferir d’alguns comentaris, tenim per estona. La síndrome del “cremat” apareix en tot moment quan es parla d’educació. L’immobilisme i el corporativisme s’enfronten a qualsevol moviment -dubtós, cal reconèixer-ho- que pugui fer l’administració educativa. Crec que a Catalunya tenim en general bons i bones mestres, però el sistema d’accés està més pensat des del punt de vista burocràtic que no pas de la qualitat i de l’eficiència. Les actituds funcionarials pesen massa i dificulten els canvis. Em sap greu que no es pugui aprofitar de debò el potencial humà del qual disposem. Administracions, sindicats, associacions, etc. defensen els seus punts de vista i sovint obliden, de facto, no de paraula, que l’educació és l’eina més important per bastir una societat justa i competent.

      • Sí, l’altre dia vaig tenir un diàleg amb professors enfurismats a Fb. No entenia les reticències a què els directors poguessin triar els professors que més convingués per al projecte del centre. Tots es queixaven que després de tants anys treballant no tinguessin cap avantatge (o privilegi per parlar clar) sobre els altres. Jo h veia com si volguessin com reproduir els “xusqueros” de l’exèrcit, on es va ascendint només pels anys que fa que hi ets, no pels mèrits. Deien que els director hi posarien amics i familiars. Quina confiança amb els companys de feina! De tota manera, com que no conec els budells del sistema educatiu, no m’hi puc posar gaire fort. Però la comparació amb els treballadors no públics i els autònoms (ai els autònoms!), i no vull caure en demagògies, és flagrant.

    • Sóc l’autor de l’article, i subscric paraula per paraula les opinions d’en Joan i en Carles. No podem funcionaritzar un món tan vital com l’ensenyament, i hem de tenir més confiança en els professionals. Al final pensaré que alguns mestres que criden contra els amiguismes farien el mateix si tinguessin un càrrec.

  2. Retroenllaç: Les places docents a Noruega | Ma-Temàtica

  3. És lògic que, atesa la precarietat laboral de molts interins de casa nostra, la mesura hagi provocat pànic. Tinc companys interins que estan molt espantats per la seva possible situació laboral del curs vinent: són bona gent i professionals responsables i competents. Hi ha casos dramàtics d’interins: parelles joves que són a l’atur i poden veure’s abocats a emigrar del país per trobar feina. Crec que la mesura no s’ha pres en un moment adequat. I també crec que no garanteix la imparcialitat de la Direcció del centre. L’amiguisme és un risc evident i a hores d’ara no veig mecanismes de control suficients per evitar-lo.

  4. Quin control sindical hi haurà aquí? Cap
    Conseqüència: porta oberta a l’amiguisme.
    No es poden barrejar tradicions històriques diferents. Això no és Noruega! Si els sindicats hi són contraris, no deu ser únicament per corporativisme (algú ha de defensar els interessos dels treballadors, o no?), sinó perquè sabem què passa ara ja a molts centres.
    Falta democràcia i control públic i sobra falsa apel·lació a l’eficiència tècnica. L’Administració nostra s’està desentenent dels centres educatius. Això ja ha succeït amb la implantació de la LOGSE i ara pot ser pitjor.
    Mestres dòcils i els altres a tremolar pel lloc de feina.

  5. No volem semblar un país normal. Quan no estem en crisi marxem a la privada perquè ens paguen millor, quan som en crisi ens aferrem a l’antiguitat i als mèrits acumulats per tenir feina. Un sistema com el noruec aquí no funcionaria per les reticències de tothom. Sobre tot els sindicats tenen una posició més de conservadors d’una forma de fer més que no pas de garantir l’accés per mèrits a la professió i la qualitat mínima que han de tenir els professionals. Pensar, si, en les condicions dels professionals però també en les seves obligacions i rendiment.

    I jo apostaria per un sistema com el noruec, amb les decisions més a prop de la població que rep els serveis: els mestres són treballadors municipals!

  6. Ignoreu-me, ignoreu-me…

    Pobrets interins que fins ara treballen precàriament i que ara no sabran què fer! Clar… Que ara es fomentarà l’amiguisme? Com es nota que els que responeu per aquí deveu ser del ram o tallats amb el mateix patró, perquè tanta “competència”, tant ser “molt competents” i “responsables” i recórrer als tòpics! D’amiguisme ja n’existia també ara. De fet conec casos concrets de col·locacions de substituts interins d’aquests per art de màgia… A part, el gran sistema aconseguit pels sindicats verticals que tant us agraden promocionava l’expulsió dels qui menys havien treballat. Ara… Què he de dir a una mena de gent que està acostumada a associar antiguitat amb salaris i indemnitzacions més elevades, etc., etc.

    Pobrets interins… És com amb aquella famosa sisena hora… Pobrets treballadors fixos que fa 20 i 30 i 40 anys que tenen una feina que els ha permès fer dobles negocis i ostentar la majoria pisets que lloguen a la generació dels seus fillets que no arriben ni a interins! Pobrets!

    De burgesos n’hi ha de petits i de grossos. Però també de treballadors. I d’aquests se’n diu l’aristocràcia obrera. Una cosa més fastigosa encara que cap altra tipus d’aristocràcia. De fet l’aristocràcia feudal generava tot sovint arquitectes, pintors, escriptors, que elevaven la cultura general de la humanitat. Per contra, aquesta aristocràcia obrera es dedica bàsicament a estirar-se a la platja i a generar urbanitzacions depredadores…

    No veig cap diferència essencial (ni superficial) entre el sistema educatiu de Noruega i els de Catalunya. Però això és com amb les competències i el multilngüisme i el foment dels valors bonicois i tolerants, oi, Biel, Pere, Josep i etc., oi? Queda molt més bé parlar-ne, encara que sigui una farsa o un discurs buit de contingut. Va! Ja teniu tema per fer a Ciutadania!

  7. Benvolgut Josep Sala, no sé si has treballat mai a l’ensenyament públic català (i per extensió mediterrani, conec força bé el sistema italià i grec) però és evident que intentes conciliar dos conceptes educatius antipòdics. No t’entenc quan dius que el decret és tímid i s’ha quedat curt!. Si el que proposes és que s’apliqui el model que tan bé has exposat, d’acord, però em sembla evident que no és el cas. El Departament d’Ensenyament ha cedit a les pressions, perquè ja li va be que li facin la feina bruta i no haver-se de mullar, d’un lobby corporatiu com AXIA, per exemple, que aglutina directors de centre, alguns dels quals fa anys i panys que no trepitgen una aula i d’una limitadíssima capacitad per gestionar els seus centres. De fet una part important del decret ha estat parit per membres d’aquest col·lectiu. Ells es consideren cos a part, però no ho són. Si ho volen ser que el Departament articuli un sistema com a França, on s’accedeix a la direcció com a cos diferenciat (i ja no es pot tornar a la docència) A ells ja els va bé, però, jugar allò del “bé, jo sóc un mestre/professor com vosaltres i us entenc” i així evitar que la gent se’ls revolti. Ara, amb el poder de decisió que tindran, a banda de l’amiguisme, s’haurà acabat qualsevol debat sobre la gestió d’un centre. O calles o no et quedes. Em sap greu perquè AXIA en grec vol dir “dignitat”, i crec que aquest gremi, perquè no és més que un gremi, no fa honor a la paraula i ha aconseguit que la senyora Rigau cedeixi a les seves pretensions… o potser han caigut en el parany del mateix Departament. Pel que fa als sindicats, han fet un paper ben galdós. La baixada de pantalons ha estat de les que faran època. Ai, sí, pobrets, s’han queixat, han protestat… però amb la boca petita, perquè al capdavall aquest sistema ja els va bé. Amic Sala, t’hi posis com t’hi posis aquest decret fomenta el nepotisme i l’amiguisme. Els que treballem aquí sabem el pa que s’hi dóna! Una darrera reflexió: potser es pensa el Departament que la gent que ara per raó del seu currículum tindrà més possibilitats de contractació presentarà la seva candidatura als centres qualificats com a “especials” pel decret, o sigui els conflictius i més deixats de la mà de déu. Al contrari, com que hauran pujat en l’escalafó optaran a las millors places, que evidentment no són els centres que he esmentat. De manera que si pretenien tenir els “millors” als centres amb més problemes, em sembla que els tret els sortirà per la culata. Jo tambévaig lluitar fa anys pel cos únic i l’abolició del caràcter funcionarial dels docents… l’experiència m’ha demostrat que sort n’he tingut d’haver guanyat una plaça per mèrits propis… tal com ho veig avui, gent com jo que no calla davant els problemes i la mala gestió, no tindria cap possibilitat de ser contractat.

  8. Per cert, li volia dir a en Sumeri, si m’ho permet, que normalment els de cada gremi es miren el melic, no només els docents. Deu ser un defecte de fàbrica. No sé de què treballes, però estic segur que també podríem fer la mateixa demagogia sobre el teu ram… per cert això de l’aristocràcia treballadora, els funcionaris podrits de l’ensenyament i la sanitat que no foten brot comparat amb els abnegats autònoms que fan més hores que un rellotge, bla, bla, bla, tot això sí que em semblen tòpics una mica gastadets. Per cert, a mi m’agrada molt ajaçar-me a la sorra de la platja, encara que no sigui la de Sête ni elevi el nivell cultural del país, com l’aristocràcia feudal que esmentes.

    • Sóc professor de secundària, de moment i de tant en tant… I vós? Jo parlo en propietat. Posats a assenyalar tòpics, sembla que un també és el del victimisme que practiqueu “som víctimes d’un populisme fàcil”, i llagrimeta avall, si convé…

  9. M’agradaria saber quin sentit té publicar un article con aquest. No dic qui l’escriu, allà ell si pensa que pot servir d’alguna cosa. Dic l’editor de Núvol. Amic Puigtobella: publicant aquest text vols donar a entendre que la política educativa de Rigau (és a dir de CiU, amb el silenci d’ERC) és bona? Vols dir que s’han equivocat els autors de l’informe de la Fundació Bufill? No dubto de les bones intencions, però no ho entenc. Comparar Noruega amb Catalunya serveix d’alguna cosa? Aleshores, comparem-ho tot: a Noruega hi ha un més alt índex de suïcidis que a Catalunya i, també, el 2011 van tenir aquell assassí múltiple i a Catalunya no. No crec que serveixi de gaire les dades. Per mi, el que m’interessa és que el govern de Catalunya està funcionaritzant l’ensenyament, treient competències als claustres, els resultats educatius de les retallades són nefastos (i ideològics, que no em vinguin amb Madrid)… els noruecs ja s’ho faran…

  10. No entenc perquè compares Catalunya amb Noruega.
    Si “promoure el concepte de l’excel·lència” significa el que m’imagino, ho trobo vomitiu. (què en fem de la resta d’alumnes???)
    Les fotos que has penjat parlen per si soles: tens un concepte d’escola totalment retrògrada i desfasat. T’has preguntat mai perquè, si el món ha canviat tant en un segle, l’escola, en canvi, no ho ha fet gens?
    Amb tot això al cap, què més dóna si t’agrada la manera de contractar mestres o no t’agrada?
    A mi no m’agrada l’escola on he de portar els meus fills i em faig fotre.

  11. A veure… Sóc professor i conec perfectament les misèries de l’anomenat sistema d’ensenyament de Catalunya, si més no des de la perspectiva de l’execució, diguem-ho així, de la docència.

    Desafio a tots els que han intervingut fins ara, incloent l’autor de l’article, que m’expliquin d’on treuen això de la “gran professionalitat dels nostres mestres”, de les “grans qualitats del sistema, malgrat tot”, etc.

    De veritat que no entenc com pot ser que tinguem visions tan diferents. Vaja… Sí que ho entenc: sou més del mateix, és a dir, gent que practiqueu els discursos BUITS. Sí, senyors, sí: igual que en les vostres classes… de què? De castellà, potser (castellanitzadors!), d’Història? (Una assignatura que si fins a ña universitat s’imparteix com un capellà teologia, no diguem què es fa a nivells inferiors) Sou professors de català? (No cal que em digueu res més… Són els mediocres que més bé conec: segur que hi ha alguna excepció, segur…) De matemàtiques? (Quins grans professors, els de matemàtiques, que la majoria de vegades no han estudiat a la universitat i que les ensenyen igual com una màquina de repetició -què han de fer, si la majoria no entenen què fan, i ho fan només per mecànica!-), o de CiUtadania (C’, ho podríem abreviar).

    L’informe Bofill, l’informe Bofill… En Bonal i companyia, són molt professionals. La veritat és que aquest informe no és gens crític amb res. Quatre romanços de quatre desavinences entre sectors que pretenen que no canviï res.

    Però és que voleu fer unes pompes! Però si no dieu res!

    Personalment estic tan tip d’aguantar farses, i sobretot les del ram de l’ensenyament, educació o digueu-ho com vulgueu… Prejudicis morals; deformació i prejudicis lingüístics, sobretot i per damunt de tot castellanització; racisme i ignorància és el que cultiven la gran majoria dels nostres tan ben preparats professorets (i no diguem res dels d’infantil o primària!).

    I jo no estic pas cremat, Joan de més amunt, no estic pas cremat. En tot cas tu/vosaltres deveu estar més verds que una verdolaga.

    Estem tan lluny de criteris que no em deveu ni entendre… I això que esteu molt ben preparats eh! Amb aquestes universitats que tenim i tot plegat! Clar! Què heu de dir!

    Al cap i a la fi no sé què faig venint a parlar a la gola del llop.

    Àpala… Continueu amb els vostres crits al cel, però brams d’ase no pugen al cel… I si hi pugen, no fan arrel.

    Ja entenc que no tingueu res a dir… Vosaltres amb la vostra mentida… Feu, feu…

    • Sr. Samalús, sóc enginyer, he treballat a un fàbrica, tinc dues carreres, he impartit diferents assignatures en diferents centres i he pogut comprovar que el cos docent de l’ensenyament públic està format per molts bons professionals, més bons i tot que en el sector privat.
      Pel que fa a l’article, penso que és molt superficial. Els canvis responen a una visió caduca del “management”. Els centres públics tenien un funcionament horitzontal prou vàlid que es pretén substituir per una jerarquia que dependrà en última instància del poder polític. Es miri com es miri el criteri seguit per a reformar la forma de gestionar i dirigir els centres no persegueix millorar el seu funcionament. I no faré cap gran descobriment si dic que aquest criteri fonamentalment serveix a interessos espuris.

      • Senyor Guillem S,

        Vós dieu ” he impartit diferents assignatures en diferents centres i he pogut comprovar que el cos docent de l’ensenyament públic està format per molts bons professionals”. Jo dic: i no deu haver-hi cap desviament personal per poder fer aquesta afirmació, sobretot quan dieu vós mateix que heu treballat de professor?

        També dieu: “Els canvis responen a una visió caduca del “management”. Els centres públics tenien un funcionament horitzontal prou vàlid que es pretén substituir per una jerarquia que dependrà en última instància del poder polític”. Jo dic: no sé què carai us empatolleu amb el management… Suposo que deu quedar molt bé dir management i fa “molt professional”, però en tot cas només un mentider o un il·lús pot afirmar que fins ara no hi havia jerarquia als centres públics ni amiguisme ni coaccions, ni repressió, ni, en definitiva control polític.

        Finalment, vós acabeu sentenciant: “Es miri com es miri el criteri seguit per a reformar la forma de gestionar i dirigir els centres no persegueix millorar el seu funcionament. I no faré cap gran descobriment si dic que aquest criteri fonamentalment serveix a interessos espuris.” Doncs jo dic: és que la qüestió no és amb quin grau de matís un decret o un altre modifiquen irrisòriament el grau de control polític d’una parcel·la de gestió de la part de l’administració d’un aparell POLÍTIC (com l’escola) parcial. La qüestió és canviar de soca-rel les quatre coses que no funcionen bé. No centrar-se en el que és important i més fàcil és marejar la perdiu. I només es pot dir que el canvi no és irrisori per qui és tan mediocre que no veu (o més aviat no li interessa veure?) els greuges reals actuals del sistema formatiu de Catalunya (o Noruega, o Alemanya, o…). És clar que l’interès mafiós de tindre-hi part, sempre es pot tapar fàcilment amb els contra-tòpics d'”això és impossible”, “s’ha d’anar de mica en mica”, et., etc.

        Què passa! Que no ho enteneu, tots plegats, o és que ho feu veure (més aviat això, tot i que no es pot descartar que qui ha viscut ple de mentides durant tants d’anys no vegi la sortida de la cova… Mentides dels altres, però sobretot les pròpies d'”adaptació al medi”. Al final el mentider s’ha cregut la seva mentida. I això és molt greu).

        Voleu un sol exemple (i en aquest cas desconec què fan a Noruega, però em puc imaginar que més o menys…). En tot cas, a Catalunya: com pot ser que, per parlar d’un nivell… en L’ESO actual, els qui exerceixin la docència siguin els mateixos que avaluen! I ho dic jo, que som el primer partidari d’evitar la intromissió de l’estat. Però en general, fent abstracció del domini colonial espanyol que patim a Catalunya (abstracció que sé per experiència que apliqueu al 200% de la vostra vida la gent que per aquí corre i em pot llegir… per activa o passiva), això és escandalós: pares, alumnes, professors i centre; en definitiva: la societat esdevé una màfia i el títol una mena d’impost o procediment burocràtic.

        Com em solucioneu l’assumpte? Com ho solucionen les propostes dels de la Bofill? És clar… plantejar-se això és política i ells són sociòlegs, oi? Ja, ja…

        Doncs esperaria algun dels enginyers tan espavilats que corren per aquí (sí: un d’aquests que segurament no saben ensenyar les matemàtiques!), que ens resolguin el tema. O és que no és un problema, i GROS, això?

        Vinga!

  12. Els complexos comencen per voler un sistema que ens és aliè i propi d’un entorn cultural incomparable amb el nostre. Què tal si girem la mirada no pas cap als països nòrdics sinó cap a la tradició pedagògica de qualitat que ha donat la història d’aquest país i comencem a reformar el sistema sobre la base del respecte i recolzament a la feina del professorat i, el que és més important, l’enfortiment de l’escola/l’institut com a espai de coneixement i aprenentatge, no de transmissió dels valors capitalistes que és exactament el que ha passat de la LOGSE cap endavant (LEC inclosa i aquesta “professionalització” incerta de les direccions). Un espai per pensar sobre quin model de societat volem i si no ens agrada, com comencem a canviar-la: no una cadena de desigualtats en què s’ha convertit el sistema educatiu actual i que notícies com la d’aquests dies encara enfortiran més.

  13. M’entristeix de veure que, quan es parla de funcionaris en l’Ensenyament, encara es recorre a tòpics masegats i es fa des de la més absoluta ignorància. Amb qui es vol enganyar, amb la imatge estereotipada del funcionari gandul i aprofitat? Jo sóc funcionària. Vaig passar en el seu moment unes oposicions que no eren fàcils, i que exigien una formació considerable. I he continuat formant-me, des d’aleshores. Des que vaig començar, he estat treballant per ser una bona professional de l’Ensenyament i no he deixat mai de replantejar la meva manera d’enfocar pedagògicament la realitat de les aules. És la meva feina, i m’agrada molt. Per això, perquè crec en la professió, em desespero quan veig la deriva del nostre sistema Educatiu, que sembla haver perdut de vista quina és la finalitat última de la institució. Em desespero quan veig que els centres d’Educació, que haurien de formar els ciutadans del futur en els valors democràtics, han de transformar-se per decret en paradisos de l’autocràcia i del nomenament a dit. Fins a quin punt aquesta situació genera disbarats i sofriment, només ho pot saber qui està a dins i ho pateix. I és clar que els funcionaris fem nosa, perquè som encara lliures enmig d’un sistema de coacció i de terror. No depenem de la signatura del director, i per això tenim encara llibertat d’oposar-nos a decisions arbitràries, de dir obertament el que pensem i mantenir sense por el que ens dicta la consciència professional. Per fer-ho, sovint se’ns inclou a la “llista negra”, però de moment, no se’ns pot amenaçar amb perdre la feina. Agradi o no, avui dia som l’últim reducte de democràcia, de llibertat d’expressió, que queda als claustres dels nostres instituts. Aquesta és la veritat.

    • Déu n’hi do quina barra. L’últim reducte? Així vós vàreu entrar passant les oposicions “dures” que van ser avaluades segons criteris divins, suposo.

      Jo tinc una altra experiència. Jo no les vaig passar, unes oposicions (que d’altra banda vaig fer desencisat, una mica empès pel consell d’amics i familiars, es pot dir). I sabeu per què? Doncs per dominar la historiografia medieval actual. Com que no vaig repetir les mentides que els mateixos formadors van repetint (“últim reducte” com són amb vós de la “democràcia” i “la llibertat d’expressió”), vaig suspendre…

      Espero alguna resposta decent a les diverses intervencions meves…

      Vós, senyora Reducte, tan formada que esteu i que vàreu demostrar-ho en les “dures” oposicions… Potser sabríeu il·luminar a un pobre fracassadet com jo, per quin set sous vós no sou part d’una farsa, si participeu SENSE DENUNCIAR-HO, com els mateixos docents són els avaluadors de l’ESO o el Batxillerat, etc.

      O no ho és, una farsa que alimenta la màfia que ens controla i que fa que totes les intervencions d’aquest fòrum defugin el tema?

      • Senyor Samalús, em sap greu que no passés les oposicions, que estigui ressentit i que tingui la impressió que el sistema de selecció és injust. La justícia absoluta no existeix, és clar, i és possible que vostè hagi estat víctima d’un greuge. Però de màfies, com diu vostè, res de res. Es pot sentir maltractat, i pot estar enfadat amb el món sencer si li ve de gust, i deixar anar fel en aquest fòrum. Però vostè i jo no parlem de les mateixes coses. Llegeixi’m bé, si us plau. Gràcies.

        • No estic pas ressentit. Jo no és volia passar oposicions per cobrar bé i fer una feina que estava prou bé, ja que creia que hi havia espai per controlar ideològicament els alumnes, però he après que no, que o un és corretja de transmissió de la ideologia dominant o res de res… No hi ha espai per res…

          Va ser un alleugiment, en realitat, no passar aquella pantomima d’una gent que m’havia d’avaluar, que no sabien (ni un), ja no d’història/historiografia, sinó ni tan sols parlar català d’una manera mínimament acceptable (i més essent professors).

          Vós deveu ser dels mateixos. Qui sap si a sobre sou de les que us apunteu per avaluar altra gent, segons els criteris divins designats pel vostre estat: l’espanyol.

          No esperava pas que Vós hgauéssiu de contradir els vostres amos, però sí que m’alegraria veure una mica més de crítica, una mica de “llibertat d’expressió”.

          No crec però que tingueu gota de raó: sí que parlem de les mateixes coses. De què si no? Però en parlem diferent. Parlem idiomes diferents (i gairebé això deu ser literal i tot… Castellanitzadors com sou de mena aquests “penques” que conec com si els hagués parit jo mateix)…

          Ara ja no em queda cap dubte: sou part de la màfia (és lògic que un membre d’una màfia així no digui “sí tu! Jo soc de la màfia”, oi?). De moment, l’estadística personal de la meva experiència, que abasta unes 18 escoles diferents que he conegut bé dón aquests resultats: 99,89% de membres són mafiosos que per tant intenten justificar el poder i en transmeten el domini ideològicament en les seves classes i actitud laboral.

          Si us veiéssiu amb els meus ulls!

      • Fantàstic, el Samalús!
        I quina por, tu! (Segur que et dius Samalús? No et diràs Maragall, o Cid o Laura Gil o Hernández o Rigau o…?)
        Potser que us facin director i ho resolgueu tot. Voleu dir que és saludable saber tant de mates, de llengües, d’història/historiografia, d’espanyol, de català, de música, logopèdia, trapecisme, malabars…? Quin curriculum admirable i tan desaprofitat, per allò dels brams i del cel que citeu amb encert.
        Jo era (“oju” al feliç pretèrit que conjugo!!!) actor en aquesta farsa que encertadament dignostiqueu i, tip de capejar bestieses, animalades, prospeccions, valoracions, crítiques i altres endergues sense que MAI NINGÚ dels que manen es plantegés QUÈ s’ensenya i PER QUÈ s’ensenya, vaig entendre que hi sobrava.
        Ah! i també havia opositat, amb més fortuna que vos (feina, sou, plaça…), però això és més sort i astúcia que saviesa car… vaig aprovar-ne d’una matèria que no era de la meva carrera! (alehopp!).
        Una cosa és certa i clara: molts, molts professors que vam entrar a l’ensenyament públic secundari ho férem amb una il·lusió que successius governs de la Genialitat i Sindicalistes “apanyadets” van afanyar-se a esmussar constantment fins convèncer-nos que no calia ensenyar sinó “educar” (les famílies dimitides) i tot seguit, domesticar i guardar adolescents perquè no vaguessin pels carrers fent maldats. Funció per a la qual van omplir els centres d’éssers de cultura i coneixements diguem que escassos, fins fer-los esdevenir majoria.
        Vist això, a la primera oportunitat, un hom i molts altres a qui ens agradava poder ensenyar, compartir i gaudir amb els alumnes de les nostres matèries, ens vam afanyar a fotre el camp.

        Per aital propòsit hi havia dos camins:

        1) us fèieu polític en una llista i /o sindicalista i problema resolt. (Ara això serà l’equivalent de fer-se director: hi ha cada espècimen que espera ser-ho, que l’Home del Sac tremolaria!).

        2) espavilar-se i tornar a casa, tot fent que la cultura que un volea compartir es desenvolupi per altres vies no escolars, renunciant, és clar, al xollo de guardar el ramat per un sou que no demanda més que paciència i barra.

        Hi ha encara la multitud que s’hi ha quedat, entre els quals un bon grapat de milers d’indiferents a tot, a qui mentre paguin i donin vacances els és igual la cultura que la collita del cogombre a Tailàndia. Entre els quals una ingent quantitat d’autèntics ases (d’ambdós gèneres) que he vist actuant i que fan més por que una pedregada, perquè no saben res i, alerta!, no volen saber res: van fer una carrera (ha!) van aprovar i apa!, a viure!

        De tot això se’n conclou que informes Bofill (quina trepa, aquests!), comparacions nòrdiques (amb la calor que tenim aquí durant mig any!) i tota la caterva d’especialistes teòrics que el que volen és destruir la transmissió de cultura als nens i joves han triomfat fent miques el poc que podíem haver guanyat.
        I pel que sembla amenaçar, quan siguem independents tindrem una feinada de por, per evitar que aquest exèrcit d’indoctes segueixin manant. Podrem? Ho veig fumut… No seran espanyols (gran descans!) però seran cretins autòctons (gran feinada!).

        Però jo, si em permeteu, m’ho miro amb prismàtics, de tan lluny que em queda, dedicat com estic a llegir, escriure, escoltar música i practicar les meves inconfessables aficions…
        Doncs res, Samalús (o qui sigueu) no us hi feu gaire mala sang.
        Salut i ja veurem qui enterra l’últim!

  14. Retroenllaç: Discutint sobre el decret Rigau | Des del fiord