El debat cultural metropolità

6.02.2018

El passat 27 de gener es va celebrar, al Centre Cultural El Carme, l’Olla Cultural de Badalona, una Jornada de Debat Obert sobre la Cultura de la ciutat. Feia més de deu anys que no hi havia un debat real sobre cultura i polítiques culturals a la, fins fa poc, tercera ciutat de Catalunya. Pel que sembla, la intenció és continuar amb aquests debats oberts en el futur, amb la celebració d’una altra Olla Cultural a la tardor.

Teatre Zorrilla de Badalona

L’objectiu final, segons va expressar José Téllez, 3r tinent d’alcalde i regidor de l’àrea Badalona Democràtica, és avançar cap a l’elaboració d’un nou Pla Estratègic de Cultura per a la ciutat. En aquest sentit, Badalona ja en té un d’aprovat des del 21 de maig del 2007. Un Pla Estratègic de Cultura local que es va començar a gestar un llunyà setembre del 2003, però que, malauradament, per diversos motius polítics i econòmics, no s’ha implementat gairebé gens; tal com fa patent l’existència d’uns estatuts, vigents des del 2004, per a crear un Consell de les Arts i la Cultura local que no s’ha arribat a reunir mai. Sembla adequat, doncs, elaborar un nou pla estratègic que respongui millor a les actuals necessitats culturals de Badalona, que amb l’auge de les noves tecnologies de la comunicació i la crisi econòmica pel mig, no es deuen assemblar gaire a aquelles projectades ara farà quinze anys, quan es començava a gestar el pla anterior.

Casualment, dos dies abans, a Barcelona, a l’edifici de El Borsí, es duien a terme les Jornades de Cultura Viva en les quals, el nou Comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, presentava les futures línies d’acció de l’ICUB i que Bernat Puigtobella resumeix molt bé en el seu article Joan Subirats. Ciutat Oberta. La simultaneïtat de les jornades de debat, permet observar algunes idees comunes i algunes divergències en les polítiques culturals de cada ciutat.

L’aposta dels respectius ajuntaments per defensar i situar al centre del debat el Dret a la Cultura és evident i aquest ha de ser un dels eixos sobre el qual construir el nou estat del benestar del segle XXI. Malgrat tot, cada cop s’evidencia més el desajust existent entre les problemàtiques que han d’afrontar les administracions locals i les competències reals que tenen per fer-ho. Progressivament, també es va definint, cada cop més, el paper que l’administració pública sembla cridada a ocupar en el futur dins el camp de les polítiques culturals: garantir una igualtat d’oportunitats entre la ciutadania i exercir de catalitzadora de propostes més que no pas promoure iniciatives pròpies de manera unidireccional. Centrar-se menys en crear consumidors culturals i més en enriquir culturalment els ciutadans.

Tanmateix, la jornada de debat badalonina va posar de manifest una de les principals mancances culturals de la ciutat i que, a priori, no afecta la seva veïna Barcelona: la falta d’espais. L’Olla Cultural badalonina girava entorn de sis aules de debat sectorials (Música, Lletres, Teatre i Dansa, Arts Plàstiques i Visuals, Cultura Popular, Patrimoni i Memòria Històrica) i, fos quina fos l’aula on un s’adrecés, una de les reivindicacions transversals era l’urgent adaptació i adequació d’espais per a la cultura.

Certament, la ciutat de Badalona no necessita crear nous equipaments culturals de zero; ja en té molts, públics i privats, alguns d’ells amb molt de potencial si es desenvolupessin i adeqüessin de forma apropiada. Només cal dotar-los convenientment i donar-los el suport escaient per tal de convertir-los en autèntics centres d’atracció, creació, producció i exhibició culturals; i aquesta era una de les principals reivindicacions dels sector cultural de la ciutat a la jornada de debat. Un dels referents citats de forma recurrent era el model de Fàbriques de Creació impulsat per l’ICUB. Altres reivindicacions transversals dels representats del sector cultural de Badalona eren una major difusió dels seus actes així com una major aposta per a la cogestió dels espais i les activitats culturals de la ciutat.

Podem observar, doncs, que es reclama més espais de creació i un major treball cooperatiu, i és en aquests punts on voldria incidir. L’àrea metropolitana de Barcelona té un gran potencial demogràfic i, per tant, creatiu; però sovint les polítiques culturals dels seus municipis no paren esment en aquest punt. Se centren en intentar competir o fer front, de forma individual, a la brutal inèrcia cultural que té Barcelona com a capital, o bé s’hi resignen irremeiablement i cedeixen a les seves iniciatives culturals sense intentar fomentar les seves pròpies potencialitats.

En aquest sentit, propostes com la Quinzena Metropolitana de Dansa són molt interessants, perquè neden contracorrent, però cal fer cas a les crítiques rebudes a aquesta proposta i fixar-nos que, potser, el model de festival puntual no és la millor opció. Com ja vaig apuntar en un anterior article publicat al Núvol (Reflexions arran de la compra del Tantarantana), destinar recursos a invertir en totxo i projectes grandiloqüents no és la millor opció per al sector cultural, és només un pal·liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector o, com diríem en castellà, “pan para hoy y hambre para mañana“. És millor potenciar el que ja és té per tal d’extreure’n el màxim rendiment, que invertir en crear nous equipaments i festivals del no-res que, sovint, no compten amb una continuïtat pressupostària que els cobreixi i n’asseguri la seva permanència temporal.

Si apostéssim per una autèntica col·laboració permanent a nivell metropolità, seria una veritable revolució que, potser, solucionaria moltes deficiències del sector cultural, no només a Badalona, sinó a tots els municipis de la corona metropolitana.

Us imagineu una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? Una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans?

Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal.

Tanmateix, si, posem pel cas, les ciutats de la primera corona metropolitana unissin recursos, com en el cas de La Quinzena, però en lloc de fer-ho per a una activitat puntual ho fessin per desplegar equipaments culturals dignes per tot el seu territori i incentivar xarxes de creació i exhibició metropolitanes, les oportunitats per als creadors es diversificarien i les ciutats metropolitanes podrien esdevenir un pol de creació prou potent com el de la centralitat barcelonina.

Són només algunes idees esbossades arran dels debats culturals endegats els últims dies. La realitat metropolitana és palmària i no la podem obviar; al meu entendre, les seves administracions públiques haurien de col·laborar més per afrontar els reptes que, com a ciutadans, tenim els seus habitants. La mobilitat i la diversitat ciutadanes són realitats cada cop més evidents dins la volatilitat i la incertesa característica dels nostres temps, i no podem donar-hi respostes adients des de visions i polítiques localistes endogàmiques com les que encara semblen perdurar en alguns àmbits de les administracions públiques; cal mirar més enllà i unir forces per afrontar els reptes de futur que el món d’avui ja ens està plantejant.