El consol de la gastronomia

18.07.2018

La impopularitat, la pobresa, la frustració, la incompatibilitat, el desamor o els contratemps transcendentals tenen el consol hipotètic i qüestionable de la filosofia. Però el fracàs estrepitós en l’intent de guanyar un Tour de França, una ambició concreta i atrevida que no està per epistemologies, no pot recórrer a bàlsams tan abstractes, i anhela una materialitat molt més prosaica, impulsiva i grollera. Aprofitant que les carreteres gavatxes tornen a acollir el pas dels estoics pedaladors que disputen el Tour, recuperem una altra història ciclista protagonitzada per un personatge irreverent i epidèrmic que ha deixat empremta gràcies al cultiu de la derrota i al vici de la gola.

Vicente Blanco, El Cojo, amb indumentària ciclista bilbaïna (avui passaria per vintage) de principis de segle XX | Road&Mud

Els aires marítims del golf de Biscaia bufen amb intermitència sota un cel de plom mentre els grans forns de la siderúrgia bilbaïna treuen fum sense descans. Som a començaments de segle XX, i la vida no és fàcil pels escarrassos euskalduns que penquen engolits pel soroll eixordador dels engranatges d’una maquinària oxidada. A un d’ells, una barra de metall roent li va travessar el peu esquerre i en un altre accident va perdre els cinc dits del peu dret. Però no hi ha mal que per bé no vingui: gràcies als diners de la indemnització es va poder comprar una bicicleta, i tot i que no tenia pneumàtics se les va empescar per restaurar-la. La seva passió en aquest món de fum era el ciclisme. Es deia Vicente Blanco, però tothom l’anomenava El Cojo. Contra tot pronòstic, no trigaria gaire a guanyar carreres.

El Cojo era un bordegàs temerari i amb carisma, lleugerament etílic, amb un ADN tan bilbaí com el de Rafael Moreno Aranzadi, Pichichi, que era parent d’Unamuno i que encara dona nom al trofeu de màxim golejador de la Primera Divisió del futbol espanyol. Són els dos esportistes més il·lustres de la ciutat d’aquell temps. El Cojo, incapaç de xutar una pilota com Déu mana amb els seus peus destrossats, es va convertir en un ídol de masses tan famós per la seva fatxenderia simpàtica com per la seva imprevisibilitat, que assaonaven uns triomfs velocípedes cada vegada més freqüents. Cofoi de si mateix, es va acostumar a rematar-los amb àpats pantagruèlics, que encara van accentuar més la seva fama. Però no en tenia prou, volia guanyar més curses (i més importants), i per aconseguir-ho havia de transcendir el petit univers de la Bascònia. Dit i fet. El 1908, amb 24 anys, conquistaria el Campionat d’Espanya en una autèntica exhibició de talent. Gràcies a la força física? Sí, però sobretot gràcies a la picardia.

Sense comptar l’apel·latiu tolit que comparteix amb Cervantes (un és coix, l’altre manc), hi ha una connexió mundana capritxosa entre Vicente Blanco i el Quixot: les llargues jornades passades sota la solana cap a un destí incert, damunt d’una bici o d’un cavall; la propensió al deliri entre la pols del camí, el sopor feixuc de la ruta i la suor regalimant; les exageracions i l’art de la picaresca. En aquell Campionat d’Espanya, El Cojo es va graduar amb un merescut cum laude de murrieria bilbaïna per derrotar els millors ciclistes estatals (àdhuc els catalans). A la meitat de la cursa, els participants havien de signar en un control de pas, i El Cojo hi va arribar amb un grup de quatre escapats. Un cop allà, es va afanyar tant com va poder per ser el primer d’estampar la seva firma al paper. Quan el següent corredor va agafar el llapis per fer el mateix, va trobar que tenia la punta trencada. Mentre El Cojo marxava disparat cap a la victòria, una escena grotesca premiava la seva astúcia: el jutge de control fent punta al llapis amb una navalla i els seus rivals palplantats com uns estaquirots esperant per poder firmar. Només per això, el seu triomf era totalment merescut.

 

Guanyar el Tour de França, una aspiració massa golafre

L’any següent, més experimentat i amb una condició física més entrenada, va tornar a guanyar el Campionat d’Espanya, però sense necessitat de recórrer a cap mena d’enginy quixotesc. Gairebé no podia caminar, però quan encorbava l’esquena i es posava a pedalar es convertia en un coet. Ara, mentre els grans forns de la siderúrgia bilbaïna treuen fum, El Cojo ja no pensa en barres de metall, sinó en el Tour de França, i se sent preparat per fer-ne alguna de grossa. La seva fita, més napoleònica que pantagruèlica, és conquistar París. I així, tot sol i sense camarilla, se’n va decidit a prendre la Bastilla. És el primer valent de l’altra banda dels Pirineus que s’hi atreveix.

Però a França les coses són d’una altra manera. Primer, el recorregut infernal del Tour, amb les seves etapes interminables i els terribles ports de muntanya, que no arribarà a escalar. Després, els avantatges que tenen els professionals més bregats, que competeixen en equip i amb mecànics (el pobre Cojo, sol com un mussol, és un dels outsiders que ho fa en la simptomàtica categoria d’isolés). I per últim, l’amenaça de la fam, la set i la malaltia, que fàcilment poden minar la moral i la salut dels competidors que, com El Cojo, tenen menys recursos econòmics, la majoria dels quals són estrangers. En aquestes circumstàncies, conquistar París sembla una quimera. El Cojo, que ha tingut l’ocurrència de fer el viatge de Bilbao a París en bicicleta (la pela és la pela, i no n’hi sobren), debutarà a la carrera ciclista més important del món amb mil quilometres més a les cames que els seus contrincants, i amb un altre handicap: ja no pot gaudir d’aquells deliciosos àpats pantagruèlics, que en el fons són la seva gasolina i la seva joia. En altres paraules, El Cojo comença el Tour com l’hauria d’acabar: famèlic i esgotat.

I aquí el tenim, just abans que arrenqui la primera etapa. Ha dormit poc i malament en un hostalot per no recordar i s’ha llevat com un ànec desplomat amb ressaca. A la línia de sortida, nerviós i desubicat, no sap què pensar, i el seu orgull és un pes mort al costat dels millors ciclistes de l’època. Al cap de pocs quilòmetres, ja no els veurà més. Tot i que ell assegurarà que va aconseguir arribar a la meta de Roubaix, on finalitza l’etapa, el seu nom no apareixerà a la llista oficial. No durarà ni una etapa. Fatiga, averies, caigudes… El Cojo justificarà el fracàs apel·lant a totes les desgràcies possibles, però sobretot posant èmfasi en un greuge comparatiu molt raonable: “No vaig poder fer res contra aquelles feres ben alimentades”.

Potser per això, quan torni a Bilbao afamat i sense metafísica després d’un bany de realitat que encara no és una expressió mediàtica, trobarà el consol llaminer de la justícia poètica en forma d’àpat pantagruèlic. Rebut com un heroi en un bany de masses malgrat o justament per la derrota, El Cojo gaudirà d’una benvinguda de primera categoria amb un banquet per emperadors, deixarà de banda la idea forassenyada de conquistar la Bastilla i es concentrarà en els plaers més immediats i suculents del ganivet i la forquilla.