El cinquantenari de la psicodèlia i el nou estat

3.10.2017

En la societat del coneixement en què vivim no és gens estrany parlar d’un model de ment comunicativa que contrasta amb anteriors models que la concebien com un autòmat pensant inserit dins del cap i perfectament aïllada de les altres; bé sigui a) perquè la proliferació d’aparells ressonants com el mòbil, el portàtil o la tauleta els ha convertit en extensions de la consciència dels usuaris o b) perquè l’augment del consum de plantes o de substàncies sintètiques amb efectes psicoactius incrementa el nivell d’empatia de la gent i la curiositat de saber què pensen, què fan i què senten les altres persones.

Si és cert que l’herba que havien inhalat els hippies predecessors dels actuals hipsters presentava la meitat o, fins i tot, una quarta part, en la majoria de casos, de Δ9-THC (nomenclatura química del principi psicoactiu contingut) que la que es cull avui dia i que, a més d’això, portem dècades de difusió de tota mena d’enteògens naturals i sintètics que se suposa que “expandeixen” la consciència mitjançant unes experiències psicodèliques en què es combina la mística amb la cibernètica, no és estrany que un dels temes que més cridi l’atenció de les ments inquietes de la societat del coneixement sigui el de la (inter)subjectivitat.

El psiquiatre Jurgen Ruesch i l’antropòleg Gregory Bateson van exposar a Communication: The Social Matrix of Psychiatry (1951) la importància en els camps de la vida i de la salut de la resposta adaptativa que consisteix en la comunicació amb altres éssers humans. A l’hora de classificar els tipus de comunicació, feien referència a la comunicació intrapersonal com un cas particular de comunicació interpersonal en què l’individu estableix una comunicació fantasiosa amb una entitat imaginària formada per rastres de passades experiències. Però tant a) l’estudi de processos d’influència social premeditada a través de les campanyes de relacions públiques (o d’enginyeria del consentiment) que pretenen controlar, a través dels mitjans de comunicació de massa, la conducta dels ciutadans en democràcies avançades (o de la pseudocientífica programació neurolingüística), com b) les recerques en comunicació no verbal o la constatació establerta pels estudis d’ecologia de les llengües que la construcció de la ment és alhora biològica i sociocultural, individual i social, porten a creure que hi ha un territori difús en què les veus interiors i els pensaments de diversos individus entren en un cert tipus de contacte, potser de vegades conflictiu i d’altres vegades col·laboratiu. En la ment existeix, per tant, un pont entre allò personal i allò compartit, entre el jo i els altres perquè el coneixement comú i l’acord (o el desacord) són fonamentals a l’hora de construir les nostres idees. Per això, el llenguatge amb què compartim coneixements és més fàcil d’imaginar com una institució comunitària que no pas com un do individual, cosa que vol dir que l’individu no viu en un món a part el significat particular del qual és definit a banda del món dels altres subjectes.

En conclusió, fomenten l’activació de l’hemisferi dret cerebral de què parlava McLuhan i el desenvolupament d’un model de ment comunicatiu o telefònic tant la proliferació de les tecnologies de la informació i de la comunicació com l’increment, per part d’amples capes de la societat, de l’ús recreatiu de substàncies que, al costat d’efectes audiovisuals, indueixen a la reflexió filosòfica o a la meditació. Dins d’aquest context de canvi social, el nou estat català podria fer un pas gegantesc si assumís l’explosió econòmica de la cultura del cànnabis com ja s’està duent a terme, per exemple, a l’estat nord-americà de Colorado.

Per la meva banda, remataré l’article amb un homenatge a la psicodèlia primigènia, la dels apolegetes de l’LSD, com The Brotherhood of Eternal Love (recomano els documentals Orange Sunshine i Long Strange Trip), i amb l’adaptació d’un famós article del pioner Alan Watts, A Psychedelic Experience – Fact or Fantasy?, aparegut el 1964:

«D’ençà del 1500 abans de la nostra era -còmput inventat pel monjo romanès Dionís l’Exigu al segle VI-, els éssers humans, ocasionalment, hem compartit l’opinió que la nostra visió normal del món és una al·lucinació ─un somni, imaginació de la nostra ment; o, fent servir el terme sànscrit, māyā. En aquest cas, hom no ha de prendre’s mai la vida seriosament, sinó com una fantasia, un joc, una representació teatral que s’ha de gaudir; perquè quan la il·lusió s’esvaeixi ─potser en el moment de la mort, potser abans─ cada un de nosaltres descobrirà que ell mateix és el que hi ha i tot el que hi ha ─l’arrel i el substrat de l’univers, o l’últim i etern espai on les coses i els esdeveniments vénen i se’n van.

Aquesta no és senzillament la idea que se li va ocórrer a algú, com passa amb la ciència ficció o amb una teoria filosòfica. És l’intent d’expressar una vivència ben comuna i que apareix arreu del món en persones de totes les edats i en totes les èpoques.

D’ençà de fa dècades, a més, es poden experimentar punts de vista com els descrits mitjançant l’ús prudent i mesurat de drogues psicodèliques que no creen necessàriament un hàbit -com sí el creen, per contra, l’alcohol o el tabac: LSD-25, mescalina, psilocibina, haixix i cànnabis satiu. Ús que comporta –depenent de les variables de la dosi, l’estat psicofisiològic del subjecte i el context social i estètic de l’experiment– certs canvis en la pròpia percepció prou ben coneguts, com la sensació del temps alentit o aturat i l’alteració dels límits del propi jo; en aquest darrer cas, força sovint comença a partir de l’augment de la ressonància dels cinc sentits i de la imaginació, fins assolir una certa vibració electrònica. A mesura que aquesta sensació es desenvolupa hom s’adona que les vibracions tenen una continuïtat en la pròpia consciència i que el món extern és d’una manera estranya dins del complex ment-cervell. Els límits del propi cos, polaritzats com una brúixola, els del subjecte i de l’objecte, del meu jo i del món, d’allò que és voluntari i d’allò que és involuntari revelen el procés que és el meu jo real i, malgrat tot, desconegut. La seva localització no és el propi cos, sinó que és fet de la substància de l’espai i, per tant, no es troba contínuament enlloc en concret. És fàcil que aparegui la noció de divinitat, perquè experiències semblants a aquestes serveixen de base a algunes de les grans religions que hi ha al món ─sobretot l’hinduisme, el budisme i el taoisme, però també, en un grau inferior, d’altres més properes─, les quals pretenen ser una explicació de com són autènticament i realment les coses que contradiu, de forma violenta, el sentit comú occidental.

Però, en definitiva, tota alteració químicament induïda del sistema nerviós ens informa de les possibilitats del propi organisme. I de les transaccions que efectua amb l’entorn. Hom esdevé el patró de conducta de l’univers focalitzat i expressat en aquest indret en comptes d’una trista casualitat. A més, aquest sentit de la nostra identitat és coherent amb la descripció científica de l’esser humà i d’altres organismes.»