El cinema xerraire

3.06.2016

Sí, el personatge de la Marta ha dit que no vol una truita per sopar. Al meu costat, un home d’uns setanta anys considera oportú comentar aquesta decisió amb la seva parella. Tornem a la Marta, que ara resulta que se’n va a dormir. El seu dormitori té la paret de color vermell, molt vermell. Ah, això és digne d’un anàlisi per l’home que m’acompanya a la meva vora. I la seva dona el respon, només faltaria.

popcorn

Indignació i impotència. Anar al cinema s’ha convertit en un autèntic trasbals per a tots aquells que ens agrada anar-hi habitualment per gaudir del setè art amb estimació i respecte. I és que resulta curiós veure com alguns decideixen pagar l’entrada amb l’únic objectiu de molestar a la resta d’espectadors que volen seguir la pel·lícula amb tranquil·litat.

L’home que em vaig trobar l’altre dia n’és un exemple clar, però, a banda del vermell i la truita, més tard va optar per obrir un debat sobre altres temes que plantejava la pel·lícula. Alguns dels seus comentaris, a més, eren tan baladins que et feia pensar que aquesta persona en qüestió no estava entenent el tema del film. Ell es pensava que simplement girava al voltant de la truita i d’un color de la paret. Ara bé, aquest era el seu problema. La gran molèstia esdevé en el moment que l’home va optar per verbalitzar les seves apreciacions.

Molts dels que esteu llegint aquestes línies deveu pensar que la solució passa per dir-li, amablement, que dins del cinema no es pot parlar. Tanmateix, us convido a provar-ho. L’experiència pot resultar extremadament desagradable, i és que, en el millor dels casos, la persona al·ludida no et fa cas i, per tant, continua parlant, com és el cas de l’home que em va acompanyar l’altre dia. Tot i així, també n’hi ha que reaccionen molt pitjor.

Parlar no és l’única actitud d’aquestes característiques que es pot trobar en una sala. Si des de fa temps ja hem d’acceptar que la gent entri amb crispetes i beguda, ara la cosa va més enllà. L’última tendència és portar bosses de patates i productes que contenen un envàs de plàstic, el soroll del qual resulta odiós. Tot plegat, s’ha d’afegir a les xerrades cridaneres que decideixen emprendre algunes persones, els sons constants dels telèfons mòbils i l’ocurrència de fer-se, fins i tot, la manicura a dins del cinema.

D’altra banda, el públic entra i surt de la sala quan li convé, entremig de la projecció de la pel·lícula si cal, i això també contribueix a crear una sensació d’intranquil·litat i de caos. Quina és la solució? D’entrada cal més determinació dels acomodadors del cinema, que ara mateix es queden amb els braços plegats i contribueixen a construir aquesta clima incívic: per exemple, deixen entrar els espectadors durant els quinze primers minuts del film.

És per tot això que un servidor es veu obligat a anar al cinema pensant quines hores hi haurà menys gent i, per tant, buscant la sessió menys concorreguda, les pel·lícules més antigues o decantant-me per veure sempre films poc comercials. D’aquesta manera hi haurà menys probabilitats de trobar-me les persones que es dediquen a pertorbar el meu gaudiment davant d’un producte cultural com és el cinema. Aquí no estem parlant dels típics caramels per a pal·liar la tos que podem trobar en qualsevol teatre, per exemple. La cosa va més enllà. I cal un compromís dels espectadors i dels cinemes per evitar que es perpetuï aquesta realitat.